Amsterdam. Ian McEwan

12 09 2010

Novel·la centrada en dos personatges que  tenen en comú  haver tingut la mateixa nòvia en èpoques diferents. Es retroben durant l’enterrament de la dona i comença el retrat dels dos amics.  Com en totes les novel·les de Ian McEwan, el retrat psicologic dels personatges és més que acurat, i acabes coneixent els protagonistes i quasi predint les seves reaccions. Fins aqui el Ian McEwna que m’agrada i que mai no em cansa. Però en aquesta ocasió la reacció final dels dos personatges és més que impredictible, per a mi, una anada de l’olla de l’autor que fa que tanquis la novel·la amb un  “eing?”





La casa de gel. Joan Pons

25 04 2010

Una novetat que ha tingut bona crítica a la ràdio i als diaris, ha guanyat el premi de novel·la ciutat d’Alzira, però a mi no m’ha convençut. L’autor no ha aconseguit que em submergís en la història.

En Simó, el protagonista-novel·lista, diu que una novel·la ha de tenir una imatge. Per a mi, més que una imatge, una bona novel·la m’ha de deixar una sensació de cosa complerta i unida. Com les virutes de ferro disperses que s’acosten al nucli d’un iman i acaben formant una figura compacta i sòlida. A La casa de gel m’ha faltat l’ iman final que ho aglutinés tot, m’han quedat les virutes disperses i la sensació de que hi faltava alguna cosa.

El que en diuen per la xarxa

Hi ha opinions per a tot, afortunadament

  • el que en diu l’Helena Bonals en els AnticaNOns.




Camí de sirga. Jesús Moncada

16 01 2010

Una novel•la que avança en espiral al voltant de la mort d’un poble , de la mà d’un munt de personatges d’un món que ja no existeix. Amb la Carlota de Torres com a fil conductor, apareixen tots els personatges de l’auca: senyors, menestrals, peons, meuques, beates, artistes, alcaldes corruptes i guardiacivils… Tots units per l’anar i venir dels llaüts amunt i avall de l’Ebre, carregats de lignit, d’esperances, d’odis i de ressentiments. Vides que llisquen entreteixides, marcades per les mines i el riu, trencades per la guerra civil i per la destrucció del poble que acabarà inundat per un pantà.

Diria que està molt ben escrit, tot i que el llenguatge s’acaba fent una mica ampul•lós, qüestió de gustos,ves. Diria que la història és bona i que els personatges estan ben trobats i ben retratats,diria que és una mot bona novel·la,  però  no ho dirè perquè per a mi no ho ha estat, hi he trobat a faltar alguna cosa que m’estirés. La lectura sempre ha avançat en paral•lel a la meva vida sense tocar-me cap fibra, com un concert de jazz virtuós que no ha estat capaç de fer-me bellugar ni un peu per seguir el ritme.

El que he trobat boníssim és la tria dels noms i malnoms dels personatges, aquí us en deixo alguns dels més sonors: Honorat del Rom, Estanislau Corbera, Joanet del Pla, , Arquimedes Quintana, Nelson, Romualdo Lopez , Ciriaco Fernandez( aquests dos, són guardiacivils, evidentment) , Horaci Planes, Manolet de Ribes, guardia Bernardino, Jaume de Torres, Estefania d’Albera, Llorenç de Veriu, Nasia Palau, Isadora Rubió, Teresa Solanes, Nicomedes Taverner, Francesc R omaguera, Atanasi Resurrecció .

El que en diuen per la xarxa alguns a qui els ha tocat més que a mi

En Tibau

el bloc de butxaca

tot un bloc dedicat a la novel.la, com a part d’una assignatura de literatura

Camí de sirga. Jesús Moncada

Una novel·la que avança en espiral al voltant de la mort d’un poble , de la mà d’un munt de personatges d’un món que ja no existeix. Amb la Carlota de Torres com a fil conductor, apareixen tots els personatges de l’auca: senyors, menestrals, peons, meuques, beates, artistes, alcaldes corruptes i guardiacivils… Tots units per l’anar i venir dels llaüts amunt i avall de l’Ebre, carregats de lignit, d’esperances, d’odis i de ressentiments. Vides que llisquen entreteixides, marcades per les mines i el riu, trencades per la guerra civil i per la destrucció del poble que acabarà inundat per un pantà.

Diria que està molt ben escrit, tot i que el llenguatge s’acaba fent una mica ampul·lós,  qüestió de gustos,ves. Diria que la història és bona i que els personatges estan ben trobats i ben retratats, però tot i així he trobat a faltar alguna cosa que m’estirés. La lectura sempre ha avançat en  paral·lel a la meva vida sense tocar-me cap fibra, com un concert de jazz  virtuós però que no m’ha fet ni bellugar un peu per seguir el ritme.

El que he trobat boníssim és la tria dels noms i malnoms dels personatges, aquí us en deixo alguns dels més sonors: Honorat del Rom, Estanislau Corbera, Joanet del Pla, , Arquimedes Quintana, Nelson,  Romualdo Lopez , Ciriaco Fernandez( aquests dos, són guardiacivils, evidentment) , Horaci Planes, Manolet de Ribes, guardia Bernardino, Jaume de Torres, Estefania d’Albera, Llorenç de Veriu, Nasia Palau, Isadora Rubió, Teresa Solanes, Nicomedes Taverner, Francesc R omaguera, Atanasi Resurrecció .

El que en diuen per la xarxa alguns a qui els ha tocat més que a mi

En Tibau

http://jmtibau.blogspot.com/2009/12/cami-de-sirga-de-jesus-moncada.html

el bloc de butxaca

http://blocdebutxaca.blogspot.com/2009/10/cami-de-sirga-de-jesus-moncada.html

tot un bloc dedicat a la novel.la, com a part d’una assignatura de literatura

http://cds-vergesmartirs.blogspot.com/





Millenium I i II. Stieg Larsson

22 11 2009

Les coses bones que té no són ni el talent literari de l’autor ni la seva habilitat fent el retrat dels personatges. Per contra, he trobat notable la capacitat de mantenir l’atenció del lector, la capacitat de tramar històries impossibles que t’estiren una pàgina darrera l’altre. I també té de bó la denúncia als maltractadors de dones, a les xarxes d’influències i de poders embolicats que poden acabar destrossant una vida. Tota denuncia és poca i si la sèrie serveix per fer reflexionar a la societat, benvinguda sigui, encara que ens presenti una societat on els bons són molt bons i els dolents els hi falta poc per portar banyetes de dimoni i un tatuatge a la galta on hi digui “soc dolent del cagar”.

Vaig llegir els homes que no estimaven les dones encuriosida no només per l’èxit que està tenint a tot arreu, sinó també per l’entrevista de l’hora del lector a companys de Stieg Larson en els seus tràfecs de periodista d’investigació compromès. Em va impressionar el seu compromís perseguint el feixisme i la manera com diuen que va escriure les novel•les: d’un lot de 5 històries començava amb el primer capítol de cadascuna de les 5, després el segon, i així fins el final, tot un cervellet l’home. La quarta la va estripar, i la que sembla que es publicarà properament si els seus hereus no s’estiren del monyo, serà la cinquena.

Jo amb la segona he acabat la sèrie. La primera bé, ja dic, com a lectura que enganxa, és una lectura d’entreteniment acceptable. La noia que somiava ja em va semblar excessiva. Les situacions desbordants i el retrat de personatges increïbles van deixar d’estirar-me i no invertiré el meu temps en el palau dels  corrents d’aire, que en el meu palauet particular m’esperen, pacients, molts altres llibres.

El que en diuen per la xarxa
L’entrevista a l’hora del lector

I com sempre els de Polonia que se’n foten del mort i de qui el vetlla. Aquí presenten els succedanis d’Empar Moliner, Pere Gimferrer, Maruja Torres i Màrius Serra parlant de l’últim llibre de Stieg Larsson. Bé, de fet, cadascú parla del que vol.

En el blog “ corre la voz, violencia contra las mujeres”

L’editorial destino

El que en diu la Viqui de l’autor





Motí al Bounty. John Boyne

15 10 2009

2-punts5

Una novel·la d’aventures ben trobada i entretinguda, però li falta una mica per ser etiquetada com a  bona novel·la.  Sembla que està basada en fets reals, però es permet algunes llicències i hi ha algunes imprecisions en les dates i fets.

1787,sud d’Anglaterra, un orfe de 14 anys es troba vivint de la prostitució i els petits furts, sota la protecció d’un proxeneta fred i calculador. Enxampat en un robatori es veu embarcat com a ajudant de capità en el Bounty per tal d’evitar la presó. Allà es guanya la confiança del capità i de la tripulació i endevina que una vida diferent és possible, reflexiona sobre l’explotació que havia sofert durant la infantesa i apren els valors de la confiança i la lleialtat.

