Visc, i visc, i visc. Maggie O’Farrell.

Fa dies que em rebusco per dins i em plantejo com ocupo el temps, com ocupo el cap i què en faig de tot el soroll mediàtic que em fagocita temps i espai mental. Vull triar el que m’arriba, tornar a la lectura plàcida i a les noticies i opinions de més de 280 caràcters. Vull pair el que em passa per davant i agafar-me temps per expressar-me, ja sigui per el que em fa sentir un llibre o per el neguit que em provoca aquest món: judicis, feminicídis, homofòbies, desnonaments o excés de plàstics. Cada dia m’atabala més el clic immediat i l’ànsia del consum ràpid i mastegat.  I en aquest dies de mirar de fer endreça mental, en un cap de setmana tranquil de llar de foc i passejada per la muntanya, he llegit Visc, i visc, i visc, d’una tirada. Disset topades amb la mort de l’autora. Disset històries de supervivència. Ha salvat la pell per sort, per instint, per força o perquè algú ha cregut en ella. El seu desig de vida, la seva curiositat, les ganes de voler-ho conèixer tot i el saber-se supervivent  d’una malaltia infantil, la fa imprudent a vegades, però sobretot la fa valenta i només coneix una direcció: endavant, amb totes les conseqüències. El “no puc” existeix , “és una frase formada per dues paraules”, ho sap tothom, però quan no pot hi ha alguna cosa que l’ajuda (ella mateixa, sovint), algú que  l’abraça en sentit ampli o simplement te un cop de sort . I viu i encomana ganes de viure.

En molts moments l’he volgut abraçar. He sentit el seu desassossec i la seva ràbia davant un policia quan no l’ha cregut per ser dona i jove. La impotència davant d’un ginecòleg, que la menysté i el seu menyspreu de què no la mata, a ella i al seu fill. He sentit la violència que ha patit per ser dona, els seu desesper viscut en silenci per els fills no nats, la seva por de perdre els fills vius, aquell clic que no volem sentir pares i mares,  el clic que en un moment inesperat ho pot capgirar tot .

Llegir Maggie O’Farrell em fa venir ganes d’escriure. Ho fa fàcil i amb força. Les seves històries, reals o de ficció, t’arrosseguen , no pots parar de llegir i desitges un impossible: expressar-te com ella.

La portada de l’altra editorial, un cor ple de vida, que treu plomes , clavells, fulles  i arrels. Com pot bategar un cor si no s’acompanya de tota aquesta vida?

El que en diuen per les xarxes

A ca l’Espolsada, la llibretera de capçalera

L’edició en català a l’ altra editorial,

L’edició en castellà a libros del Asteroide