Un home enamorat. Karl Ove Knausgard

29 12 2015

Aquest és el segon volum de sis, d’unes memòries peculiars, les del propi autor que va narrant episodis de la seva vida més o menys agrupats i força desendreçats:et porta amunt i avall per el temps sense que et perdis mai. Aquest que ressenyo engloba el període en que s’enamora de la mare dels seus fills i els primers anys de criança dels bebès.

Ha estat lectura del club de lectura, que pintava espès. La primera informació que vaig tenir fou que era un totxo de 700 pàgines i que l’autor era capaç de narrar, durant 80 pàgines, una festa de guarderia on no hi passa res d’especial, només això, nens jugant i pares menjant alguna cosa mentre els més-o-menys-vigilen. Marededeusinyor! o escriu com un àngel o això pot ser insuportable!!!!

M’ha agradat el desgranat de vida quotidiana que ens mostra sense embuts les contradiccions continues en les que ens trobem tots. La lluita entre el que et surt de dins, el que vols i desitges i el que acabes fent per compromís amb la gent que estimes i la societat en la que hem acceptat viure. En quin punt aquest cedir es converteix en munició per els retrets del futur? On comença l’acord de convivència i acaba la pròpia llibertat? Per a  mi aquesta és una pregunta que plana contínuament per el llibre.

M’agrada molt la sinceritat amb la que tracta alguns temes dels que no està ben vist parlar-ne malament. La visió del món dels pares dels companys de guarderia de la seva filla és boníssima, hi veig aquell perfil de pares/mares que s’omplen la boca de tòpics educatius, però que estan tan preocupats de quedar be amb les tòpics que han oblidat el sentit comú. En Knausgard és més de la corda de l’ Anna Manso, amb la diferència de que ell ni tan sols es salta les normes del bon progenitor perquè simplement no te manual d’instruccions, te instints. A vegades els instints el porten a ser un pare afectuós i protector, i a vegades el porten a sortir corrent en direcció contraria, delerós per un temps que sent que se li escapa. Mentre empeny el cotxet de la seva filla, cuina o compra, convençut que fa el que ha de fer, “ sent que porta dins un home del segle XIX molt enfadat “… ell el que voldria és estar treballant, escrivint i això li suposa una contradicció contínua.

I el llenguatge, simplement, flueix. Té l’habilitat de descriure minuciosament escenes absolutament quotidianes sense suc ni bruc… i ens te allà enganxats com a tòtils, sense saltar-nos ni una sola línia,  això és saber-ne molt! I és que l’escena quotidiana traspua una manera de fer, una manera de viure, una manera de sentir. I entre la compra i el cotxet de la nena, també s’hi colen, de tant en tant, disquisicions filosòfiques i converses amb altres escriptors: tot barrejat, tot nítidament separat.

És un llibre una mica peculiar, suposo que hi ha una legió de Knausgard SI i una  legió de Knausgard NO. Jo sóc del SI, definitivament. I ja tinc ganes de seguir amb la resta de volums de la saga.

el que en diuen per la xarxa

l’altra editorial

a l’espolsada

a l’ara

al catorze

una entrevista a l’editora en català a Núvol





Un rodet de fil blau. Anne Tyler

20 12 2015

Un rodet de fil blau és suau, és història de família. Són secrets, són retrets, però és una família sòlida ,amb  una marassa i  una casa acollidora que pren protagonisme i forma part de la història de la família. Personatges ben trabats, versemblants, hi reconeixes germans i cunyats: el rebel, el bon minyó que fa ràbia, la mal casada, la que no dona maldecaps i organitza sense que ho sembli. I gos, de fet, gossos. I nets. És vida que podria ser de qualsevol família de classe mitjana de qualsevol lloc del món.

Una novel·la calidoscòpica, de les que m’agraden, on diferents veus van explicant la mateixa història des de diferents punts de vista, llums i ombres que fan créixer els personatges

El que en diuen per la xarxa

l’editorial

La critica de l’ara





Reparar els vius. Maylis de Kerangal

8 12 2015

Es marfa difícil recomanar aquest llibre. És terriblement dolorós i molt poètic. Toca la mort de cara, en la seva vesant més crua: un nano de dinou anys mor en un accident de cotxe, un cop al cap el deixa en estat de mort cerebral, que és una mort que costa d’entendre, però és tan real com l’aturada del cor. A l’hospital s’inicia el protocol d’informar la família i de proposar la donació d’òrgans acompanyat de  la cerca de receptors i la complexa organització per fer-ho possible. El plantejament és totalment bufff, fa mal  al cor de pensar-ho. i podria ser escabrós, però és poètic i dolç en molts moments.

El dolor és present constantment, el dolor dels pares, la ràbia, la impotència, la incomprensió, la frontera que travessen quan saben de la mort del fill que els porta a un món d’on no hi ha retorn.  Com ho afronta el personal de l’hospital,  que ha de conviure contínuament amb aquest dolor, fer d’amortidor en el primer moment, presenciant uns pares que passen els pitjors moments de la seva vida, acompanyant-los delicadament  tot mirant de protegir-se ells mateixos de l’ona expansiva del dolor.

La novel·la és calidoscòpica, capítols curts, com espiant els diferents personatges, el pare, la mare, en Simon poc abans de morir, la germana, la nóvia, però també el metge, l’enfermer, el coordinador de les donacions i els cirurgians que van a fer les extraccions. També la Claire, que espera un cor. Cadascun d’ells deixa anar la seva dosi de dolor, alguns amb explosions insuportables de presenciar, aquell dolor que no t’atreveixes ni a imaginar que pot existir, d’altres com a part de la seva vida, una rutina que els incomoda, però que assumeixen de manera valenta i serena com a part de la feina, amb els seus dubtes, però molt professionals i a la vegada càlids.

Acaba amb el primer batec del cor d’en Simon al cos de la Claire. Una transmissió de vida.

 

El que en diuen per la xarxa+

A ca l’Espolsada, on en van fer club i no hi vaig poder anar

a Núvol, ens en parla al Maria Victòria Herrero

A tot és una mentida

l’editorial ( Angle editorial)





Memoria por correspondencia. Emma Reyes

25 11 2015

memoria por correspondenciaDoncs el llibre és això, un desgranat de memòries d’infantesa en forma de cartes a un amic. Abarca aproximadament dels 4 als 18 anys, la major part del temps en un convent on va anar a parar amb la seva germana quan les van abandonar en una estació de tren. Sense sortir ni una sola vegada del convent, sense referències del món, només amb les paraules, els fets i les voluntats de les monges de clausura, treballant contínuament, brodant, netejant, resant, sense dret a res, intentant entendre l’infern, sense adonar-se que l’estaven vivint cada dia . Una infantesa nua, crua, pobra, cruel, violenta, però viscuda i narrada amb naturalitat. Amb un toc poètic, perquè malgrat la duresa de la seva infantesa, o potser precisament per això, conserva una mirada poètica sobre uns fets duríssims que van ser la seva realitat.

I malgrat aquesta infantesa peculiar, quan l’Emma Reyes va sortir del convent, sense ajut, ni parents ni amics, se’n va sortir , va pintar, va viatjar, va anar a Paris on va conèixer la flor i nata de la cultura  i  no va mirar mai enrere, sembla que aquestes cartes són l’única vegada que va deixar rastre del seu passat. Be, també en els seus quadres i en la donació de la seva herència i drets del llibre a l’ Hogar de San Mauricio , un horfanat de Bogotà on acullen nens tan desemparats com ella i la seva germana i els donen alguna cosa més que el que van rebre elles.

M’ha recordat “Mi planta de naranja lima”. Un relat cru i dolça  al vegada.

el que en diuen per la xarxa

l’editorial, Libros del asteroides

a l’espolsada

lo que leo lo cuento





La filla estrangera. Najat el Hachmi

23 11 2015

Haig de confessar que no em venia gaire de gust llegir-lo, en el seu moment havia llegit L’últim patriarca, que em va semblar correcte però sense tirar coets, i  ara, aquest no em cridava, així de senzill. Però, però, però… la llibretera de capçalera només feia que dir-ne meravelles des que havia sortit, i pam, el va incloure al club de lectura. I així, doncs, que l’he llegit i  hi he descobert una història molt viva que no m’esperava.

Tenim les vivències d’una noia nascuda al Marroc i que de ben petita arriba a una ciutat que podria ser Vic i allà creix, lectora empedreïda  i estudiant brillant. A casa hi te una mare sola, pencaire, que fa el que sigui per pujar-la, però no hi veu gaire el què en les hores passades davant d’un llibre ni l’impressionen gaire les indicacions dels mestres perquè la nena estudi música i que segueixi estudiant, ans al contrari, més aviat està amoïnada perquè la filla no sap cuinar ni fer pa ni cap cosa útil que se suposa que ha de saber fer una dona jove que s’ha de casar i etcètera.

La història comença amb una fugida fallida per deixar enrere món de la mare  i tot el llibre és una lluita constant entre les ganes de fugir i  la por de canviar les coses de dalt a baix, les ganes de complaure la mare i la rebel·lió interna que això li suposa. Un interrogant constant, un peu a cada món que s’expressa molt bé a través de la llengua. La llengua de la mare, amazic,  és de transmissió oral i no li permet transmetre segons què, és la llengua del dia a dia que per ella queda estancada en el món reduït de la mare, les veïnes i les dones del poble, quan hi van . La nova llengua, apresa a l’escola, és la llengua que  li permet anar més lluny en el temps, li permet llegir vides antigues i farcir una identitat. Trobar, en els llibres,  paraules noves per ella però que sap antigues i que es poden referir a coses totalment allunyades del seu món, li suposa un estímul que l’estira i a la vegada fa més gran l’abisme que la separa de la mare.Com més llegeix, més filla estrangera és per a la seva mare.

Dijous passat en vam fer club i ens va acompanyar la Najat. Sempre és un privilegi poder preguntar, comentar, escoltar i xerrar amb els autors, i amb aquest club tan actiu ens van passar prop de dues hores d’una bufada. I com sempre, vam sortir d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa més que llegir , vam sortir amb un llibre viscut, llegit, compartit … i finalment dedicat per l’autora, que això sempre fa gràcia quan l’has viscut, llegit i compartit.

I l’autora va sortir amb deures : li vam reclamar la història sota el punt de vista de la mare. Esperem retrobar-la amb la veu de la mare , amb el mateix encert que amb la veu de la filla.

najat club lectura

el que en diuen per la xarxa

l’editorial

l’espolsada

nosaltres llegim

 

 





Ladydi. Jennifer Clement

21 01 2015

Ladydi és una nena amb nom de princesa que viu en el regne del desampar. Té mare, amigues, veïnes una escola amb un mestre que canvia cada any i el dia que arriba ja te ganes de marxar. Conviu amb formigues , escorpins i mosques que es beuen les llàgrimes amargues de les dones que viuen soles i aterrades per l’angoixa de la violència i la por a que les raptin, les violin, les matin. Són dones escampades per els muntanyes de Guerrero, a Mèxic. Dones que s’acompanyen, que s’aparten les mosques les unes a les altres quan estan malaltes, que es pinten les ungles quan estan soles però se les netegen quan han de sortir al carrer. Es desmaquillen, amaguen tan com poden la condició de dona, amaguen les nenes , les enlletgeixen , neguen que són nenes. Maleixen els homes que fumiguen amb verí les plantacions de cascall des d’un helicòpter i els hi cremen la pell si no corren prou com per protegir-se sota sostre, maleixen els homes que arriben amb grans cotxes i s’enduen, a punta de pistola, les nenes que no han tingut temps d’amagar-se, maleixen els fills que es converteixen en traficants, maleixen els marits que un dia van marxar a buscar fortuna als estats units i “nuncamassesupo”, no saben si es van ofegar al rio Grande o fan de cambrers a Miami i mantenen una altra família.

