Feminisme de butxaca. Bel Olid

“La majoria d’insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l’existència del feminisme”

Una felicitat imposada. Denise Desautels.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“El 6 de maig de 1950 mor el meu pare”. Així comença la novel·la de trets autobiogràfics de l’autora, que va perdre el pare als cinc anys.

Felicidad familiar. Laurie Colwin

Que passa si vas a petar a una família de valors rígids i no ets capaç de qüestionar-los perquè mai ningú no t’ha ensenyat a qüestionar res? Què passa si la única raó que et mou a fer les coses és que sempre s’han fet així? Què passa quan fas exactament el que tothom espera de tu, però un dia t’adones que no saps ni si t’agrada el que fas perquè mai no t’has plantejat res? Què passa si has viscut seguint la corrent i de cop i volta et trobes amb una vida que no saps si vols, amb tantes cuirasses que per no trencar el suposat perfecte equilibri, no saps ni on és la teva pròpia pell?

Doncs passa que quan et trobes a algú que et pregunta com estàs, mirant-te als ulls, et pregunta què vols de debò i t’ajuda a trobar la teva pròpia pell, t’enamores perdudament  i deixes de fer el que tothom espera de tu, però comences a ser tu mateixa.

A la Polly ( esposa perfecte, filla perfecta, mare perfecte) li passa tot això, té una família ben peculiar, tot i que ella la troba la mar de normal. De normal, res, en algun moment m’han vingut ganes d’engegar a dida a la mare i a la cunyada i m’he sentit a mi mateixa, dient, “vinga Polly, no siguis bleda i engega’ls a tots”. Quan comences la lectura tens por de morir d’una excés de de sucre, però poc a poc, darrera de la comèdia i la caricatura, hi vas trobant una vida amb totes els seus conflictes i la cosa es posa interessant.

Us en deixo un bocinet perquè us vinguin ganes de llegir-lo

Qué importancia tenía gobernar sin complicaciones una casa, hacer buenas comidas, tener niños cariñosos y un marido admirable si sentía el corazón hecho pedazos? Cuando estos pensamientos la despertaben en mitad de la noche y le producían los primeros insomnios que había tenido en su vida, se decía a si misma que era una mala mujer, malcriada y egoísta, que lo quería todo. ¿Dónde había fallado? Las cosas que deseaba , las cosas que tenía y las cosas por las que trabajaba no casaban entre sí. Se sentía una extranya en su propia vida, una forastera entre las cosas que habia creado y una marginada de su propio corazón

tan de bo mai ningú sigui un estrany a la seva pròpia vida!!!

El que en diuen per la xarxa

el blog de la hierbaroja que mira, també te ganes de bufetejar la mare

a can asteroide, l’editorial

ni un dia sin libro

Querido Diego, te abraza Quiela. Elena Poniatowska

Fa uns dies us deia que les coses de la vida em tenien segrestada com a lectora, però al cap de pocs dies m’adonava que deixant de llegir i d’escriure sobre el que llegeixo, perdia una mica d’essència de la meva vida, i tal com estan els temps, amics, ningú no està per perdre res, i menys coses essencials. Així que, després d’una nit estimulant a ca l’Espolsada, amb la companyia de la Valeria Bergalli de la Minuscula i del públic fidel de la casa, vaig veure clar que no podia deixar perdre aquell capital humà amant de llibres i lectures que es reuneixen un cop al mes per parlar d’un llibre que han llegit…

Ara que la meva lecturina està en hores baixes, apuntar-me al club de lectura de l’Espolsada vol dir tenir la certesa de llegir un bon llibre al mes i poder-lo desgranar i compartir amb un grup de lectors sensibles i actius sota la batuta de la meva llibretera de capçalera.

Ahir va ser la meva primera sessió , el llibre era Querido Diego, te abraza Quiela de l’Elena Poniatowska. 88 pàgines editades amb molta cura ( és impedimenta, no ho saben fer d’una altra manera ) que són a la vegada un bombonet i una bomba. 88 pàgines que van donar per gairebé dues hores de parlar d’amor, d’enamoraments folls i malaltissos, de relacions d’igual a igual, de respecte i de maltractaments. De pactes i imposicions. De que no cal trobar la mitja taronja si no de ser taronja sencera. De que no es tracta de ser l’home ( o la dona) de la vida de ningú, si no que es tracta de que cadascú sigui l’home ( o la dona) de la seva vida, el protagonista estel·lar de la seva pròpia pel·lícula. Es va discutir de si ser feliç és simple o ens ho fem molt complicat. De si l’enamorament foll et pot portar per mal camí o per la ruta pedregosa de la felicitat. De que es pot arribar a ser un sense deixar de ser dos. Van sortir testimonis personals valents i sincers que haig de confessar que em van emocionar. Tot això en un club de lectura, a mitja setmana, desprès d’un dia de feina calorós i més o menys complicat. Us ho imagineu? Això és un “chute” que no te preu!!

No hi ha dubte de que aquesta lectura no va deixar a ningú indiferent , mèrit de la Poniatowska , que amb aquestes cartes poètiques, sota una aparença dolça, ha estat capaç de fer-nos enfadar, de despertar melangia, compassió, ràbia…capaç d’instal·lar-nos una sèrie d’interrogants i de fer-nos reflexionar sobre el motor més potent de la història de la humanitat: l’amor.

 

 

 

Emma. Jane Austen

 Repeteixo, com posar-se a parlar d’un clàssic? Com parlar d’un llibre que fa 200 anys que es llegeix, s’analitza i es critica cadascuna de les seves 500 pàgines ? Com parlar d’Emma, la jove guapa, intel•igent i rica, amb una llar agradable i un temperament feliç? Què puc dir que no s’hagi dit ja? Ben poca cos, certamanet, i més desprès de fer-ne la lectura conjunta al quellegeixes, amb la moderació digne de matricula d’honor que ha fet la lilacwine, una autèntica fan i lectora de Jane Austen . Ens ha anat donant material complementari dels costums del moment, ens ha fet un resum de les critiques més conegudes i ha complementat la lectura amb fotos, música , pel•licules… vaja un bonus track de luxe.

De bon començament haig de confessar que la blederia de l’Emma em va crear una animadversió que quasi va provocar que deixés els llibre, però poc a poc els personatges secundaris em van anar atrapant . L’esgarriacries del senyor Woodhouse va ser el primer que em va captivar, personatge dèbil, patidor com pocs, principalment preocupat perquè res no alteri el seu ordre diari, incapaç de trobar res joiós o divertit. Els senyors Weston, tan adequats per a tota ocasió, la senyoreta Bates , una xerrameca sense pietat, el senyor i la senyora Elton, insofribles en tot moment, la Harriet Smith la jove de poques llums que s’ha de protegir de totes totes, en Frank Churchill, el guapo oficial, la Jane Fairfax la jove discreta i encantadora, el senyor Knightley, el cavaller més recte i assenyat de tot el món mundial, sense cap mena de dubte. I l’Emma, al mig, fent i desfent, sent la reina de la festa en tot moment, tan segura d’ella mateixa ( i de la seva fortuna) que es permet de dir que no es casarà, a menys que s’enamori, luxe que no es podien permetre totes les noies de l’època. Amb tots aquests personatges es basteix una crònica de societat d’un poblet a prop de Londres, on la principal distracció es jugar a cartes, passejar i fer bons matrimonis, no fos cas que algú es barregés amb algú d’una escala social que no toca. Però no te el toc cursi de la crònica rosa, té el toc de la crònica social, veus els personatges i et poses en situació de l’època, sembla que la Jane Austen els dibuixi perquè puguin ser vistos 200 anys desprès, amb tota la delicadesa, però també amb tota crítica a alguns personatges buits que devien omplir les sales de visita fent xerrameca insulsa.

 Llegiu i disfruteu, que els clàssic són per això, el temps ha fet la seva criba i ens ha arribat lo milloret de cada època.

Què en diuen per la xaxa

la lectura conjunta al quellegeixes, quasi més entretinguda que la pròpia novel·la

L’entrada de l’amiga  Viqui

 

 

The marriage plot(La trama nupcial ) . Jeffrey Eugenides

Universitaris americans als anys 80, per tant , de la meva quinta tot i que la meva vida universitària poc va tenir a veure amb la que explica el llibre. Però l’època si i hi he reconegut alguns hàbits que semblen dels pleistocè inferior. Era una època de fer temps al costat del telèfon esperant la trucada “d’algú” , de quedar dia hora i lloc amb una certa anticipació i d’esperar a palplantat sense saber si qui esperes ja ha vingut i ha marxat o encara no ha arribat, de viatges en els que ningú no sabia on paraves, a menys que escrivissis una carta o et gastessis una petita fortuna amb una trucada. Època de cabines telefòniques i d’ arrambar monedes per les trucades. Època en que les mentalitats es començaven a obrir de manera generalitzada, però les malalties mentals encara eren tabú.

En aquest context d’època ens trobem a l’últim any de carrera, quan estan a punt de graduar-se. S’engeguen les veus dels tres protagonistes explicant la seva versió de la seva pròpia història. Dos nois enamorats de la mateixa noia, la Madeleine. En Leonard bipolar, brillant i seductor a vegades, un autèntic infern quan cau al pou. En Mitchell, ple de dubtes i eternament enamorat d’ella: l ‘ha seguit, admirat i idealitzat des del primer any d’universitat, sempre mantenint una distància, la que ella li marcava. Però sempre al seu costat, apareixent donant suport i ajuda quan ho necessitava. L’amic etern i fidel.

No entraré en detalls de l’argument, que per a mi és quasi el de menys.  M’han interessat i atrapat els personatges, que es van dibuixant els uns contrastant amb els altres i es van reconeixent i creixent a mida que avança la novel•la. Et recorden la força d’una època de la vida en la que realment tot està per fer i tot és possible. I això, no m’ho negareu , te una força que pot arrasar amb tot, fins i tot amb els propis projectes.

No he conviscut mai amb un bipolar, però m’imagino que es deu assemblar molt al que presenta . Deu ser així, o pitjor. Com estar atrapat dins teu i no veure cap escletxa per on treure el cap. Un infern que es transmet sense dramatismes.

El que en diuen per la xarxa

una ressenya professional a microrevista on hi trobareu el per què del títol, entre altres coses

A La lectora omnivora no li acaba de fer el pes, hi ha gustos per tot!!

Més anàlisi de la novel·la a al bookhunterblog

Els germans Burgess. Elisabeth Strout

M’he trobat amb una novel•la de personatges. Si, d’aquelles en que els protagonistes, que són diversos i variats, van evolucionant i van prenent força. Els perdedors i guanyadors de l’inici de la novel•la no són els mateixos que els del final, res ni ningú no és el que sembla a primer cop d’ull.

En Zach és un adolescent que està autènticament perdut a la vida , i en un acte desmenjat i sense motiu aparent, fa un gest que és interpretat com una provocació per la comunitat musulmana del seu poble. Però ell no volia provocar, de fet, no volia res. La única cosa que li passa és que està espantat de la vida. Espantat de fer-se gran i no trobar el seu lloc, espantat per una mare que no troba mai res ben fet i nomes fot crits … La mare, la Susan, i els oncles, en Bob i en Jim, també han passat per una vida de por i de desconcert, i la seva vida ha girat al voltant de la mort per accident del seu pare quan eren petits. Un accident estúpid del que no parlen mai però que guia les seves vides i les tenyeix de por i d’incertesa.

