Una vida que pot semblar rutinària i grisa, quan t’hi acostes, pren color. Els detalls l’omplen i les ganes de viure es contagien. Això és una mica el que passa amb la vida de la Valèria Isern , una dona que es prepara per morir lluitant amb dignitat per minimitzar els efectes col•laterals del seu càncer. I en aquets camí fa un repàs a la seva vida a través de la relació amb la gent que ha estimat i que se l’ha estimat, que en són uns quants : un tresor immens.
La relació amb el seu marit, que va començar amb un festeig clandestí marcat per les repressions del franquisme i de les creences religioses, però és un amor resistent que quan va sortint a la llum i es veu emparat per el matrimoni, sobreviu feliç fins que la mort els separa, una cosa que no passa sovint.
La relació amb la seva amiga Elisa, inquieta i agosarada, que fuig de la grisor de l’època per viure la vida de llibertat i colors que somia.
La relació amb els seus quatre fills és potser amb la que m’he sentit més identificada: en alguna part amb la mare Valèria, en d’altres, amb els fills.
I per últim, la seva relació amb la seva terra, l’Escala, les seves ruïnes i els paisatges que van canviant a mans del turisme i dels estiuejants.
La novel•la és un anar i venir en el temps a través dels diaris de la Valèria, de les cartes de l’Elisa, d’algunes converses del present i records vius de la Valèria. Quan la tanques, te l’has fet teva, la Valèria i la seva tribu.
el que en diuen per la xarxa
Viu i llegeix 
Em va agradar molt. El que dius tu, te la fas teva aquesta família. Té moments molt tendres, d’altres de tristíssims i d’altres de molt i molt entranyables. Escriu d’una manera molt planera, que no simple, però t’arriba molt, en molts moments et va al cor directament.
En vaig fer ressenya al bloc, si te la vols mirar… http://lamevaillaroja.blogspot.com/2009/01/lectura-petons-de-diumenge.html
Tot just acabo de començar L’estiu que comença, una de les adquisicions de Sant Jordi i de moment pinta prou bé.
Rita, tu per aquí!!! , sempre benvinguda. Aquest llibre ataca al cor directament, queda cursi dir-ho així, però és totalment cert
Ets dels pocs blocs que segueixo visitant encara. Tot el que siguin llibres ja saps que m’interessa i les teves ressenyes especialment. 🙂
Sí, noia, directament al cor. Recordo una conversa amb una filla (parlo del llibre ara) en un moment en que el fill està passant per un tràngol (no vull donar detalls tampoc) on em queien les llàgrimes llegint-la.
Un petó,
Rita