Els llibres seran sempre nostres

12 11 2017

El 20 de setembre va ser una data frontera. Res no ha tornat a ser igual des del dia que es van detenir 14 càrrecs de la Generalitat. Des d’aquell dia, jo he deixat de viure i llegir de la mateixa manera. Se m‘ha instal·lat un nus a l’estomac, un neguit que puja i baixa que m’altera tot el que faig. M’ha fet fer coses que no havia fet mai com cridar, davant d’un Guàrdia Civil de mida armari i mirada freda, “no esteu sols” fins a perdre la veu. M’he mobilitzat, m’he manifestat, he picat cassoles, he anat a assemblees. He plorat veient les noticies, veient  les càrregues de l’1 d’octubre, sentint les reaccions del govern espanyol i d’aquell ciutadà que no ha votat ningú però que ens amenaça amb el dit i la mirada ferotge des d’un palau de Madrid. He celebrat el meu aniversari amb una alegria somorta, sense treure’m del cap els presos polítics. Presos que vaig votar en unes eleccions. Presos amb qui tinc amics comuns. Em repeteixo constantment que si no som capaços de treure’ls d’allà, no som dignes d’aquest govern que hem tingut, que se l’ha jugat per fer el que van prometre a les eleccions.

Des de la data frontera he llegit més tuits que mai, he “ consumit” i llegit  més noticies i opinions diverses que mai. M’he intoxicat amb tant de soroll i amb la ràbia i odi que esquitxen alguns mitjans i partits. He buscat refugi i silenci per protegir-me del món. L’he trobat, a estones, en les pagines d’un llibre i  en el caliu del club de lectura on vaig a fer una de les coses que m’agraden més d’aquest món: compartir el que m’han fet sentir els llibres.

Aquest divendres la meva llibretera de capçalera ens va fer un regal que ens fa sovint, la presentació d’un bon llibre. Un regal que a molts ens convenia més que mai i segurament a ella li convenia més que a ningú. I va tornar a passar, un divendres al vespre , aplegats en una llibreria , amb una copa de vi a les mans, sentint parlar de llibres, de literatura i de vida , es va crear el clima per fer-nos calmar el neguit per una estona. L’excusa era la presentació de “això no és amèrica”, l’últim recull de contes d’en Jordi Punti, que es va marcar un mano a mano amb en David Guzman, xerra que xerra que podria haver durat unes quantes hores i no ens hauríem mogut d’allà.

Em  va agradar conèixer en David Guzman, posar una cara a una veu coneguda, quina veu!!!!!   Cada vegada que el sento em transporto a l’enyorada radio tranquil·la del cafè de la república. La ciutat maragda te aquest esperit de ràdio tranquil·la, una hora sencera de tertúlia assossegada que activa la lecturina i et reconcilia, una mica, amb el món.

Els llibres, la cultura, la paraula, seran sempre nostres. Amb això no podran. Mai.

Anuncis

Accions

Information

3 responses

12 11 2017
María Montserrat Clua Fainé

Moltes gràcies! Em sento tant i tant identificada amb el que dius!! La llàstima és que jo no vaig poder gaudir de la teva “cura” de la sessió amb en Puntí i en Guzman, però en gaudirem la lectura!

12 11 2017
helenabonals

La poesia serà sempre nostra. Jo he aprofitat aquests dies d’exaltació per escriure un recull de més de 80 aforismes sobre la meva feina en una biblioteca. Estic molt creativa, perquè la monotonia és enemiga de l’art, diu Forster.

13 11 2017
sandrafreijomil

jo també em sento molt identificada amb tot el que has escrit, també cerco el bàlsam en els llibres que tantes vegades m’han fet desconnectar del món feixeu i volar. Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: