El somriure de les dones. Nicholas Barreau

Si busqueu una novel•la romàntica del segle XXI, prou ben escrita i amb personatges ben travats, el somriure de les dones fa el fet. L’aroma de Paris, un petit restaurant, passejades per la riba del Sena, un llibre que aixeca els ànims de la protagonista, petites llibreries que organitzen trobades amb escriptors, una editorial, un escriptor misteriós, un ex impresentable, una amiga incondicional, algunes mentides…. Ingredients que es van barrejant per bastir una història que em van fer passar una estona agradable en un viatge de feina francament insuls. Almenys el trajecte d’anada i tornada el vaig passar distreta i relaxada immersa en la historia.

 El que en diuen per la xarxa

l’editorial, que ofereix el primer capítol

Una entrevista amb l’autor

Llibreteres que el recomanen: Ca l’isidre  de Reus i l’altell de Banyoles

Llibertat. Jonathan Franzen

Una novetat que ha aterrat acompanyada de critiques grandiloqüents per part de la prensa americana que no comparteixo gens ni mica.

M’ha costat d’acabar-la, i quan he arribat al final, m’hi he trobat amb un happy end que no esperava. Sembla ser que a les novel•les la gent evoluciona en un plis i els problemes es resolen en un plas. Totes les contradiccions dels personatges que es plantegen amb encert al llarg de la novel•la , se’n van a fer punyetes a les ultimes 150 pàgines i gairebé tothom torna al carril de sortida.

Té coses bones, no ho nego, com la construcció de la historia a través de els veus dels diferents protagonistes tot conformant un puzle que et va endinsant a la historia. O bé la denuncia al capitalisme salvatge i a les trames de com moure’s per els passadissos dels rics i poderosos: tot acaba sent un negoci brut, encara que defensis una espècie d’ocells en perill d’extinció amb tota la bona fe del món. És tot un espectacle que m’imagino que no es deu apartar molt de la realitat.

 

La hija de Robert Poste. Stella Gibbons.

La Flora és una jove londinenca benestant i molt primmirada. Queda orfe de pares i de compte corrent que pugui mantenir el seu ritme de vida, així que, per sobreviure recorre als parents llunyans, i de tots els que té, els únics que l’acullen són els cosins d’una granja perduda a Sussex on sembla que el temps s’hi hagi aturat. Allà es planta ella , en una casa governada per l’àvia que no surt de la seva habitació però que els té tots atemorits sota amenaces ridícules però efectives. En quatre dies la Flora , amb el seu posat de mosqueta morta, va posant cadascú al seu lloc i ho acaba capgirant tot. La seva autestima i seguretat és motor prou potent per desmontar la tradició més arrelada i per qüestionar qualsevol fet que es produeix al seu voltant.

Hi ha un seguit de situacions esperpèntiques i divertides, però arriba un moment que tanta bestiesa carrega una mica. En algun moment m’ha recordat la gramatica parda de Juan Garcia Hortelano, també plena de crítica social, de jocs de paraules molt intel•ligents i de bestiesa darrera bestiesa que acaba sent excessiva.

El que en diuen per la xarxa

 La màgia a un racó per llegir

En ramon al pais dels kokamusques

La Maripepa al neguit de pantorrilla

El tiempo de las mujeres. Ignacio Martinez de Pisón

Anys 70. En una família benestant mor el pare i queden tres filles adolescents a càrrec d’una mare irresponsable que no ha treballat mai i no te ni punyetera idea del valor dels diners. A través de la veu de les tres filles per separat, Maria, Carlota i Paloma, va desfilant la vida de la família sota els tres punts de vista totalment diferents, i cadascuna explica la seva vida secreta per a la resta de la família.

Els personatges estan ben trobats i les situacions també, tot i que a vegades una mica forçades, però…. al final es fa una mica cursi o empalagós o no se com dir-ho, vaja, el típic cas de novel•la que si enlloc de 400 pàgines en tingués 250, guanyaria molt.

El que en diuen per la xarxa

La kweilan

El Cultural

Lecturalia

The silent world of Nicholas Quinn. Colin Dexter

Una del Morse, típic “whodunit”. Ben escrita, ben lligada i ben ambientada, com totes les del Colin Dexter. Una bona història de detectius, tot i que al final queda alguna cosa per lligar.

La neblina del ayer. Leonardo Padura

Mario Conde és un ex-policia i actual comprador de llibres vells. En la misèria de l’Havana troba una biblioteca immensa i fantàstica que no ha tocat ningú en 40 anys. Remenant llibres topa amb un retall de revista antiga: la foto d’una cantant anunciant que deixa els escenaris. La imatge de la cantant i la seva veu, que cuita a buscar en discos de l’època, el fascinen  tot d’una. Té un pressentiment i comença a investigar el passat nebulós  de l’artista, convençut que hi ha un misteri que lliga la bibioteca i la cantant. Un misteri, diverses morts, amors clandestins i amors impossibes….tot això es barreja en la novel•la policíaca que juga amb els baixos fondos de l’Havana, els ideals de l’amistat i l’enlluernament de l’amor etern. La trama és passable i entretinguda, però per el  meu gust,  acaba sent una mica carregós. O potser és que no m’acaben de convencer les novel·les policíaques?

El que en diuen per la xarxa

Una ressenya completíssima a Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid

a lecturalia

a  la tormenta en un vaso

 

Leviatan. Paul Auster

Una bona història que enganxa força, amb personatges ben lligats i ben construïts, amb alguns “peros”.

A partir d’un mort que ens esclata literalment a la primera pàgina, es va construint la història de l’amistat entre dos escriptors de manera pacient i minuciosa, i et vas fent la idea de com són tots dos: les seves misèries i alegries, els paisatges humans que els envolten i que fan de nexe d’unió al llarg dels anys d’amistat propera i sincera.

L’atzar treu el nas enmig de la novel•la i ens torça un dels personatges de manera poc creïble, i es fa difícil d’empassar el desgavell final, vaja. Ja m’ha passat amb d’altres Austers: comencen molt bé, els personatges van com una seda però al final hi introdueix un seguit de coincidències i personatges mig forçats que destiroten la història, i sota el meu punt de vista, la fan poc creïble.

El que en diuen per la xarxa

l’Elena de Perdida entre libros

Esbossos d’una mussa

l’argument, al QL