¿Dónde estan tus zapatos?. Patricia Soler

30 06 2011

Quan feia parvulari, a la meva classe hi havia un nen rosset que duia unes ulleres de miop lligades amb una goma blanca i quan feia fred duia passamuntanyes. Dibuixava molt bé i sempre incloïa una bandera britànica en els seus dibuixos. Un misteri, potser de gran volia ser un gentleman anglès. No ho vaig saber mai. Era tossut, i quan s’enfadava ens ho feia saber mostrant un nus que se li feia entre cella i cella. Però també tenia un somriure lluminós, una mirada sorneguera i es feia estimar per tothom. A la primera adolescència, encara anàvem junts a classe, i aquell nen misteriós i un pèl tímid, es va convertir en el rebel de la classe que tots admiràvem. No passava mai desapercebut. Quan s’enfadava, ho continuava fent saber: un bon dia podia aparèixer rapat al zero, quan el que es duia en aquella època eren grenyes ben llargues. Era l’època en la que en els carrers es cridava llibertat amnistia i estatut d’autonomia, els adolescents també cridàvem per la nostra llibertat, i ell cridava més fort que ningú. Ho vivíem tot amb efervescència i ja se sap que el que es viu a l’adolescència queda enganxat sota la pell i és d’una intensitat diferent al que es viu al llarg dels anys.

Vam canviar d’escola i ens vam perdre la pista. Vaig saber del seu pas per les drogues, de la seva rehabilitació i de que era seropositiu en una època en que encara no sabíem ben bé el que volia dir. Anys més tard, en un lloc trist em vaig trobar amb el seu somriure lluminós i la seva mirada sorneguera, i si , podia passar per un gentleman anglès . Ens vam alegrar de veuren’s, ens vam posar al dia de les nostres vides, vam intercanviar telèfons amb la promesa trucar-nos i organitzar un sopar amb tota la colla de la promoció. I si, ho endevineu, no ens vam arribar a trucar mai i al cap d’un temps em vaig trobar amb els excompanys de classe en el seu enterrament.

Ja fora de les drogues i amb la malaltia a dins, la Patricia se’n va enamorar, s’hi va casar i el va acompanyar fins el seu últim alè. És una dona refotudament valenta que desprès d’una lluita vital extenuant, encara ha tingut energia per compartir la seva experiència escrivint un llibre en el que despulla els seus sentiments amb la força d’un tsunami.

A estones és molt poètic i molt visual, dur i dolç a la vegada. Escriu situacions molt dures amb una simplicitat espaterrant, sense cap mena de dramatisme. Com la primera escena, el moment de la mort i l’estona següent, tot el ritual social que l’envolta i tots els sentiments que surten de manera pausada i tranquil•la. La novel•la està il•lustrada per la pròpia autora amb el que m’imagino que són detalls del pis on va viure la parella. Són dibuixo senzills, però amb molt de detall que donen vida al text evocant la solitud que es palpa al llarg de tot el text .

Llegint-lo se’m va fer un nus a l’estomac, però el vaig acabar amb un somriure, rendida al cant a la vida que hi he trobat a cada pàgina. Aquest llibre no el puc puntuar, impossible de ser objectiva quan tanco els ulls i veig el nen rosset que duia unes ulleres de miop lligades amb una goma blanca.

el que en diuen per la xarxa

lecturalia

Agencia Pontas

La pàgina web de l’autora


Accions

Information

10 responses

30 06 2011
SM

Una història molt trista però motl bonica. Gràcies per compartir-la.

2 07 2011
L'Espolsada

Núria, m’has fet posar la pell de gallina, gràcies per compartir-la.

2 07 2011
Màgia

Un comentari preciós, moltes gràcies!

4 07 2011
carina

Un bon comentari, m’agrada com ho dius

6 07 2011
viuillegeix

Salvador, Fe, Màgia, Carina, gàcies a vosaltres per pasasr per aqui i apreciar-ho

8 07 2011
Marta (volar de nit)

és una història duríssima però tal com ho has explicat m’ha fet plorar i mirar la vida amb esperança, les dues coses a la vegada. Gràcies.

11 07 2011
viuillegeix

Marta, hi ha coses que costen de païr, però quan veus gent valenta que lluita, et retorna l’esperança i la fe en el món

12 07 2011
14.- ¿Dónde estan tus zapatos? | Una imatge i mil paraules

[…] ¿Dónde estan tus zapatos?. Patricia Soler […]

13 07 2011
Una imatge mil paraules « Viu i llegeix

[…] El premi?  el plaer de llegir una colla de bons escrits aplegats en un llibret. Hi he enviat tres propostes: el silenci dels arbres, cicles i etapes i donde estan tus zapatos. […]

31 07 2012
Amor sense clixés. Maria Clara Forteza « Viu i llegeix

[…] com aquest, no el puc […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: