Les cinc nits de febrer que en Larson passa clandestinament a casa de la Sela expliquen una història que posa els pels de punta. L’autor ens va deixant pistes amb comptagotes, i quan aquestes prenen forma i t’adones de què va tot plegat, gairebé et cau el món a sobre i et preguntes si l’autor que ha montat la trama és un geni o un sonat *. En alguns moments, de tant angoixant, m’han vingut ganes de llençar el llibre, cosa impossible de fer perquè la prosa simple t’estira amb la poesia de cada línia.
La Sela és una dona malalta, plena de pors i d’experiències vitals doloroses. Té el costum o mania, digueu-ho com vulgueu, d’enregistrar tots els records per escrit, en veu o en fotografia, d’una manera malaltissa , com una defensa per apaivagar el seu dolor i la seva por a un futur en blanc. Ho enregistra tot, sense deixar que es perdi cap fil a l’aire. Jo no podria suportar aquesta esclavitud de tenir un retrat exacte de tots els moments de la meva vida, la mala memòria els tamisa i això permet tirar endavant, com quan fa molt de sol i ens posem ulleres fosques: filtren la llum insuportable i ens permeten mantenir els ulls oberts i veure el món una mica matisat, però més relaxats.
Malgrat els noms dels protagonistes, que sonen més aviat a nòrdics, no hi ha dubte de que la història es situa a Barcelona: per els plàtans i, sobretot, per les descripcions que fa dels sorolls dels veïns. De fet m’he imaginat un pis de l’eixample, hi he viscut i l’estic veient.
Una novel•la breu per treure’s el barret amb tota la cerimònia.
(*La trobada amb l’autor no em va deixar rastre de dubte ja que demostra tenir un cap ben moblat. )
El que en diuen per la xarxa
a can Llibròfags
la fitxa de l’autor a Lletra
Viu i llegeix 
Me l’apunto!
Jo estic amb el Silenci dels arbres, aquest ja el poso a la pila…
Ostres, no paro de llegir bones crítiques de les obres d’Eduard Márquez. Cada cop creix més la curiositat per descobrir aquest autor…
Com algun altre llibre d’en Márquez, s’ha de rellegir… I encara t’agrada més!
Un apunt excel·lent, com el llibre!
Petons i bones lectures,
SU
Un llibre fascinant amb una adaptació al cinema fallida. M’agrada seguir tot el que escriu, ja sigui en format adult o infantil/juvenil. Del tot recomanable.
El que n’he dit jo:
http://anticanons.blogspot.com/2009/12/cinc-nits-de-febrer-deduard-marquez-ens.html
Kweilan i màgia: cuando el rio suena, agua lleva. tantes critiques bones no són perqué si
Fe, donc jo tinc el silenci dels arbres a la pila esperant
Su, realment el llibre és condensat i permet relectures
elenaranda, no en savia res de la versió cinematogràfica, però tinc per norma de no veure pelis basades en llibres que m’han agradat. N’hi ha de molt decepcionants
Milena, m’encanta llegir ressenyes de llibres que també he ressenyat … és com mirar a través d’un calidoscopi, cadascú hi dona un punt de vista diferent. A mi tambe em va cridar molt l’atenció les frases que es van repetint continuament. Són com una referecnia per el lector.
… Trobo que les repeticions són una música de fons que, constant i suau com una pluja fina, acompanya les paraules, les llums i les ombres, els blancs i els silencis, que formen part d’aquesta reconstrucció. M’ha agradat molt llegir la teva ressenya i descobrir de desconegudes…
[…] va convocar una colla de blogaires, per agrair-nos la difusió espontània que hem fet dels seus llibres i per presentar-nos la darrera novel•la. Una cosa informal. Una cerveseta i quatre patates. […]
[…] se n’ha parlat al blog de Viuillegeix. Rate this: Share this:ShareFacebookTwitterLike this:LikeBe the first to like this […]