El casalot. Charles Dickens

31 08 2010

Durant les vacances m’agrada llegir almenys un totxo, si, un llibre d’aquells de més de mil pàgines, lleuger o espès, divertit o tràgic, però que sigui dels que duren dies i dies de lectura intensa.

L’estiu passat va ser aquest i en fa dos aquest altre. Aquest agost he compartit vacances amb Dickens i s’ha de dir que és una molt bona companyia. El Casalot és un festival d’ironia i de crítica punyent a la societat de l’època (Anglaterra, 1850), i a cada cantonada t’hi trobes, com aquell qui no vol la cosa, un seguit de metàfores que es colen enmig de qualsevol paràgraf i et deixen ben bocabadat.

L’excusa de la novel•la és el seguiment d’un cas d’herències que fa anys i panys que s’arrossega per els jutjats i no hi ha manera que avanci ni que es resolgui res. Cada vegada està més embolicat i per cada pas endavant, se’n reculen deu amb entrebancs incomprensibles. Amb aquesta excusa, l’autor aprofita per retratar predicadors, xarlatans, dames abocades al proselitisme, vividors sense escrúpols i homes de lleis: tots ells són sotmesos a una ferotge crítica servida amb la safata de plata del llenguatge just i precís.

El Londres més gris i sòrdid comparteix protagonisme amb el més elegant i classista, poblat per personatges que es van dibuixant lentament i amb molta gràcia. Per a cadascú hi ha el seu to, cosa que comporta canvis de registre constant: des del pobre mort de gana que viu al carrer, que “no té re i no sap re” i que amb prou feines sap lligar dues frases quan parla, fins a les parrafades dels homes de lleis, un tou de paraules buides que s’emboliquen per no dir res de res.

Coses de l’edició ( edicions destino)

La traducció, de Xavier Pàmies,és fantàstica.

La faixa (que m’ha servit de punt) . “Quina impressió global ens produeix una gran obra d’art? Precisió poètica i emoció científica. Aquest és l’impacte que fa El Casalot” Vladimir Nabokov. Chapeau , a mi també m’ha produït aquets impacte .

La contraportada m’ha confirmat una sospita que tenia de fa temps: a vegades els que l’escriuen no es llegeixen el llibre. En aquesta es parla del senyor Snagsby com a primer detectiu de la literatura, quan en el llibre que he llegit jo, el senyor Snagsby és un botiguer, i l’inspector de policia que es guanya el títol de primer detectiu de la literatura es diu Bucket…. petita relliscada.

Anuncis

Accions

Information

6 responses

31 08 2010
kweilan

Excel.lent crítica que m’anima a llegir-lo.

1 09 2010
Mireia

Jo també solc llegir un “totxo2 cada estiu, però aquest, ara que ho penso, no n’he llegit cap! (de totxo, de llibres sí)

1 09 2010
myself

A mi també em va agradar molt El Casalot i n’has fet una crítica excel·lent.

1 09 2010
SU

Ja t’admirava abans i ara t’admiro més! Això sí que és una lectora! “El Casalot” és un GRAN llibre i el teu comentari molt bo! A més, molt bé això de fer un toc d’atenció sobre el text de la contracoberta.

Salut i lectures!

SU

2 09 2010
viuillegeix

kweilan, agafa’hi amb ganes, que t’agradarà
Mireia, uix, la pega que tenen els totxos és traginar-los
myself, me n’alegro de que coincidim
SU, des que no tinc àvia, em serveixen els teus comentaris per fer pujar l’autoestima 😉 !!

10 04 2011
S’acosta St jordi « Viu i llegeix

[…] El casalot de Charles Dickens als que sempre es diuen que han de llegir un clàssic , però no s’hi posen mai perquè tots els hi semblen feixucs. Aquest és llarg, però gens feixuc. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: