Pinyols d’aubercoc, una altre vegada

Aquests dies de festes nadalenques he fet vacances en un poble de muntanya, on m’ha atrapat una nevada de mig metre i un gripot d’aquells que adoloreixen tots els ossos, així que no he tingut altre remei que seure a la vora del foc, sentint les màquines llevaneus feinejant sense parar i el renou de la canalla al carrer amb els trineus i els intemporals ninots de neu. Entre son i son, quan el gelocatil feia el seu efecte i m’espavilava una mica, llegia . Vaig llegir un llibre que feia temps que esperava i que el tió beneït va tenir la bondat de cagar-me: els pinyols d’aubercoc de n’Emili Manzano. Amb aquest home comparteixo generació, una hora escurçada de lector cada dijous al canal 33, i també el gust per les coses petites. Havia llegit bones crítiques dels pinyols, però la lectura ha superat les expectatives : per l’ús del llenguatge, plagat de dolces mallorquinades ( si se’m permet l’expressió) i per la manera com et transporta, a través de petits relats, a fer un viatge per la seva memòria , enllaçant vivències, llocs i gent que ha estimat i estima encara a través del record. L’últim relat és el millor, el més trist i el que més m’ha tocat: adéu amb penyores secretes. És el comiat que no acabem de fer mai dels qui hem estimat i portem enganxats al cor ja de per vida. Tot plegat m’ha transportat a la meva pròpia infantesa, als records dels meus avis amb qui vaig passar tants estius, a les històries fosques que tenen totes les famílies, el remenar els calaixos prohibits del despatx de l’avi i trobar-hi peces del passat que han encaixat només després del pas dels anys.

enllaç