Diario de una ama de casa desquiciada. Sue Kaufman

27 02 2013

La Tina, noia de bona família , de jove ha tingut una vida una mica esbojarrada, inestable i amb ganes de ser artista. Afortunadament, un psiquiatra la fa entrar en raó, l’encarrila per el camí que s’espera d’una jove de la seva posició i la veu casar-se amb un jove advocat que promet obrir-se camí en el món de la política. Aquí, la família fa un sospir de veure la nena ben casada, i com aquell qui diu , se’n despreocupa, ja l’han pogut etiquetar i ja no cal que ningú pensi què ha de fer en el futur, toooot està detallat en el manual de la bona mestressa de casa dels anys 60

Però les coses no sempre segueixen el guió pre-establert, i la vida menys que cap altra cosa. La Tina està desquiciada amb la seva vida de mestressa de casa buida, on només és una peça d’engranatge perquè la vida del seu marit sigui perfecte. Odia les llistes de coses domèstiques per fer, odia fer encàrrecs per el seu marit i les seves nenes malcriades. Les seves pors i angoixes no es fonen en els còctels d’alta societat on es veu obligada a anar. Odia les manies snobs del seu marit. I el que és més gros, es sent culpable per no sentir-se afortunada de la seva posició social. Ja dic jo que això de l’alta societat i dels convencionalismes deu fer més mal que unes sabates del 38 quan calces un 40. Però la natura és sabia i quan fa massa estona que t’estrenyen les sabates, per burro que siguis, te les acabes traient i un bon massatge als peus et dona ànim per començar a caminar de nou. I en el cas de la Tina, la intuïció li fa agafar paper i llapis i la fa posar a escriure tot el que li bull per dins. I com sempre, les paraules tenen l’efecte màgic d’ajudar a posar en ordre les idees, i poc a poc es va adonant del que li passa.

La caricatura que presenta de l’alta societat de Nova York dels 60 és grotesca i fa riure, però enmig del jajaja jijiji, el que domina és la crítica a les aparences i a la frivolitat. He passat una bona estona i francament, estic encantada de que actualment els camins de les dones no estiguin tan marcats per les etiquetes i els clixés. Encara hi ha camí per còrrer, si, d’acord, però les perspectives són més àmplies.

El que en diuen per la xarxa

Blogs de ciudad

bitacora de mis lecturas
 





A dalt tot està tranquil. Gerbrand Bakker

21 01 2013

aseA les primeres pàgines vaig pensar que era la història d’un home tranquil i decidit. A mida que anava avançant , vaig pensar que tenia un punt d’aspre que a primera vista s’escapava i finalment he decidit que és la història d’un desconcert, una història de solitud i de somnis callats.

En Helmer i en Henk són bessons, dues gotes d’aigua, complicitat física absoluta, però amb algunes diferencies essencials . Un era el noi del pare, el granger que naturalment seguiria els seus passos i formaria una família pujant canalla entre les vaques i els xais de la granja. L’altre era un home de lletres, tranquil, reposat, que ja tenia un peu a la universitat i era feliç amb els seus llibres. Però n’hi ha un que mor ben jove i canvia el rumb de la vida del germà que queda sol, incomplet, desconcertat, incòmode de seguir viu, assumint el paper de l’altre sense tenir-ne ganes, consolant els pares de la pèrdua , quan qui més consol necessita és ell. Passen anys i segueix sol, amagant el cap sota les vaques , a les ordres d’un pare egoista que no ha entès mai res.

Tota la història va desfilant amb un ritme lent i pausat, enmig del quefer quotidià de la granja, que si les vaques, que si la llet, que si els xais anyellen, que si els ases i els nens veïns… i el pare segueix malalt al llit del pis de dalt, on sembla que tot estigui tranquil. Sota aquesta calma es va descobrint tot el món d’en Helmer, que ni ell mateix sospita, tan concentrat com ha passat la vida assumint el seu desconcert. Una història aparentment tranquil•la , carregada de matisos i subtileses del comportament humà en els que et vas sentint identificat, encara que no hagis perdut un germà bessó.

El que en diuen per la xarxa

Els editors de raig verd

l’espolsada

 

 





Felix Millet, el gran impostor . Jordi Panyella

3 12 2012

Fa dies, molts dies, de fet encara devia ser estiu, que vaig llegir aquest llibre sobre el gran impostor, el caradura nacional que ha sabut engatussar la societat catlana durant 30 anys amb total impunitat .  Ara que torna el moviment de pressumptes corruptes als jutjats, m’ha vingut al cap i he caigut en que encara no l’havia ressenyat.

El llibre no explica res que no hagi sortit als diaris aquests últims temps, però posat tot junt  fa posar els pels de punta només d’imaginar la santíssima barra de’n Millet i del seu fidel Montull. Vaja pajarracus !!!

L’estil fresc, directe, desenfadat i un punt informal, que va més enllà de la mera enumeració de fets , te la seva gràcia i el algun moment fa riure, malgrat les barbaritats que s’hi explica. El periodista -narrador acaba sent més que entranyable  tot conduint.nos per les trames barroeres  i increiblement impunes del gran impostor, aixecador de camises professional.

Només espero que en Jordi Panyella no hagi de fer segones parts amb altres grans impostors, estafadors i mangantes del pais. Tant de bo  les seves croniques dels jutjats no li proporcionin més munició de corruptes i es pugui dedicar a escriure una novel·la, si li ve de gust, on relament qualsevol semblança amb la realitat sigui pura coincidència





Ulleres de sol, Mel i metzines. Maria Barbal

14 09 2012

Un altre parèntesi de prop d’un mes i ara les vacances comencen a quedar una mica lluny però les lectures que he anat fent encara són fresques en el record.

A principis d’estiu vaig anar a una trobada de quellegistes a la Biblioteca Nacional de Catalunya ( fotos aqui ) on entre altres meravelles, vam poder veure alguns manuscrits i llibretes de la Maria Barbal. La visita em va recordar com m’havia agradat pedra de tartera, així que quan vaig anar a la biblioteca a buscar lectures d’estiu me’n vaig firar dos de seus.

Ulleres de sol

5 relats diversos que tenen dos lligams comú: les ulleres de sol i la delicadesa amb la que estan escrits. Es llegeixen en un no res i deixen un magnífic regust de boca.

Per ofici (i perque visc enganxada a unes ulleres de sol) aquest queda a la llista d’ Òptica i literatura

Mel i metzines

L’Agustí d’Olp, el taupaire , relata per a la seva filla, el que ha estat la seva vida. Des que no aixeca un pam de terra i ja treballa ajudant el pare, fins a esdevenir cuiner d’un bon hotel a Paris. Misèries de pobresa, de guerra, resignació per ser el cabaler i anar de remolc de l’hereu, sense tenir dreta ares, només a guanyar-se la vida. Esperit de superació, ganes de tirar endavant, amb poc temps per mirar enrere mentre tot està en marxa , amb poc lloc per l’enyor a l’exili per raons de gana. Enyor de la terra que arriba al cap de molts anys, quan es permet el luxe de començar a viure.

Una de les gràcies de la novel•la és el llenguatge ric i senzill, vocabulari que s’ha anat perdent i que imagino amb l’accent del Pallars. Cada paraula que entra en el desús i l’oblit és com perdre una petita perla de l’idioma.

Un bocinet que m’ha agradat més que els altres

Pag 295

A la matèria tendra de la infància s’ha afegit la sal dels dies , l’aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copeta de vi ranci de les experiències, la picada -all julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la sala de les alegries, uns quants bolets,els pensaments que no s’han fet realitat. I a sota la cassola,sempre el foc, la vida. Ara , fluix, que no es cremés;més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una ma apaga.

El que en diuen per la xarxa

Maria Barbal

Vall d’Assua

llegir en cas d’incendi





Los libros son tímidos. Giulia Alberico

31 07 2012

 …”nunca los he prestado, me gusta poseerlos. Los libros són tímidos, pensaba, quieren estar solo con quien los ha elegido, no les gustan las manos extranyas” doncs, que voleu que us digui, no hi acabo d’estar d’acord. M’agrada tenir llibres, però m’agrada més llegir-los, compartir-los, intercanviar-los per sempre o només per uns dies. I gracies a això he llegit los libros son tímidos, que m’ha deixat l’amiga d’una amiga. Que lectores empedreïdes et deixin llibres és un detall que demostra confiança, i així m’ha arribat un llibre viscut, subratllat, ara ple de post-its ( alguns coincidents amb els subratllats) que trauré abans de tornar-lo. Gràcies.

