Vida i llibres: Corazón tan blanco

A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

” .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. “esto tengo que contárselo a Berta”, piensa uno (pienso yo, muchas veces)”

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.

enllaços