Com indica el titol, hi ha un moti a bord, motiu de noves aventures que els porta a situacions límit.





Lectures, trobades i intercanvis

9 07 2009

13 rue del quellegeixesEl mes passat, la lectura conjunta del Ql va ser Les set aromes del món, de l’Alfred Bosch. Del llibre en diré poca cosa:  em va costar acabar-lo, té coses bones i em quedo amb el primer i els dos darrers capítols.

Del que volia parlar-vos és de la lectura conjunta, moderada per l’amic veidedalt, que va animar l’escala de veins a base de bé tot fent participar a l’Alfred Bosch, no només en l‘espai cibernetic del QL? sinò també en la trobada presencial que vem fer, ja no sé quin dia, en  un café de Barcelona.  Aqui us enllaço amb les fotos que han penjat al QL?

Vem ser una bona colla de quellegistes, 3 hores de xerrera  només interrompuda per l’intercanvi de llibres. Tots, obedients, vem portar dos llibres embolicats amb paper de diari, per allò de l’anonimat i el reciclatge, els vem posar en una bossa, i la ma presuposadament innocent de l’autor insigne que ens acompanyava, els va anar repartint. Hi vaig deixar dues novetats de l’ultim St Jordi, ja llegides i païdes, i em vaig endur cap a casa un Alberto Moravia i un Leonardo Sciascia.  Encara no els he llegit, però aquest estiu segur que cauen. M’encanta renovar la biblioteca.

La Giralluna, que apart de llegir, té traça fent “recorta, pega y colorea” ens va obsequiar amb un retrat del veinat que ens va deixar a tots bocabadats. Segons ella, “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidencia”. Amb la realitat real potser no hi té semblança, però ha retratat la realitat del forum amb precisió de cronista. Us hi poso algunes vinyetes perquè us feu una idea

13 rue sencer

el vei fotent crits

l'optometrista de capçalera

Només puc dir que vaig passar una tarda magnífica amb la sensació d’estar entre amics de tota la vida, tot i que a la majoria era la primera vegada que els veia. Es veu que la lectura uneix més que moltes famílies





Set cases a França. Bernardo Atxaga

13 05 2009
2-punts5Tot i que no m’agrada llegir novetats, ja se sap, per St Jordi sempre en cau alguna . Em deixo encandilar  fàcilment  per els autos carismàtics que van de gira promocional, i més si van de la ma de l’Emili Manzano i la seva troupe de l’hora  (mal comptada) del lector

La novetat de l’Atxaga va de traicions i ambicions desmesurades, amb moralina final: la corrupció no porta enlloc, els nets de cor se salven de tot mal, “la avaricia rompe el saco”.

1904. Congo Belga, un assentament de l’exercit belga en mig de la selva controlant recolectors de cautxú. Els recolectors són reclutats a punta de pistola, i si s’escapen els hi engeguen un tret. Cada bala que gasta l’exercit s’ha de justificar i una ma de nadiu serveix com a justificant, així de bèstia anava el joc!! .

I no només això, el capità desvia recursos de l’exercit expoliador per expoliar els recursos naturals també a nivell personal. De tant en tant organitza batudes per matar elefants i recollir marfil, que juntament amb la tala incontrolada de caoba li proporcionen uns ingressos astronómics, que mai són suficients per apagar la set de fortuna de la seva dona.

Els soldats s’hi passen anys en aquell cul de món, lluny de la família i de la dona, però per suposat que no abracen el celibat, més aviat s’abracen a la primera nadiua que troben, li agradi a ella o no.  El capità del regiment, un refinat artista que escriu poesia i pinta quadres, es fa anar a buscar una verge a la selva  cada setmana, no fos cas que enganxés la sífilis.  La vida i la dignitat dels nadius, i més si són dones, no tenen cap valor, són pura mercaderia. Però la venjança és un plat que es serveix fred, i alguns congolesos tenen massa orgull per passar la seva vida servint als blancs acotant el cap …

Tot i que la història està bé, no és, ni molt menys,lo millor de Bernardo Atxaga. La traducció feta a quatre mans, no ajuda gaire, sobretot la primera part.  Tot i així, trobo que té coses bones i es mereix un 2.