“La majoria d’insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l’existència del feminisme”
Soc feminista i mai ningú m’ha insultat per ser-ne, dec estar de sort. Com a dona m’he sentit insultada moltes vegades, en concret cada vegada que veig actituds masclistes ( micro, macro , totes) em sento insultada. Cada vegada que diuen que tenim la pell molt fina i que les dones no ho havíem tingut mai tan be, ho sento com un insult a la intel·ligència. Cada vegada que algú em diu que els extrems no son bons, que ni masclisme ni feminisme em desanimo, em desanimo molt. Qui ho diu, sovint, són gent intel·ligent, bons professionals, alguns són amics ( o amigues) de l’ànima, de la meva quinta, que han educat joves que ara ronden la vintena i si els hi han fotut això al cap, ja hem perdut una altra generació. Això desanima.
Soc d’una generació que vam créixer trobant normal una sèrie de coses que no ho són, tolerant el que és intolerable. Una generació, que , ens agradi o no, duem el masclisme tatuat sota la pell. Algunes fa dies que mirem d’anar traient aquest tatuatge, però costa, està més arrelat del que pensàvem . Tot un babyboom d’homes que no són conscients dels seus privilegis, i els que ho són no tenen la intenció de deixar-los. Un babyboom de dones que diuen que mai no s’han sentit discriminades, però han passat por tornant de nit a casa, s’han sentit dir putes per dur una faldilla curta o m’expliquen que el marit les ajuda molt a casa.
L’exemplar que he llegit el va comprar la meva filla, i l’he llegit amb els seus subratllats i n’he afegit de propis. M’ha colpit un dels seus subratllats, “ a les dones no ens han ensenyat a defensar-nos”, te raó, a la nostra generació ni se’ns havia passat pel cap. És ara que hi comencem a pensar i comencem a fer-ho. Les milenials s’hi han posat més d’hora i això anima.
12 articles lleugers de llegir, però alguns costen de pair, ja que com diu al final, les dades no són inventades, encara que sembli mentida. Un llibre necessari escrit per una dona valenta i tenaç que ens va obrint camí. En compraré mitja dotzena per anar-los regalant quan em diguin allò de que els extrems no són bons.
HI ha molta feina, però hi ha esperança (en el fons soc optimista)
El que en diuen per la xarxa
Entrevista a l’autora de la Carla Mallol a Núvol
Un tast a catorze
Viu i llegeix 
Deixa un comentari