La dona que es va perdre. Marina Espasa

Us passa, a vegades, que quan acabeu un llibre quedeu en un estat com d’eufòria? Que sentiu que acabeu de viure un moment màgic? Que us deixa un somriure al cor i un OOOOOOH al cervell a la vegada? És el que m’acaba de passar amb la dona que es va perdre. Només puc dir que he quedat bocabadada, literalment. Ha sigut començar a llegir i quedar enganxada, anar saltant de sorpresa en sorpresa.

Surrealista, fantasiós, però sobretot, poètic. El llenguatge, molt quotidià, està molt cuidat i de tant en tant vas trobant perletes i jocs malabars de paraules que composen unes imatges que a mi m’han semblat precioses: les línies rectes del despatx d’arquitectura, les notes que es desprenen del sostre i cobreixen la gent, les neurones que surten en tromba a fer sinapsis no habituals, el blat de moro que calla a cops de forquilla, un pensador, quina mandra, l’Alicia que és més que un concepte i bé es mereix un cor de talp, l’empresa puntera d’optica talpista, el que se sent ple de lletres però buit de vida, l’abella fent la toaleta discretament i que s’atura amb una mirada severa de l’Alícia, les contorsions gimnàstiques de els forquilles, les escales que no tenen un nombre parell de graons , l’excavadora per recollir cadàvers sentimentals i una ombra amagada al cap de l’estimada com a penyora d’amor.

L’Alicia té alguna cosa de l’Alicia de Carrol, però també de l’Èlia moderna del primavera estiu, etc. És una història fantàstica, però feta d’ànimes i de vides que poden ser tan reals com la teva i la meva, només que als personatges els hi passen coses una mica curioses. Però també els passen coses quotidianes com que s’enamoren, que els aterroritza la monotonia i la rutina o que enyoren una àvia dolça que els ha marcat i en recorden el monyo, el bastó, i fins i tot el Fiat Uno que conduïa .

 Demanaré permís a en Pere Calders, a veure si en el seu calaixet de luxe de literatura poeticosurrealista hi deixa una mica de lloc per a la Marina Espasa. Crec que tots dos s’entendran i es faran un bon tip de riure junts. 

El que en diuen per la xarxa

Nosaltres llegim

A l’ara

a vilaweb

L’editorial Empuries n’ofereix les primeres pàgines

Aquest post va dedicat a la Carme, la Dolors, la Matilda, la Ramona, la Montserrat i la Maria. Qualsevol d’elles podria haver estat una de les àvies que van topar amb l’Alicia Alfonso Roca dormint al cinema i de ben segur que haurien exclamat, “ quina llàstima que s’hagi perdut la pel•lícula, tan bonica que era!” i haurien sortit de bracet, cadascuna amb el seu bastó  fins la granja de la cantonada, on segur que haurien berenat un suís.