La meva lluita. Karl Ove Knausgard

A la foto, en Knausgard i les nenes de l’Espolsada, al juny 2017, al CCCB. Tímid,  seriós, honest, ens va encantar ser-hi.

La mort del pare, Un home enamorat  , L’illa de la infantesa , Ballant en la foscor  i Dies de pluja. Aquest són els 5 títols que hi ha, fins ara en català, de La meva lluita. Només en falta un per completar aquest auto-relat dels fets i pensaments de la vida de l’autor. Una mena autoradiografia de l’ànima on es despulla totalment i relata des dels detalls més insignificants de la seva vida, fins els seus pensaments més íntims. Les pors, les angoixes, les bogeries, els amors, les filies i les fòbies. El sexe ( o les ganes), les borratxeres, els estudis, el futbol, les partides d’escacs i els viatges en tren. Les feines. Els fills. Els amics. Els bloquejos existencials quan no pot escriure. Les depressions. Les eufòries. La por al pare, que li provoca una inseguretat malaltissa, almenys fins passats els 25 : un pare autoritari, que ralla la bogeria, amb deliris de grandesa i alcohòlic. Una perla que l’atemoritza  encara quan ja ni viu amb ell ni hi manté pràcticament cap contacte. La mare i l’Ingve, el seu germà, que son el seu refugi i  amb qui s’atreveix a ser ell mateix. Escriu i ho treu tot.  No es pren la molèstia de canviar els noms de la gent que ha passat per la seva vida i ho deixa anar tot a boca de canó. Això ho converteix en una lectura  peculiar. El relat  detallat dels fets i de les seves sensacions més íntimes et porta a posar-te a la seva pell i a voler saber més d’ell i de la seva vida, en una mena d’espiral de “voyeurisme”  que de vegades incomoda quan penses que el Karl Ove del que parla a la novel·la és el mateix autor i que tots els noms corresponen a gent real i no són mers personatges de novel·la.

A “La mort del pare” i a “Un home enamorat”, les memòries són més errants, i hi descriu dos moment contraposats: en el primer hi ha l’adéu al pare i la seva visió de com ha estat la seva relació. En el segon mostra com viu ell la paternitat, condicionada, sens dubte, per les seves vivències com a fill, però ja alliberat de la pressió psicològica del pare. Són una mica cara i creu en molts aspectes , els dos llibres i ells dos, per suposat. Són els dos llibres més directes, més essencials i més honestos.

Els altres tres són més lineals i de períodes concrets de la seva vida i potser no són tan intensos. “L’illa de la infantesa” hi rememora des dels primers records fins que acaba l’escola. “Ballant en la foscor”, és l’any que passa fent de mestre al Nord de Noruega, tot just acabat el batxillerat. Treballa en una zona remota del país on els hiverns són foscos , terriblement freds i llargs. Allà beu i escriu, les seves armes per superar la timidesa i deshinibir-se.  “Dies de pluja” és el període que passa a Bergen, on estudia, intenta escriure, sobreviu amb feines diverses, toca la bateria en diversos grups, beu fins a perdre el control i cometre actes vandàlics dels que després no en recorda res i passa dies atemorit per el que pugui haver fet, s’enamora, fa els amics de la vida i acaba tenint el primer èxit com a escriptor.

El llenguatge flueix i enganxa, i torno a advertir,  és un escriptor que divideix: agrada i t’empasses els totxos de 700 pàgines a ritme trepidant, o no agrada i ho deixes a la quarta pàgina del primer volum.  A mi m’agrada i ja em  deleixo per l’últim de la saga.

 

Aquí hi ha recollit tot el que en diuen per la xarxa, dels 5 volums.