És una mena de monòleg interior, de biografia a través dels llibres llegits, del moments congelat en que llegia determinats llibres, de lectors amics, de llibreries i biblioteques. Tot el llibre està plagat d’aquell aire que es respira quan es parla d’alguna cosa que t’apassiona i que forma part d’una manera molt íntima de la teva vida.

Us en deixo algun bocinet

Pag 30 “los libros me consolaban cuando lo necesitaba y nada ni nadie podian proporcionarme el lenitivo para el dolor”

Pag 34 “ Entonces deberemos convencernos de que la poesia es verdad, de que la poesia y utilidad son valores autónomos y casi nunca coincidentes”

Pag 67 “ la literatura no tiene nada que ver con la actualidad”

Pag 72  “ …forman parte de esa rara categoria de verdaderos libreros , que no quiere decir vendedores de libros, sino personas que, antes de vender los libros, los lee, los piensan”  he tingut la sort d’haver-ne conegut alguna, i que pugui seguir venent llibres durant molts anys, malgrat la pujada de l’iva

Pag 89 ”Ahi estan: mis libros, un botín que me colma de simple alegria” i que farem servir per passar unes vacances més lliures i més alegres

Pag 97 “No leer nunca es como ir al mar y no meterse en el agua. Solo contraindicaciones médicas u otras graniticas prohibiciones pueden justificar la privación a la que se somete un cuerpo no abandonándose al agua salada que balancea, mece y desanuda tantos enredos y regala instantes de completo y perfecto abandono”. Algú s’anima a fer un banyet a la platja? Podem deixar els llibres una estona sota el parasol

Apa, bones vacances qui en faci. No sigueu tímids, llegiu i banyeu-vos, que cos i ànima us ho agrairan

El que en diuen per la xarxa

L’editor

La libreria de Javier

Reading at the moonlight





Miracles perversos. Carme Torras

26 02 2012

Un aspirant a escriptor, li passa allò que ens ha passat a tots alguna vegada: ensopega amb la novel•la que té escrita al seu cap. Serà que el món de la imaginació no és infinit i que tots anem traient les idees de la mateixa vida que ens porta amunt i avall? O potser els escriptors són una mica vampirs i es van alimentants de les experiències de la gent que els envolten ? Misteri, però sovint llegint et trobes que aquella història podria ser la teva o que la podries haver escrit tu tranquil•lament ( bé , per si no ho sabíeu, jo, en somnis, escric novel•les fabuloses, llàstima que quan em desperto s’han esvaït totalment…potser algun escriptor es dedica a passejar per els nostres somnis i per això quan llegim tenim aquesta sensació de dejà vu…) res, en fi, que torno als miracles perversos de la Carme Torras. …l’aspirant a escriptor , doncs, decideix que el famosíssim autor és el seu alter ego i es llença a buscar-lo…. Per altra banda la Paula la vídua del famós autor, un bon dia comença a rebre emails anònims explicant, precisament , aquesta històia. Queda enganxada en aquest serial diari de correus on hi troba alguns detalls de la seva intimitat que la fan posar una mica nerviosa, i on s’hi van desvelant records del seu passat que ella creia tancats a pany i clau en un racó del seu cervell.

La novel•la intercala els emails diaris amb el dia a dia de la Paula. L’anònim escriptor , cada vegada se m’ha fet més antipàtic , i la Paula , cada vegada una mica més serena i coherent, digna per sobre de tot…… No us revelaré res més per no aixafar la guitarra , però només afegiré que la intriga es manté fins al final, que l’acabes amb un gran somriure i que la novel•la podria portar un altre títol …. “la venjança és un plat que es serveix fred”.

