Ladydi. Jennifer Clement

21 01 2015

Ladydi és una nena amb nom de princesa que viu en el regne del desampar. Té mare, amigues, veïnes una escola amb un mestre que canvia cada any i el dia que arriba ja te ganes de marxar. Conviu amb formigues , escorpins i mosques que es beuen les llàgrimes amargues de les dones que viuen soles i aterrades per l’angoixa de la violència i la por a que les raptin, les violin, les matin. Són dones escampades per els muntanyes de Guerrero, a Mèxic. Dones que s’acompanyen, que s’aparten les mosques les unes a les altres quan estan malaltes, que es pinten les ungles quan estan soles però se les netegen quan han de sortir al carrer. Es desmaquillen, amaguen tan com poden la condició de dona, amaguen les nenes , les enlletgeixen , neguen que són nenes. Maleixen els homes que fumiguen amb verí les plantacions de cascall des d’un helicòpter i els hi cremen la pell si no corren prou com per protegir-se sota sostre, maleixen els homes que arriben amb grans cotxes i s’enduen, a punta de pistola, les nenes que no han tingut temps d’amagar-se, maleixen els fills que es converteixen en traficants, maleixen els marits que un dia van marxar a buscar fortuna als estats units i “nuncamassesupo”, no saben si es van ofegar al rio Grande o fan de cambrers a Miami i mantenen una altra família.

Ladydi, Paula, Maria creixen juntes en aquesta por contínua que incorporen de manera natural a la seva vida. Totes tres viuen i veuen coses que una nena no hauria de viure mai, i s’estimen i es protegeixen com el tresor que són les unes per les altres Hi ha humor, hi ha resignació per el lloc on les ha portat el destí, hi ha, malgrat tot, ganes de viure amb el no res que tenen, amb el buit que els queda quan algú desapareix o mor i ningú no pregunta, ningú no denuncia.

Ladydi, les nenes, les mares, les desaparegudes, les recluses, totes elles són personatges tendres que se m’han quedat penjats en un racó d’ànima, hi han arribat a través d’un llenguatge planer que es desgrana sol pàgina rera pàgina i que fa dolç un entorn tràgic. Però hi ha un racó de mon on la vida és injusta amb les dones, cada dia , dia darrera dia. On la vida te poc valor, i la vida duna dona val menys que res, on la Ladydi no es una protagonista de novel·la, on hi ha paules raptades i maries tirotejades sense raó. On ningú no pregunta i tothom calla. Fins quan?

el que en diuen per la xarxa

L’espolsada, d’on un dia va sortir un missatge via facebook dient ” aquest l’has de llegir”, i jo que soc obedient….

alguns parlen de narconovela


Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: