El ferrocarril subterrani. Colson Whitehead

El ferrocarril subterrani va ser una xarxa secreta de suport als esclaus que escapaven Nord enllà , fugint d’una vida que fa sentir vergonya de pertànyer a  l’espècie humana.

Colson Whitehead fa una novel·la on converteix la metàfora del ferrocarril subterrani en un ferrocarril de debò que ajuda a fugir els esclaus. Diuen que és una novel·la d’aventures, amb un toc de ciència ficció. Que voleu que us digui, d’aventures, moltes, però totes molt dures. Ciència ficció?  si l’esclavitud no hagués existit, voldria pensar que no hi ha escriptor amb prou imaginació com per inventar-se una aberració com aquesta.

La novel·la m’ha trasbalsat La  Cora és una esclava d’una plantació de cotó, filla d’esclava, neta d’una dona nascuda lliure i  que va ser segrestada sense raó, allunyada del seu país, de la seva gent, cultura i llengua. Anul·lada amb tota la intenció. La Cora te un hortet que defensa amb dents i ungles i una dignitat que li dona força per enfrontar-se a qui calgui, blanc o negre, amo, capatàs o caça-recompenses,  sabent que ho pot perdre tot.  La Cora no pot més a la plantació. La Cora fuig. La Cora és perseguida. La Cora s’amaga, és atrapada, la troben, s’escapa, en algun moment viu en un miratge de llibertat , lluita, lluita i lluita, però du l’esclavitud molt endins i no se’n pot allunyar, per més ferrocarril i xarxa de suport que l’ajudi.

 M’ha trasbalsat la violència gratuïta dels blancs, amos o no, envers els negres i tothom que els defensés . Atacs desmesurats i irracionals. Els mataven, les violaven, els venien, els pegaven, els menystenien, els torturaven  segons necessitat, caprici o la lluna del dia, talment fossin un tros de carn a la seva disposició. Es integrants del ferrocarril subterrani, si eren enxampats, els penjaven  abans de preguntar res. Violència gratuïta, injustificada i injustificable.

I d’altra banda te un toc poètic que fa que t’entri la història de manera molt suau, insinuant situacions que , quan les acabes de llegir et deixen astorat pensant si realment està dient el que sembla que diu. I si, ho diu amb una pinzellada, que els detalls serien insuportables .

Hi he trobat un paràgraf molt groc, sembla que alguns jutges del S XXI s’inspiren en els del XIX,

Algun xerif, amb la cara encesa, el van detenir per sedició. El van empresonar per haver instigat aldarulls que no havien passat de trobades pacífiques . L’honorable jutge  va dictar una ordre de crida i cerca contra ell acusant-lo d’haver promogut  “una ortodòxia infernal que fa perillar el teixit d’una societat  òptima”

 Ha sigut llibre de club i vam tenir la sort de tenir l’Aniol Rafel, l’editor, i l’Albert Torrescasana, el traductor,  que han fet una feina magnífica, en una vetllada que podria haver dura un parell d’hores més. Gràcies!!