La misteriosa llama de la reina Loana. Umberto Eco

Arran d’un accident, un antiquari de llibres perd la seva memòria vital. Només recorda el que ha llegit, que no és poc, però no recorda el que ha viscut. Conserva també la memòria del cos, dels gestos quotidians: rentar-se les dents, conduir, llegir, escriure, però no reconeix ni dona, ni filles, ni nets, ni amics de tota la vida. Res. En blanc.

Per recuperar les seves vivències i fer encendre la flama de la seva memòria va a passar una temporada a la casa on va viure de petit, on hi troba unes golfes plenes d’objectes i libres que poc a poc li tornen bocinets del seu passat i il•luminen zones fosques de la seva memòria. I aquí m’he quedat. La idea és maca, i els que ens ha agradat llegir tota la vida, també podríem reconstruir la nostra vida a partir de les lectures que hem anat fent . Però el llibre se m’ha fet pesat. Ara llegeixo, ara recordo, ara tinc por, ara pregunto, i tornem-hi una i altra vegada sobre el mateix, amb un estil monòton i repetitiu que m’ha fet badallar ara si, ara també.

El que en diuen per la xarxa

aqui i aqui

Cerimònia privada. Olga Xirinacs

Fa anys vaig llegir Al meu cap una llosa d’aquesta autora i en guardo un bon record, per això vaig acollir amb ganes la Cerimònia privada que em va tocar en l’últim intercanvi de llibres entre quellegistes.

He tingut una decepció considerable. Tota l’escriptura m’ha sonat com a metàl•lica i artificial, com un puzzle de peces punxegudes i estridents que no encaixen per enlloc. No m’he cregut cap situació ni cap personatge, i l’únic capítol que m’ha dit alguna cosa és el de la vella criada que amortalla les despulles de la “nena ” que ha criat i mimat cegament.

L’argument, aqui

Kafka a la platja. Haruki Murakami

Aquest va arribar a les meves mans a través d’un intercanvi entre quellegistes

Un noi de quinze anys, el més valent del món,  que vol ser lliure i s’escapa de casa.

Un home que parla amb els gats, i el que és més sorprenent, aquests li contesten. Prediu tempestes i fa ploure sorells i sangoneres allà on vol.

El misteri dels nen hipnotitzats mentre anaven d’excursió amb la mestra durant la guerra dels japonesos amb els americans.

L’enigmàtic passat de la directora d’una petita biblioteca amb molta història.

Un peculiar bibliotecari que també amaga un petit misteri.

L’anar i venir d’un ex-soldat camioner, que mai no ha obert un llibre i de cop i volta es veu atret per la música clàssica i les pel•licules de’n Truffaut.

Temps paral•lels, coincidències impossibles,intuïcions, prediccions, portes del temps que s’obren i es tanquen a travès de misterioses pedres….Tot plegat ens porta a un univers oníric i de fantasia enrevassada que no comparteixo amb el sr Murakami. Definitivament no he entrat en el seu univers i se m’ha fet pesat d’acabar-lo.

M’ha agradat l’univers de la biblioteca i el bibliotecari, que té el seu moment estel•lar amb la visita de les feministes “M’és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides.”

El que en diuen per la xarxa

Afortunadament hi ha gustos per a tot i hi ha a qui li ha agradat, com a l’estimat veí o als de can llibrofags. Ja ho diu la Mercè, et pot agrada molt o gens ni mica.

Un pare possible. Lluis Olivan

Aquest me’l van regalar els del Cabaret Elèctric d’Icat FM per participar en la seva secció de llibres.

Un pare desapareix de la vida de dos germans quan són molt petits. Quan tomben la quarentena reben una carta d’un desconegut germà mexicà, anunciant això, que el pare ha tingut una familia a Mèxic i que el pare ha mort. La protagonista descriu el seu viatge cap a la familia desconeguda tot provant d’entendre el pare absent .

El plantejament està bé, però es descalabra a mig llibre. La majoria de personatges estan mal dibuixats i són poc creibles . I el final és totalment descalabrat.  Intenta dibuixar la germana mexicana, mig trastocada per el pare maltractador, però és totalment inverosimil.

I  no està mal escrit, però és una mica massa carregós en detalls que no aporten res. Amb el llenguatge una mica esporgat i una mica mes de traç en alguns personatges, milloraria bastant el conjunt.

Firmin. Sam Savage

Una ànima nostàlgica i lletraferida atrapada en el cos d’una rata. La idea és bona, però no dona per una novel·la. Potser hauria estat un conte excel·lent.

Se m’ha fet llarg i monòton, m’ha costat un no dir acabar-lo.

Entre dos palaus.Najib Mahfuz

Entre dos palaus és el primer d’una trilogia que explica la història d’una família egípcia, a partir de principis del segle XX

Dona una visió de l’època i el lloc ( 1910 i El Caire) des de dins la família i planteja temes més que punyents… el més fort és la relació de dependència de les dones repecte els mascles de l’espècie i el comportament desconsiderat i dèspota d’aquests. Una escala de valors i prioritats que des d’aquí i ara semblen ben bé d’un altre planeta.

La pega del llibre: per entrar en la història s’ha de pagar el peatge d’un llenguatge molt carregós i artificial, i tot plegat una mica massa lent. Per a mi, una obra lenta m’ha de captivar amb el llenguatge, i aquesta, no ho ha fet.

Referent al llenguatge, jo no se si és cosa de la traductora, o ja l’original era així, però hi ha expressions ( moltes ) que m’han semblat forçadíssimes i poc naturals. Un reguitzell de “endemès, dementre, suara , jamai, adesiara i tantost” i moltíssimes més que es repeteixen contínuament. És un vocabulari ric? potser si, però molt enfarfegós també. I hi ha expressions i paraules que actualment no s’utilitzen i que ni tan sols s’utilitzaven quan va ser escrit aquets llibre ( 1956) ni en l’època a la que es refereix.

Vaig estar a punt de deixar-lo, per lent i pesat, però vaig aplicar la norma de llegir-ne almenys un terç, i quan vaig arribar a la pagina 120 aproximadament, vaig començar a trobar-hi una mica d’interès, que va durar més o menys fins la 300. Les ultimes 130 pàgines també se’m van fer pesades.

En resum, la història de la família ha aconseguit enganxar-me, però se m’ha fet pesat de llegir. Els altres dos de la trilogia, (Palacio del deseo i La azucarera , que no han sortit en català,crec) de moment, quedaran pendents

Un petit inconvenient , Mark Haddon

Comprenc que és una comèdia, però jo no l’he trobat graciós. Si, molt anglès, tant els personatges com l’ambient que descriu. Però el veig més dramàtic que còmic. M’ha deixat un regust estrany, potser perquè conec massa bé els anglesos i penso que hi ha molta gent que viu en aquestes situacions, rodejats de gent , però totalment aïllats de tot i tothom.

Les filles de Hanna, Marianne Fredrikson

La història de 3 generacions de dones d’una família sueca : La Hanna, la Johanna i l’Anna, relatada per la neta, l’Anna, una dona nascuda als anys 30. La part de la història de la Hanna és la millor : una història dura, amb uns personatges amb la fusta de l’època, que entomen els revesos de la vida amb resignació

La dona del deu de la cuina, Amy Tan

No el vaig acabar, ja que em va semblar una repetició de la filla del curandero i se’m va fer una mica pesat. Historia d’una mare i filla xineses, afincades als Estats Units. No està malament però no té ganxo, amb la de coses que hi ha per llegir, no em va venir de gust perdre el temps