a la tardor , tot recordant les lectures de l’estiu

17 09 2013

Surto de bon mati i ja es nota la tardor que comença a treure el nas. Ahir,tot corrent pel parc, la catifa de fulles acabades de caure em van retornar olors i records d’infantesa: aquells setembres encara a la casa d’estiueig, retornant d’escola i passejant per sota els plataners, arrossegant fulles amb els peus , amb jersei i encara amb la morenor estiuenca a la pell. Dels primers dies d’escola recordo el plaer d’explicar a la senyoreta Marta, la que duia la biblioteca ( una habitació de 5 o 6 metres quadrats amb les parets folrades de llibres fins el sostre) el que havia llegit a l’estiu: grumets de la galera a dojo, Hollister, Kasperle, l’Oscar i la seva oca, Enid Blyton en tots els seus formats, las aventuras de guillermo, els misteris de l’Alfred Hitchcock, Julio Verne… Lectures de balanci a l’hora de la migdiada sota el desmai, o sota la ombra d’una barca a la platja. Lectures que em duien d’un món plàcid, a un món de fantasia i aventures on tot era possible, plenes de personatges valents, tendres, divertits i amb una vida pròpia envejable: els astronautes del mussol eren uns marrecs que s’enfilaven a un cohet per anar a explorar l’espai, en Didac i la Berta, feien invents increïbles per lligar la boira, a la família Hollister nens i pares s’aliaven per resoldre els cassos més inversemblants i les gamberrades innocents de’n Guillermo i les tonteries continues de’n Kasperle despertaven les meves ganes d’imitar-los que no van arribar mai a bon port. Molts estaven tenyits d’un surrealisme innocent que et feia creure que tot era possible. Han passat un grapat d’anys i coses des de les lectures d’Enid Blyton, i ja fa dies que ens hem adonat que no tot és possible, però la sensació de placidesa de llegir en temps de vacances crec que continua intacta.

I ara que el curs torna a rodar, a falta de senyoreta Marta, us faig cinc cèntims del que he llegit. No ha sigut un estiu d’especial placidesa lectora, vull dir que m’he mogut bastant i no m’he perdut sota un pi a deixar passar hores amb un llibre a les mans com solia fer. He buscat lectures de poc esforç, plàcides o que m’enganxessin una mica, per llegir a estonetes.

T is for tresspass, de Sue Grafton. És el primer que llegeixo d’aquesta sèrie abecedeica. No en se gaire del gènere, però diria que és un thriller psicologic, ja m’ho direu: hi ha poca sang i fetge i molta intriga d’una ment recargolada que es guanya la vida com a cuidadora d’ancians, però bàsicament maquina les mil-i-unes per fer-los totalment dependents i acabar buidant cases, comptes corrents , butxaques i el que faci falta. Tot el que puc dir és que em va enganxar la trama i vaig passar una bona estona.

The shell seekers de Rosamunde Pilcher. Me’l van recomanar com a lectura plàcida i la van encertar. La història d’una família explicada a través de diversos personatges ben traçats que recorren uns 70 anys fent salts en el temps. Poc a poc vas construint la història a base d’informacions diverses que van lligant de manera natural. Te algun punt de previsible, però la veritat és que ja m’ha anat be una novel•la amb happy end que m’ha fet passar unes hores plàcides d’estiu.

I com que de la madame bovary ja us en vaig parlar, aqui s’acaben les lectures estiuenques. Espero que aquesta tardor no faci de les seves amb la lecturina i la pugui alimentar una mica, que ja em fa falta.





La hija del caníbal. Rosa Montero

15 07 2013

Aquest libre em va arribar a travès d’un dels intercanvis de llibres que es fan a les trobades presencials del quellegeixes.  Són intercanvis sorpresa, emboliquem els llibres amb paper de diari, els apilem i cadascú n’agafa un ( o tants com n’ha portat) A vegades cauen autentiques perles fruit de la generositat quellegista,  i a vegades  són llibres que mai hauria comprat o agafat d’una biblioteca i que sovint sorprenen agradablement.

A la Rosa Momtero l’he llegit a El Pais i no estava a la meva llista d’autors pendents, però m’ha agradat llegir aquesta novel·la. Es podria dir que és una novel·la policíaca amb un toc d’humor, una bona dosi de denúncia social  i amanida amb una mica de reflexió sobre les relacions humanes i els estereotips que en fem.

Els ingredients? Un segrestat, un vell anarquista que amaga moltes històries sota el seu posat de jubilat  respectable, un jove a ultrança  en tots sentits, polis i politics corruptes, el canibal, un actor  que no estan en el seu millor moment … I al centre de l’huracà, la protagonista,  veient com la vida se li capgira de dalt a baix , esperant enfonsar-se, però no, es veu que el que necessitava era una bona sacsejada per  recuperar-se a ella mateixa.  Moraleja de la història: estigues alerta,que quan menys t’ho esperes, et retrobes a tu mateix, i això sempre és una bona notícia .

Ara que venen temps de platges i viatges amb temps d’espera, La hija del canibal pot ser una bona opció per passar una bona estona





Petons de diumenge. Sílvia Soler

1 05 2013

NTC_1793Una vida que pot semblar rutinària i grisa, quan t’hi acostes, pren color. Els detalls l’omplen i les ganes de viure es contagien. Això és una mica el que passa amb la vida de la Valèria Isern , una dona que es prepara per morir lluitant amb dignitat per minimitzar els efectes col•laterals del seu càncer. I en aquets camí fa un repàs a la seva vida a través de la relació amb la gent que ha estimat i que se l’ha estimat, que en són uns quants : un tresor immens.

La relació amb el seu marit, que va començar amb un festeig clandestí marcat per les repressions del franquisme i de les creences religioses, però és un amor resistent que quan va sortint a la llum i es veu emparat per el matrimoni, sobreviu feliç fins que la mort els separa, una cosa que no passa sovint.

La relació amb la seva amiga Elisa, inquieta i agosarada, que fuig de la grisor de l’època per viure la vida de llibertat i colors que somia.

La relació amb els seus quatre fills és potser amb la que m’he sentit més identificada: en alguna part amb la mare Valèria, en d’altres, amb els fills.

I per últim, la seva relació amb la seva terra, l’Escala, les seves ruïnes i els paisatges que van canviant a mans del turisme i dels estiuejants.

La novel•la és un anar i venir en el temps a través dels diaris de la Valèria, de les cartes de l’Elisa, d’algunes converses del present i records vius de la Valèria. Quan la tanques, te l’has fet teva, la Valèria i la seva tribu.

el que en diuen per la xarxa

Café literari

l’illa dels llibres

evita

 Interfatio





Diario de una ama de casa desquiciada. Sue Kaufman

27 02 2013

La Tina, noia de bona família , de jove ha tingut una vida una mica esbojarrada, inestable i amb ganes de ser artista. Afortunadament, un psiquiatra la fa entrar en raó, l’encarrila per el camí que s’espera d’una jove de la seva posició i la veu casar-se amb un jove advocat que promet obrir-se camí en el món de la política. Aquí, la família fa un sospir de veure la nena ben casada, i com aquell qui diu , se’n despreocupa, ja l’han pogut etiquetar i ja no cal que ningú pensi què ha de fer en el futur, toooot està detallat en el manual de la bona mestressa de casa dels anys 60

Però les coses no sempre segueixen el guió pre-establert, i la vida menys que cap altra cosa. La Tina està desquiciada amb la seva vida de mestressa de casa buida, on només és una peça d’engranatge perquè la vida del seu marit sigui perfecte. Odia les llistes de coses domèstiques per fer, odia fer encàrrecs per el seu marit i les seves nenes malcriades. Les seves pors i angoixes no es fonen en els còctels d’alta societat on es veu obligada a anar. Odia les manies snobs del seu marit. I el que és més gros, es sent culpable per no sentir-se afortunada de la seva posició social. Ja dic jo que això de l’alta societat i dels convencionalismes deu fer més mal que unes sabates del 38 quan calces un 40. Però la natura és sabia i quan fa massa estona que t’estrenyen les sabates, per burro que siguis, te les acabes traient i un bon massatge als peus et dona ànim per començar a caminar de nou. I en el cas de la Tina, la intuïció li fa agafar paper i llapis i la fa posar a escriure tot el que li bull per dins. I com sempre, les paraules tenen l’efecte màgic d’ajudar a posar en ordre les idees, i poc a poc es va adonant del que li passa.

La caricatura que presenta de l’alta societat de Nova York dels 60 és grotesca i fa riure, però enmig del jajaja jijiji, el que domina és la crítica a les aparences i a la frivolitat. He passat una bona estona i francament, estic encantada de que actualment els camins de les dones no estiguin tan marcats per les etiquetes i els clixés. Encara hi ha camí per còrrer, si, d’acord, però les perspectives són més àmplies.

El que en diuen per la xarxa

Blogs de ciudad

bitacora de mis lecturas
 





A dalt tot està tranquil. Gerbrand Bakker

21 01 2013

aseA les primeres pàgines vaig pensar que era la història d’un home tranquil i decidit. A mida que anava avançant , vaig pensar que tenia un punt d’aspre que a primera vista s’escapava i finalment he decidit que és la història d’un desconcert, una història de solitud i de somnis callats.

En Helmer i en Henk són bessons, dues gotes d’aigua, complicitat física absoluta, però amb algunes diferencies essencials . Un era el noi del pare, el granger que naturalment seguiria els seus passos i formaria una família pujant canalla entre les vaques i els xais de la granja. L’altre era un home de lletres, tranquil, reposat, que ja tenia un peu a la universitat i era feliç amb els seus llibres. Però n’hi ha un que mor ben jove i canvia el rumb de la vida del germà que queda sol, incomplet, desconcertat, incòmode de seguir viu, assumint el paper de l’altre sense tenir-ne ganes, consolant els pares de la pèrdua , quan qui més consol necessita és ell. Passen anys i segueix sol, amagant el cap sota les vaques , a les ordres d’un pare egoista que no ha entès mai res.

Tota la història va desfilant amb un ritme lent i pausat, enmig del quefer quotidià de la granja, que si les vaques, que si la llet, que si els xais anyellen, que si els ases i els nens veïns… i el pare segueix malalt al llit del pis de dalt, on sembla que tot estigui tranquil. Sota aquesta calma es va descobrint tot el món d’en Helmer, que ni ell mateix sospita, tan concentrat com ha passat la vida assumint el seu desconcert. Una història aparentment tranquil•la , carregada de matisos i subtileses del comportament humà en els que et vas sentint identificat, encara que no hagis perdut un germà bessó.

El que en diuen per la xarxa

Els editors de raig verd

l’espolsada

 

 





Felix Millet, el gran impostor . Jordi Panyella

3 12 2012

Fa dies, molts dies, de fet encara devia ser estiu, que vaig llegir aquest llibre sobre el gran impostor, el caradura nacional que ha sabut engatussar la societat catlana durant 30 anys amb total impunitat .  Ara que torna el moviment de pressumptes corruptes als jutjats, m’ha vingut al cap i he caigut en que encara no l’havia ressenyat.

El llibre no explica res que no hagi sortit als diaris aquests últims temps, però posat tot junt  fa posar els pels de punta només d’imaginar la santíssima barra de’n Millet i del seu fidel Montull. Vaja pajarracus !!!

L’estil fresc, directe, desenfadat i un punt informal, que va més enllà de la mera enumeració de fets , te la seva gràcia i el algun moment fa riure, malgrat les barbaritats que s’hi explica. El periodista -narrador acaba sent més que entranyable  tot conduint.nos per les trames barroeres  i increiblement impunes del gran impostor, aixecador de camises professional.

Només espero que en Jordi Panyella no hagi de fer segones parts amb altres grans impostors, estafadors i mangantes del pais. Tant de bo  les seves croniques dels jutjats no li proporcionin més munició de corruptes i es pugui dedicar a escriure una novel·la, si li ve de gust, on relament qualsevol semblança amb la realitat sigui pura coincidència





Ulleres de sol, Mel i metzines. Maria Barbal

14 09 2012

Un altre parèntesi de prop d’un mes i ara les vacances comencen a quedar una mica lluny però les lectures que he anat fent encara són fresques en el record.

A principis d’estiu vaig anar a una trobada de quellegistes a la Biblioteca Nacional de Catalunya ( fotos aqui ) on entre altres meravelles, vam poder veure alguns manuscrits i llibretes de la Maria Barbal. La visita em va recordar com m’havia agradat pedra de tartera, així que quan vaig anar a la biblioteca a buscar lectures d’estiu me’n vaig firar dos de seus.

Ulleres de sol

5 relats diversos que tenen dos lligams comú: les ulleres de sol i la delicadesa amb la que estan escrits. Es llegeixen en un no res i deixen un magnífic regust de boca.

Per ofici (i perque visc enganxada a unes ulleres de sol) aquest queda a la llista d’ Òptica i literatura

Mel i metzines

L’Agustí d’Olp, el taupaire , relata per a la seva filla, el que ha estat la seva vida. Des que no aixeca un pam de terra i ja treballa ajudant el pare, fins a esdevenir cuiner d’un bon hotel a Paris. Misèries de pobresa, de guerra, resignació per ser el cabaler i anar de remolc de l’hereu, sense tenir dreta ares, només a guanyar-se la vida. Esperit de superació, ganes de tirar endavant, amb poc temps per mirar enrere mentre tot està en marxa , amb poc lloc per l’enyor a l’exili per raons de gana. Enyor de la terra que arriba al cap de molts anys, quan es permet el luxe de començar a viure.

Una de les gràcies de la novel•la és el llenguatge ric i senzill, vocabulari que s’ha anat perdent i que imagino amb l’accent del Pallars. Cada paraula que entra en el desús i l’oblit és com perdre una petita perla de l’idioma.

Un bocinet que m’ha agradat més que els altres

Pag 295

A la matèria tendra de la infància s’ha afegit la sal dels dies , l’aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copeta de vi ranci de les experiències, la picada -all julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la sala de les alegries, uns quants bolets,els pensaments que no s’han fet realitat. I a sota la cassola,sempre el foc, la vida. Ara , fluix, que no es cremés;més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una ma apaga.

El que en diuen per la xarxa

Maria Barbal

Vall d’Assua

llegir en cas d’incendi