Començo el llibre després d’haver llegit i sentit molt bons referències.
Té un inici molt prometedor, adreçant-se al lector i descrivint una pila de manies que els lectoaddictes compartim. Em fa somriure i m’hi veig retratada. Em recorda, d’alguna manera, a algun pròleg memorable d’en Pere Calders.
Però més endavant, sembla que perd gas. És una d’aquelles novel•les en que l’acció no és la protagonista, tampoc no hi buscava l’acció quan el vaig començar, però no hi trobo res que em sedueixi ni que m’enganxi, més aviat em fa badallar. Estic sorpresa, no m’havia passat amb cap Italo Calvino anterior. I no és que no m’agradi i que no estigui ben escrit, no ho sé, no connecto. Potser no l’he agafat en un bon moment.
Ahir ja havia decidit de deixar-lo a mitges ( de fet a un terç), i remenant per el QL he trobat un comentari de la lectora
Tot i que costa una mica agafar el ritme, val la pena fer l’esforç i arribar al final, no us deixarà indiferents.
potser m’hi repenso i el torno a agafar…..però ara mateix no tinc ganes d’esforç. Ara que en conec el ritme, el deixaré a una pila propera per quan tingui l’estat d’ànim més a punt. L’Italo Calvino bé es mereix una segona oportunitat.
Viu i llegeix 
D’Italo Calvino no he llegit res, i després del que ens expliques… no m’engresca gaire.
He vist que deies que fa poc que has descobert Cabré, jo vaig llegir fa molts anys “Senyoria” i m’ho vaig passar força bé.
Esmeralda, altres cose que he llegit d’Italo Calvino m’han agradat, pero aquest no m’ha entrat.
De Cabré he llegit, Carn d’olla, Senyoria i Les veus del Pamano. Els tinc els tres ressnyats al blog. Per a mi, el millor amb diferència, és Les veus