Cap als dos terços de la novel•la hi ha un moviment de peces inesperat, el que la Marina Espasa en va dir, a l’ARA llibres “un gir argumental que ens va fer saltar de la cadira amb irritació”. Jo més aviat diria que surt a la llum alguna cosa que canvia la perspectiva de les relacions entre germans. Es punxa la bombolla artificial que els havia embolcallat sempre i tots es recol•loquen i acaben ocupant el lloc que els corresponia dins l’equilibri familiar. Aquest gir argumental és un exemple d’una de les meves teories vitals de pa sucat amb oli: la teoria dels mobles d’ikea. Quan, muntant un ikea, poses una peça en un lloc que no toca o de la manera que no toca, costa més acabar el moble. Potser, fins i tot , que l’acabis muntant , però sempre hi haurà alguna cosa que no encaixarà. Però… quan col•loques la maleïda peça tal com toca,tot quadra harmònicament: els calaixos tanquen,el sofà no balla, tot funciona. Traduït a les relacions humanes: quan un es manté al seu lloc, (o s’hi posa una vegada l’ha trobat, que no sempre és fàcil) les coses i la gent del voltant es recol•loquen i tot és més natural. Quan hi ha friccions, és que hi ha algú que està confós, que no està al seu lloc, i el que hi ha al voltant no encaixa…, si un no està al seu lloc, sempre hi haurà un calaix que no tancarà del tot.

 

Una curiositat de la novel•la. Crec que mai havia llegit una novel•la on algun dels protagonistes fos optometrista, en aquest cas la Susan. Mestres, advocats, arquitectes, policies, detectius, escriptors, actors, mestresses de casa, farmacèutics…. tot el que volgueu, però d’optometrista, mai ni un. I com que soc del ram, doncs me n’alegro! Per cert, sabeu que demà, 9 d’octubre és el dia mundial de la visió? Fa dies que no us feu una revisió? Si fa més de dos anys, ja podeu anar passant, que si se s’espatlla la vista, adéu lectura!

El que en diuen per la xarxa

A l’ara llegim

A l’espolsada hi trobareu l’argument una mica més detallat

 

 

 

a la tardor , tot recordant les lectures de l’estiu

Surto de bon mati i ja es nota la tardor que comença a treure el nas. Ahir,tot corrent pel parc, la catifa de fulles acabades de caure em van retornar olors i records d’infantesa: aquells setembres encara a la casa d’estiueig, retornant d’escola i passejant per sota els plataners, arrossegant fulles amb els peus , amb jersei i encara amb la morenor estiuenca a la pell. Dels primers dies d’escola recordo el plaer d’explicar a la senyoreta Marta, la que duia la biblioteca ( una habitació de 5 o 6 metres quadrats amb les parets folrades de llibres fins el sostre) el que havia llegit a l’estiu: grumets de la galera a dojo, Hollister, Kasperle, l’Oscar i la seva oca, Enid Blyton en tots els seus formats, las aventuras de guillermo, els misteris de l’Alfred Hitchcock, Julio Verne… Lectures de balanci a l’hora de la migdiada sota el desmai, o sota la ombra d’una barca a la platja. Lectures que em duien d’un món plàcid, a un món de fantasia i aventures on tot era possible, plenes de personatges valents, tendres, divertits i amb una vida pròpia envejable: els astronautes del mussol eren uns marrecs que s’enfilaven a un cohet per anar a explorar l’espai, en Didac i la Berta, feien invents increïbles per lligar la boira, a la família Hollister nens i pares s’aliaven per resoldre els cassos més inversemblants i les gamberrades innocents de’n Guillermo i les tonteries continues de’n Kasperle despertaven les meves ganes d’imitar-los que no van arribar mai a bon port. Molts estaven tenyits d’un surrealisme innocent que et feia creure que tot era possible. Han passat un grapat d’anys i coses des de les lectures d’Enid Blyton, i ja fa dies que ens hem adonat que no tot és possible, però la sensació de placidesa de llegir en temps de vacances crec que continua intacta.

I ara que el curs torna a rodar, a falta de senyoreta Marta, us faig cinc cèntims del que he llegit. No ha sigut un estiu d’especial placidesa lectora, vull dir que m’he mogut bastant i no m’he perdut sota un pi a deixar passar hores amb un llibre a les mans com solia fer. He buscat lectures de poc esforç, plàcides o que m’enganxessin una mica, per llegir a estonetes.

