Algun dia este dolor te será útil. Peter Cameron

2 05 2013

Un llibre que m’ha retornat a algun lloc de les fronteres de la meva pàtria de joventut, allà on tenia una idea vague del que volia i quan anava a posar-hi un traç més ferm, sempre trobava alguna cosa que m’ho aigualia i no aconseguia avançar. Els adults a anys llum i intentant col·locar-me una etiqueta perquè no fes nosa. La gent de la mateixa edat, en un altre planeta. I el recer dels avis, sempre amb els braços oberts disposats a escoltar o simplement sent-hi per quan necessitava escalf a prop sense preguntes, però amb moltes respostes.

 En James Sveck té 18 anys , viu a Nova York i se suposa que ha d’anar a la universitat, però ell el que vol és comprar-se una casa perduda en algun lloc, passar-se els 4 anys de la universitat llegint i sense haver de relacionar-se amb la gent de la seva edat, que troba buits, sense suc ni bruc. El meu heroi!! però no pas el dels seus pares, que escolten incrèduls al seva proposta, es reafirmen en la visió que tenen d’ell i li col·loquen una etiqueta gegant: INADAPTAT. Eing? simplement es relaciona amb el món d’una manera diferent, te personalitat pròpia, pensa, no segueix el corrent ni es sent amb la obligació de divertir-se que sembla que tenen la gent de la seva edat. D’una manera molt tranquil·la,però no sense neguit, es planteja la vida i no fa les coses només perquè toquen. No te clar què vol, però sap el que no vol. I no vol viure envoltat de buidor, no vol seguir l’autopista marcada que agafa tothom, es vol traçar el seu propi camí. I com molts, troba recer en l’àvia, la seva Nanette, que s’assembla a la meva Dolors que perd la memòria, però no oblida mai com es fa una abraçada o un somriure.

 I com acaba? doncs amb interrogants més que raonables” pero a mi me parece razonable. Solo tengo dieciocho años. ¿Como voy a saber lo que querré más adelante? ¿Como voy a saber qué cosas necesitaré? “

 Tanco el llibre i em trobo enyorant una mica en James. Sabrà mai el que necessitarà? ho sabrà reconèixer? espero que pugui traçar el seu camí lliurement, lluny d’autopistes si el que no vol és soroll.

La portada il·lustrada per Juliet Pomès. Un dia em vaig quedar enganxada en una llibreria , hipnotitzada per “un dia al born”, vida quotidiana de barri retratada amb pinzell delicat i senzill .

El que en diuen per la xarxa…. molt, moltíssim.

Us en deixo un mini-tast: la meva llibretera de capçalera i l’editorial


Accions

Information

5 responses

4 05 2013
L'Espolsada

Sembla qe anem recuperant la lectura, celebro que aquest llibre t’hagi despertat de la letàrgia.

4 05 2013
viuillegeix

començo a despertar… sant jordi m’ha deixat una pila de llibres agradables a la tauleta de nit

7 05 2013
Rita

No en sabia res d’aquest, però pinta més que bé. Segur que cau!🙂 Jo també seria feliç en una casa perduda i només llegint…

21 08 2013
gioconda

Ostres me l’apunto, només llegir la ressenya ja m’hi trobo…serà que quant més creixes més es nota que ets “rara” com en va dir una vegada la savia Victòria Sau.

21 08 2013
viuillegeix

Gioconda, els raros són els que segueixen l’autopista i van de A a B `tan ràìd com poden sense pensar en els multiples camins que ens ofereix la vida, no fos cas que haguèsssin de pesnar o decidir alguna cosa!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: