Diario de una ama de casa desquiciada. Sue Kaufman

27 02 2013

La Tina, noia de bona família , de jove ha tingut una vida una mica esbojarrada, inestable i amb ganes de ser artista. Afortunadament, un psiquiatra la fa entrar en raó, l’encarrila per el camí que s’espera d’una jove de la seva posició i la veu casar-se amb un jove advocat que promet obrir-se camí en el món de la política. Aquí, la família fa un sospir de veure la nena ben casada, i com aquell qui diu , se’n despreocupa, ja l’han pogut etiquetar i ja no cal que ningú pensi què ha de fer en el futur, toooot està detallat en el manual de la bona mestressa de casa dels anys 60

Però les coses no sempre segueixen el guió pre-establert, i la vida menys que cap altra cosa. La Tina està desquiciada amb la seva vida de mestressa de casa buida, on només és una peça d’engranatge perquè la vida del seu marit sigui perfecte. Odia les llistes de coses domèstiques per fer, odia fer encàrrecs per el seu marit i les seves nenes malcriades. Les seves pors i angoixes no es fonen en els còctels d’alta societat on es veu obligada a anar. Odia les manies snobs del seu marit. I el que és més gros, es sent culpable per no sentir-se afortunada de la seva posició social. Ja dic jo que això de l’alta societat i dels convencionalismes deu fer més mal que unes sabates del 38 quan calces un 40. Però la natura és sabia i quan fa massa estona que t’estrenyen les sabates, per burro que siguis, te les acabes traient i un bon massatge als peus et dona ànim per començar a caminar de nou. I en el cas de la Tina, la intuïció li fa agafar paper i llapis i la fa posar a escriure tot el que li bull per dins. I com sempre, les paraules tenen l’efecte màgic d’ajudar a posar en ordre les idees, i poc a poc es va adonant del que li passa.

La caricatura que presenta de l’alta societat de Nova York dels 60 és grotesca i fa riure, però enmig del jajaja jijiji, el que domina és la crítica a les aparences i a la frivolitat. He passat una bona estona i francament, estic encantada de que actualment els camins de les dones no estiguin tan marcats per les etiquetes i els clixés. Encara hi ha camí per còrrer, si, d’acord, però les perspectives són més àmplies.

El que en diuen per la xarxa

Blogs de ciudad

bitacora de mis lecturas
 

Advertisements

Accions

Information

3 responses

27 02 2013
Marga Losantos

M’encanta la comparació del sentir-se oprimit pels convencionalismes amb les sabates d’un número més petit. Gairebé m’ha semblat sentir l’alleujament de deslliurar-se d’allò que t’oprimia i respirar de nou lliurement.
I tens raó, escriure sempre és un primer pas per solucionar les coses.

28 02 2013
Anna

Gràcies Viu i Llegeix, fa temps que li’n tinc ganes, però em faltava una empenteta com la teva!!! sí, queda molt per fer, però estem en ruta!!!

7 03 2013
L'Espolsada

En tinc molt bon record, vaig riure però alhora em feia patir, ho tenia tot però li faltava l’essencial…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: