La noche de los tiempos. Antonio Muñoz Molina

20 03 2011

Les històries de la guerra del segle XX m’atrauen amb una barreja de fascinació i rebuig. I si la guerra és “la nostra”, la barreja la fa encara més irresistible. De petita sentia a parlar “ de la guerra” com d’una cosa llunyana, com si fos un conte que s’explicava, fins que a l’adolescència vaig caure de ple en que els meus avis, a qui jo adorava, l’havien viscut i patit en primera persona. Que els havia enganxat amb 30 anys, amb canalla petita i els havia partit la vida. Que abans de la guerra eren gent normal i lliure i que la guerra va fer miques tot el que tenien i es van haver de re-inventar per tirar endavant. I ells rai, que van sobreviure tots: l’avi va tornar sencer del front, i l’àvia va sobreviure a la granja del Vallès, amb la seva guerra particular per alimentar gallines i vaques i així alimentar els tres fills i a mitja família de Barcelona, que anaven per torns a passar uns dies a la granja per poder bufar cullera. Tinc les seves cartes on expliquen aquest dia a dia en primera persona. L’avi des del front. L’àvia des de la granja. El tiet Manuel, la tieta Carme i la tieta Paulita, des de Barcelona, expliquen a l’Enric ( l’avi) els dies que han passat a la granja amb la Dolors (l’àvia), la joia de menjar ous i llet i l’art de l’àvia per fer de no res, un àpat per a 5 o 6 persones. I els bombardejos de Barcelona. I la por que passen. I el desgavell continu a la ciutat. I en mig de tot l’horror, tota la por i tota la gana, un toc de vida: l’àvia explicant lo bufona que és la Nurieta( 3 anys), que l’ajuda a collir ous i que tot ho xerra, que l’Enric (7 anys) és l’home de la casa , l’hauries de veure com va a buscar llenya i es cuida del foc , i que en Joan ( que va néixer poc després que l’avi marxés al front) , gracies a Dèu, encara mama i avui ha fet el primer somriure. Tot canvia, hi ha un daltabaix enorme, però hi ha coses immutables: les mares parlant dels fills, els homes i les dones declarant-se el seu amor per carta, la germana Paulita que pateix per el germà petit que és al front ( ja menges bé, Enric? Espero que tingueu bones mantes i bon calçat) , l’amic Manuel explicant com n’està d’enamorat de la Montserrat, amb ganes de que acabi tot l’horror per poder-se casar d’una vegada.

Cada vegada que llegeixo una novel•la de la guerra, hi veig els avis, m’imagino el desgavell que van viure, els canvis accelerats d’aquell temps i allò immutable que van saber conservar com a persones i els va ajudar a sobreviure. M’imagino un daltabaix ara mateix i em pregunto com reaccionariem tots plegats. Amb valentia? Amb por? Amb covardia?. Qui s’atreveix a posar una etiqueta a les reaccions humanes davant del que és impensables des d’un món que ens creiem en ordre? Cada dia és el primer dia d’un viatge a un futur ignorat i perdut en la nit dels temps.

I la novel•la? Doncs parla d’això, d’un home que duia un vida normal i la guerra li fot enlaire, dels canvis externs que afecten la gent en més o menys mesura, de la por i de la covardia i de moltes altres coses. Té algunes coses bones, però la meitat de text donaria valor afegit a la novel•la. Tot i així haig de dir que m’he enganxat a les 958 pàgines, submergida en la història surrealista d’aquest país en el que ens ha tocat viure.

El que en diuen a la xarxa

Al blog de la Kweilan

La crítica a El pais

Sinopsis al blog de libros

A la foto, la meva àvia, el meu oncle i la meva mare, poc despres d’acabada la guerra


Accions

Information

6 responses

21 03 2011
elveidedalt

O sigui que al final sí llegeixes llibres actuals…! El Molina és un gran constructor d’històries. Algun dia, potser, llegiré aquesta…

21 03 2011
hiniare

Realment, tens una altra novel•la per explicar, com moltes famílies, suposo. Això em fa pensar en els que no poden explicar cap novel•la, perquè no va quedar ningú, o perquè la guerra els va separar i la família es va desfer, o pitjor encara, perquè la por els ha fet callar tant de temps que han mort sense transmetre la seva història. No hauríem de permetre que tornés a passar mai. Però tens raó, és impossible saber cóm reaccionaríem.
Gràcies per aquest apunt tan bonic i personal. I la foto és entranyable.

21 03 2011
Màgia

Un post preciós. M’has fet pensar en els meus avis i en les històries que m’explicava la meva àvia de petita, sobre les seves “aventures” per trobar menjar d’on fos. M’ha agradat molt poder llegir-te i recordar de nou el calvari que va suposar la guerra, i així evitar que amb el pas del temps es vagi oblidant tot el mal que es va fer. Un text molt bonic, gràcies per compartir-lo.

22 03 2011
kweilan2

M’ha encantat aquest apunt, el que expiques i com ho expliques.
Gràcies per citar-me!

22 03 2011
viuillegeix

veí, la carn és debil i caic en totes les temptacions

Hiniare, de viva veu, els avis no van explicar res fins que o havien passsat moooooolts anys de la guera. No sé si per por o per que encara els hi dolia

Màgia, malauradament, la humanitat no fa més que repetir-se

Kweilan, e teu apunt em van fer venir ganes de llegir-lo

gràcies a tots per la visita

28 03 2011
joantomas

🙂 ptns

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: