La Flora és una jove londinenca benestant i molt primmirada. Queda orfe de pares i de compte corrent que pugui mantenir el seu ritme de vida, així que, per sobreviure recorre als parents llunyans, i de tots els que té, els únics que l’acullen són els cosins d’una granja perduda a Sussex on sembla que el temps s’hi hagi aturat. Allà es planta ella , en una casa governada per l’àvia que no surt de la seva habitació però que els té tots atemorits sota amenaces ridícules però efectives. En quatre dies la Flora , amb el seu posat de mosqueta morta, va posant cadascú al seu lloc i ho acaba capgirant tot. La seva autestima i seguretat és motor prou potent per desmontar la tradició més arrelada i per qüestionar qualsevol fet que es produeix al seu voltant.
Hi ha un seguit de situacions esperpèntiques i divertides, però arriba un moment que tanta bestiesa carrega una mica. En algun moment m’ha recordat la gramatica parda de Juan Garcia Hortelano, també plena de crítica social, de jocs de paraules molt intel•ligents i de bestiesa darrera bestiesa que acaba sent excessiva.
El que en diuen per la xarxa
La màgia a un racó per llegir
En ramon al pais dels kokamusques
La Maripepa al neguit de pantorrilla
Viu i llegeix 
Aquest estiu en un deliciós Camprodon, se’m va donar per llegir aquest llibre del qual havia llegit molt bones crítiques. Coincideixo amb el teu comentari, com tantes altres vegades. Moltes felicitats pel teu bloc!
Veig que no t’ha agradat tant com a mi, però coincideixo amb la idea que la gràcia de l’obra està en la sàtira constant i els jocs de paraules intel·ligents. Suposo que encara no tinc prou “background” d’aquestes novel·les com perquè pugui comparar-les amb altres de semblants i pugui valorar realment si el volum de situacions esperpèntiques passa de mida… Hauré de deixar tanta novel·la sueca i canviar una mica, que sempre és bo. Ens llegim!
biblitossa, benvinguda! m’he passat per ca teva i també veig que coincidim en gustos i manera de mirar-nos esl llibres. Ens llegirem!
Màgia, entenc que estiguis saturada del tema suec, pero dona, segur que t’ha ajudat a situar-te !!! I hi ha libres, que encara que siguin una mica excessius ( com aquest que ens ocupa) , també val la pena de llegir-los ja que tenen bocinets genials .
Quina llàstima que no t’hagi agradat. Aquest és el que es coneix com un longseller. Encara es ven molt a UK. La gràcia dels llibres d’aquesta autora són les referències i ironies al llenguatge i escriptors anglesos.
jo el vaig llegir després d’haver llegit molts clàssics anglesos i vaig riure molt ja que reconeixia als altres escriptors.
Té una segona part escrita molts anys després on el fragment que més em va fer riure era un personatge que deia el meu raspalll, es meeeuuuu, només meeeu, Bonic raspall, ningu me’l treurà. Naturalment feia conya de Tolkien.
Jordi, no és que no m’hagi agradat, nomñes que l’he trobat excessiu. Se que el llibre guanya molt en versió original, ja que està ple de jocs de paraules, però el nivell d’anglès per captar-les ha de ser “proficiency”, que no és el meu cas. I potser em falta més background de literartura anglesa per captar tots els matisos