Com en altres novel•les de la Carme Torras, enmig de la trama, hi vas trobant reflexions sobre coses de la vida. En aquest cas m’han cridat l’atenció les que tenen a veure amb el fet d’escriure , i d’on surt la inspiració dels autors ( dels seus passejos pels somnis de la resta de mortals, ja us ho dic jo). Una d’especialment lluïda, a la pàgina 92, sobre les diferències entre la ficció i l’assaig.

-és molt més dúctil ( la ficció), no ha d’obeir cap veritat.

– S’equivoca, ha d’obeir la veritat suprema del lector. L’ha d’entretenir, emocionar, subjugar. Una tesi té valor per ella mateixa, descriu una realitat, una convicció, una manera d’entendre el món, per més pesada que pugui ser …

( i si en són de pesades, algunes tesis…)





Foguerada d’agost. Andrea Camilleri

5 12 2011

Una història del comissari Montalbano m’ha fet sortir del pou. No n’havia llegit mai cap i aquest em va caure a les mans en l’última trobada de quellegistes.
Una mica de misteri, cacos i polis complint sempre amb la feina que el destí de ficció els hi encoloma: els cacos dolents i maldestres, els polis, bons jans i amb bon olfacte . Tot plegat, una excusa per anar presentant personatges que van teixint una historia entretinguda i sorprenent .

M’ha caigut bé en Montalbano, li seguirem la pista

l’argument que de fet és el de menys….





L’home de la maleta. Ramon Solsona

21 10 2011

L’home de la maleta és fill de la postguerra i carrega amb una infantesa d’aquelles tristes i sòrdides, pròpies de les pàgines viscudes. S’obre camí a la vida a força de pencar, tirant endavant una família, malgrat que va una mica a la seva, amb la música i els amics de l’ànima. Ja jubilat i vidu, se sent sol com un mussol i decideix vendre-ho tot, repartir-ho amb les filles, fer la maleta i anar a viure per torns amb cadascuna de les tres filles. Bàsicament la novel•la és la seva xerrameca interior, de records, de sorpresa en adonar-se de la vida que porten les seves filles, dels anys llum que el separen dels seus nets, de la relació amb els amics, de la por a la mort i de mil coses del dia a dia. Un rondinaire que s’acaba fent entranyable, que acaba fent un discurs divertit i trist a la vegada . Divertit per la manera de treure les coses: pel broc gros i sense embuts . Trist perquè mostra una cara de la vellesa que tot sovint cuitem a amagar: la solitud, el distanciament amb les generacions que venen al darrera i el vertigen que es produeix quan els de la pròpia quinta van desfilant cap a l’altre barri.

Un llibre transversal, tant per a gent que li agrada llegir i rep amb els braços oberts una bona historia, com per als que no tenen gaire costum de passar hores amb el nas entre les pàgines d’un llibre. On és el secret? Crec que en el llenguatge planer i tan proper a una època. Sembla que enlloc de llegir, escoltis. Es reprodueixen els tics orals i diria que els tics de pensament i tot: allò que fem d’anar donant voltes a una cosa i deixem anar idees més o menys concretes que tampoc acabem de verbalitzar mai. El llarg monòleg del protagonista té el so del parlar dels meus tiets i tietes de Barcelona, amb tots els barbarismes del català que va viure d’amagat durant la postguerra i l’etern franquisme(el pedido, l’apellido, els arreglos, els modus, em vinc a referir, llama l’atenció….) . Tot plagat d’expressions que no diria que s’han perdut, però que me n’adono que fa temps que no sento ( farà un pet com un aglà, can pixa i rellisca, s’acabarà com el rosari de l’Aurora, feina fuig, mandra no em deixis, més escurat que una puta en quaresma, ballar els goigs de Sant Prim, és tan lleig que espanta la por, canviar pets per merda, és més gandul que el jeure…), en definitiva, tota una lliçó de català popular .

Ja ho he dit altres vegades, m’encanta que em regalin llibres, però quan el regal ve del propi autor, dedicat i acompanyat d’una bona estona de jocs entre amics del quellegeixes, és el summum dels plaers lectors.  . I no diguem si, a més, el llibre m’agrada… Gràcies Ramon.

 El que en diuen per la xarxa.

En JJ Isern  a les seves totxanes 

La Mirandolina

La màgia, jove i voraç lectora. en el seu racó per llegir desmenteix que el llibre sigui només apta per a gent de més de 30 anys, com diuen algunes veus

Nosaltres llegim

Lo rogle de Josep M

i molts d’altres enllaços…. si els hagués de posar tots, no acabaria mai!





Signatura 400. Sophie Divry

5 10 2011

Lllegit en una tarda quan encara feia vacances. Una delicia per als amants dels llibres, la lectura i la cultura en general. Ironia en estat pur.

 Una bibliotecaria es troba un home que ha passat la nit a la biblioteca,, i abans d’obrir-la al públic, li aboca, en un llarg monóleg, la seva visió del món, dels llibres, de la literatura, de la cultura del consum, dels que manen en el món de la cultura, de l’amor …

 Algunes frases que identifiquen als malalat de llibres

 ” Cuando leo dejo de estar sola, converso con el libro. Podemos llegar a ser íntimos.¿No les ha pasado nunca?Esa sensación de intercambio mental con el autor, de que puedes seguir su camino, de que te acompaña durante semanas”

 ” Y si te mezclas a diario con libros malos, inteligente no te vuelves”

 “La revolución no se gesta en el ruido, sino en el silencio susurrante de las lecturas personales”

M’ho he passat bé llegint-lo.

El que en diuen per la xarxa

a ca l’espolsada

a cal llibreter, que troba que li falta versemblança. Versemblant no és, pero trobo que tampoc no li cal

en el blog Me libro

a la biblioteca pública de sort

 





Pa negre. Emili Teixidor

22 08 2011

El vaig agafar una mica com a ” llibre que s’ha de llegir” desprès del rebombori mediàtic de la peli ( que no he vist) i sobretot picada per la curiositat d’un comentari on deia que Olor de colònia de la Silvia Alcàntara era una calca de l’argument de pa negre. La única cosa en comú que hi he trobat és que les dues estan situades en la postguerra, i això és misèria i por per a tots els que la van perdre.

És una novel•la plena de mitges paraules i s’entreveuen una pila d’històries que podrien donar per a molt: el contraban a través de les muntanyes, la vida de l’àvia i l’avi mosso, la relació de l’àvia amb els fills, la dels pares de l ‘Andreu, la del Quirze i la Ció, les històries de la tieta Enriqueta, el misteri dels frares veïns … En veiem un bocinet de cadascuna a través dels ulls de l’Andreu, el nen dòcil i estudiós que només mira i es pregunta què passa en aquest món d’adults que està més enllà de la frontera de la innocència. Aprèn a callar, a guardar sentiments , que veu que són l’arrel de totes les desgràcies, i poc a poc es va endurint a base de capes de decepció que van recollint les seves vivències.

M’ha emocionat el tracte de l’àvia amb els nens: l’Andreu, la ploramiques i en Quirze jove. De com es cuida de donar-los una esfera protectora i feliç poblada de fantasia enmig de la duresa que suposa la vida al camp, en el bàndol dels perdedors i amb poques esperances en el futur. L’àvia els protegeix dels adults , dels seus secrets incomprensibles a base d’històries i fantasies que els ajuden a entendre millor els seu propi món de nens . L’àvia els tracta com a nens, no com a adults en espera , com fan els altres grans de la casa, que els ignoren , els fan treballar i la única cosa que n’esperen és que creixin i s’incorporin en el seu món de feina d’escarràs i de secrets fets de mitges paraules.

M’ha agradat molt la relació que fa entre les paraules i la gent: paraules dolces que només deia l’àvia, o d’altres només deien el mestre o el capellà. Les que només deia la mare. Cadascuna d’elles li desperten un seguit de sensacions i sentiments: connexió directa al cor.

Potser no és literatura en majúscules, però és un llibre que es llegeix d’una volada, que emociona i que se’t fica a dins , que més es pot demanar ?.

El que en diuen per la xarxa

L’argument que ofereix l’editorial

Al QL?

L’Oriol Izquierdo