Una tesi

L’àvia Dolors cosia. Ella i la seva germana Carme es feien els patrons, els cosien i acabaven amb uns vestits, bruses o faldilles la mar d’elegants. Jo les havia vist moltes vegades a la galeria del seu pis de l’Eixample fent els patrons amb papers de diari que s’emprovaven l’una a l’altra enganxant-los amb agulles de cap. Tenien una idea i anaven tallant, enganxant, afegint trossets de diari fins que el patró tenia la seva primera forma. Quan se’l treien, jo no hi veia més que una pila de papers de diari enganxats per fràgils agulles. Elles hi veien un vestit. Sobre aquells retalls, feien un altre patró, ja més ajustat, que tornaven a emprovar-se i que després desmuntaven completament per poder tallar la roba. A mi em desesperava veure que els papers de diari ja tenien forma de vestit i que el tornaven a desfer. Però era necessari per fer el vestit de debò. Talla, enganxa, fes, refés, afegeix, desmunta, torna a muntar, sempre amb una idea al cap del vestit que volien, que anava canviant lleugerament a mida que avançava la confecció. I quan ja tenien una pila de peces de roba tallades, per a mi sense sentit, sentia l’àvia que deia “ Apa, Carme, això ja està, només falta cosir” I muntava les peces que encaixaven (o feia encaixar) a cop de fil d’embastar i engegava la màquina de cosir, que anava a cop de pedal. I tornava a reajustar les peces, polia detalls, retallava fils sobrers, afegia alguna floritura… et voilà, ja tenia el vestit.

Una idea, flexibilitat per millorar-la, peces que van encaixant i agafant forma, fil i agulla, hores de feina i tenacitat… com una tesi, però els seus vestits eren, sense cap mena de dubte, molt més elegants.

______________

Així que , havent posat el punt final a les meves obligacions acadèmiques, em disposo a sotmetre el meu cervell a un canvi d’aires  que fa dies que espera. No se si trobaré maleta prou gran per encabir-hi la pila de llibres que s’ha acumulat a la tauleta de nit mentre perseguia aquest anhelat punt i final.

Descanseu i sigueu feliços. Jo penso fer-ho.