T is for tresspass, de Sue Grafton. És el primer que llegeixo d’aquesta sèrie abecedeica. No en se gaire del gènere, però diria que és un thriller psicologic, ja m’ho direu: hi ha poca sang i fetge i molta intriga d’una ment recargolada que es guanya la vida com a cuidadora d’ancians, però bàsicament maquina les mil-i-unes per fer-los totalment dependents i acabar buidant cases, comptes corrents , butxaques i el que faci falta. Tot el que puc dir és que em va enganxar la trama i vaig passar una bona estona.

The shell seekers de Rosamunde Pilcher. Me’l van recomanar com a lectura plàcida i la van encertar. La història d’una família explicada a través de diversos personatges ben traçats que recorren uns 70 anys fent salts en el temps. Poc a poc vas construint la història a base d’informacions diverses que van lligant de manera natural. Te algun punt de previsible, però la veritat és que ja m’ha anat be una novel•la amb happy end que m’ha fet passar unes hores plàcides d’estiu.

I com que de la madame bovary ja us en vaig parlar, aqui s’acaben les lectures estiuenques. Espero que aquesta tardor no faci de les seves amb la lecturina i la pugui alimentar una mica, que ja em fa falta.

La hija del caníbal. Rosa Montero

Aquest libre em va arribar a travès d’un dels intercanvis de llibres que es fan a les trobades presencials del quellegeixes.  Són intercanvis sorpresa, emboliquem els llibres amb paper de diari, els apilem i cadascú n’agafa un ( o tants com n’ha portat) A vegades cauen autentiques perles fruit de la generositat quellegista,  i a vegades  són llibres que mai hauria comprat o agafat d’una biblioteca i que sovint sorprenen agradablement.

A la Rosa Momtero l’he llegit a El Pais i no estava a la meva llista d’autors pendents, però m’ha agradat llegir aquesta novel·la. Es podria dir que és una novel·la policíaca amb un toc d’humor, una bona dosi de denúncia social  i amanida amb una mica de reflexió sobre les relacions humanes i els estereotips que en fem.

Els ingredients? Un segrestat, un vell anarquista que amaga moltes històries sota el seu posat de jubilat  respectable, un jove a ultrança  en tots sentits, polis i politics corruptes, el canibal, un actor  que no estan en el seu millor moment … I al centre de l’huracà, la protagonista,  veient com la vida se li capgira de dalt a baix , esperant enfonsar-se, però no, es veu que el que necessitava era una bona sacsejada per  recuperar-se a ella mateixa.  Moraleja de la història: estigues alerta,que quan menys t’ho esperes, et retrobes a tu mateix, i això sempre és una bona notícia .

Ara que venen temps de platges i viatges amb temps d’espera, La hija del canibal pot ser una bona opció per passar una bona estona

Petons de diumenge. Sílvia Soler

Una vida que pot semblar rutinària i grisa, quan t’hi acostes, pren color. Els detalls l’omplen i les ganes de viure es contagien. Això és una mica el que passa amb la vida de la Valèria Isern , una dona que es prepara per morir lluitant amb dignitat per minimitzar els efectes col•laterals del seu càncer. I en aquets camí fa un repàs a la seva vida a través de la relació amb la gent que ha estimat i que se l’ha estimat, que en són uns quants : un tresor immens.

La relació amb el seu marit, que va començar amb un festeig clandestí marcat per les repressions del franquisme i de les creences religioses, però és un amor resistent que quan va sortint a la llum i es veu emparat per el matrimoni, sobreviu feliç fins que la mort els separa, una cosa que no passa sovint.

La relació amb la seva amiga Elisa, inquieta i agosarada, que fuig de la grisor de l’època per viure la vida de llibertat i colors que somia.

La relació amb els seus quatre fills és potser amb la que m’he sentit més identificada: en alguna part amb la mare Valèria, en d’altres, amb els fills.

I per últim, la seva relació amb la seva terra, l’Escala, les seves ruïnes i els paisatges que van canviant a mans del turisme i dels estiuejants.

La novel•la és un anar i venir en el temps a través dels diaris de la Valèria, de les cartes de l’Elisa, d’algunes converses del present i records vius de la Valèria. Quan la tanques, te l’has fet teva, la Valèria i la seva tribu.

el que en diuen per la xarxa

Café literari

l’illa dels llibres

evita

 Interfatio