Testa de vell en bronze. Ramon Folch i Camarasa

Me’l vaig llegir quasi bé d’una sentada, la manera com està escrit em va enganxar de ple , com un cant de sirenes!!

L’August, un il•lustre pedagog d’abans de la nostra guerra (in)civil viu a Barcelona a finals dels anys 40, sol, vell, cansat de viure, atemorit i arrossegat per la rutina i la dependència que li marquen els fills i la vella serventa Magdalena. Una casualitat el fa pensar en un amor de joventut i recupera les ganes de viure només d’imaginar que pot reprendre la història que va quedar trencada anys enllà . La il•lusió és el motor de la vida, la fantasia la benzina , però a vegades la realitat fa d’àncora i no deixa navegar amb llibertat pel mar de fantasies i il•lusions .

M’ha agradat molt l’ús del llenguatge, però encara més la capacitat de posar-se a la pell del vell August i de transmetre-ho. M’ha recordat molt els últims anys del meu avi, que en va viure molts i va morir a finals del XX, però ell no va renunciar mai a viure com es el cas de l’August. El seu aspecte era fràgil, i la gent que no el coneixia i fins i tot algú de la família, el tractava de vell inútil , com fan els fills de l’August i com fa la Magdalena. Però ell se n’adonava, com se n’adona l’August quan li convé, i responia irònicament amb el to fumeta de l’August .

Tots els personatges estan més que ben retratats, tant el principal com els secundaris. La Magdalena no té preu, els fills, les joves, fins i tot la portera i el gandul, que només treuen el nas un moment de la novel•la, te’ls imagines perfectament.

I un petit apunt sobre de l’autor . En Ramon Folch i Camarasa és molt conegut per l’ adaptació a còmic, juntament amb l‘il•lustrador Madorell, del personatge creat per el seu pare, Josep Maria Folch i Torres : el gran i magnífic Massagran. En Massagran m’ha fet passar hores sublims, tant quan el vaig llegir de nena, com quan l’he llegit als meus fills, que es morien de riure cada tres línies. Hauria de ser de lectura obligatòria a totes les escoles i a totes les cases, com a risoterapia i com a bany de llenguatge ric i senzill .

El que en diuen per la xarxa

l’anticaNOn de l’Helenabonals, que és  qui la va proposar com a lectura conjunta al QL?

Testa de vell en bronze. Ramon Folch i Camarassa

me’l vaig llegir quasi bé d’una sentada, la manera com està escrit em va enganxar de ple , com un cant de sirenes!!

L’august, un il·lustre pedagog d’abans de la nostra guerra (in)civil  viu a Barcelona a finals dels anys 40, sol, vell, cansat de viure, atemorit i arrossegat per la rutina i la dependència que li marquen els fills i la vella serventa Magdalena. Una casualitat el fa pensar en un amor de joventut i recupera les ganes de viure només d’imaginar que pot reprendre la història  que va quedar trencada anys enllà . La il·lusió és el motor de la vida, la fantasia la benzina , però a vegades la realitat fa d’àncora i no deixa navegar amb llibertat pel mar de fantasies i il·lusions .

M’ha agradat molt l’ús del llenguatge, però encara més la capacitat de posar-se a la pell del vell August i de transmetre-ho. M’ha recordat molt els últims anys del meu avi, que en va viure molts i va morir a finals del XX,però ell no va renunciar mai a viure com es el cas de l’August. El seu aspecte era fràgil, i la gent que no el coneixia i fins i tot algú de la família, el tractava de vell inútil , com fan els fills de l’August i com fa la Magdalena. Però ell se n’adonava, com se n’adona l’August quan li convé, i responia irònicament amb el to fumeta de l’August .

Tots els personatges estan més que ben retratats, tant el principal com els secundaris. La Magdalena no té preu, els fills, les joves, fins i tot la portera i el gandul, que només treuen el nas un moment de la novel·la, te’ls imagines perfectament.

I un  petit apunt sobre de l’autor . En Ramon Folch i Camarassa  és molt conegut per l’ adaptació a còmic, juntament amb l‘il·lustrador Madorell,  del personatge creat per el seu pare, Josep Maria Folch i Torres : el gran i magnífic Massagran.  En Massagran m’ha fet passar hores sublims, tant quan el vaig llegir de nena, com quan l’he llegit als meus fills, que es morien de riure cada tres línies. Hauria de ser de lectura obligatòria a totes les escoles i a totes les cases, com a risoterapia i com a bany de llenguatge ric i senzill .