Ladydi, Paula, Maria creixen juntes en aquesta por contínua que incorporen de manera natural a la seva vida. Totes tres viuen i veuen coses que una nena no hauria de viure mai, i s’estimen i es protegeixen com el tresor que són les unes per les altres Hi ha humor, hi ha resignació per el lloc on les ha portat el destí, hi ha, malgrat tot, ganes de viure amb el no res que tenen, amb el buit que els queda quan algú desapareix o mor i ningú no pregunta, ningú no denuncia.

Ladydi, les nenes, les mares, les desaparegudes, les recluses, totes elles són personatges tendres que se m’han quedat penjats en un racó d’ànima, hi han arribat a través d’un llenguatge planer que es desgrana sol pàgina rera pàgina i que fa dolç un entorn tràgic. Però hi ha un racó de mon on la vida és injusta amb les dones, cada dia , dia darrera dia. On la vida te poc valor, i la vida duna dona val menys que res, on la Ladydi no es una protagonista de novel·la, on hi ha paules raptades i maries tirotejades sense raó. On ningú no pregunta i tothom calla. Fins quan?

el que en diuen per la xarxa

L’espolsada, d’on un dia va sortir un missatge via facebook dient ” aquest l’has de llegir”, i jo que soc obedient….

alguns parlen de narconovela





La quarta paret. Sorj Chalandon

16 01 2015

tragica-gregaÉs difícil parlar d’aquest llibre. Ahir en el club de lectura en vam parlar, però no va ser una xerrameca ni distesa ni desfermada, com altres vegades . Tothom estava cohibit per la lectura, per la violència que transmet, per la sinceritat, per la desesperança, per la tragèdia que es palpa des de la primera pàgina. Poètic i gràfic en el llenguatge. Directe. Teatral. Capaç d’aixecar ires en alguns lectors per com havien patit llegint-lo. Malgrat les reaccions diverses que ens va provocar i que vam anar desgranant , ningú no es penedia d’haver-lo llegit. Lectures que no deixen indemne, de les que en surts diferent.

L’any 82, un director de teatre encarrega a George que representi Antigona a Beirut. Un Beirut en guerra. Una Antígona que ha de ser representada per actors de comunitats i ètnies diferents: palestins, drusos, cristians, maronites, etc. I s’ha de pactar unes hores de pau per els assajos, per a la representació. El somni d’un boig? Quin sentit te esgarrapar hores de pau per representar una tragèdia entre i per a gent que viuen en tragèdia perpètua? Estan condemnats a entendre’s o a ser enemics, siguin quines siguin les circumstàncies?

En George va a Beirut a preparar-ho tot i palpa la guerra: els franctiradors, la violència gratuïta i terrible que se li acaba posant entre pell i ossos i no deixa que torni a ser el mateix. Quan torni al Paris encoixinat no serà el mateix marit, el mateix pare, el mateix amic. Una guerra no es paeix ni s’assimila, ni es supera. L’autor n’ha viscut algunes, ha estat corresponsal de guerra molts anys i la seva manera de sobreviure és explicar-la amb una sinceritat que fereix de tan propera.

S’ha de llegir, però es fa difícil de recomanar. És dur i pot costar de païr. Quedeu advertits.

Com a anècdota: havia de venir l’autor al club de lectura. No va venir perquè estava de dol. Uns fanàtics li van matar tres bons amics i una colla de col·legues a Paris. Això també costa de pair.

 el que en diuen a la xarxa

a vilaweb

l’espolsada





L’altra. Marta Rojals

31 01 2014

– La veo distraida..

Distraida, diu, serà carallot,el tio,  no hi soc, que no ho veu?  L’Anna m’ha raptat i ara com li ho explico jo, a aquest? M’he quedat penjada  de la no empatia de l’Anna, d’aquest aire fred i distant, d’aquest càlcul constant per refer rutes de la vida. D’aquesta distància escèptica  que tan poca premsa te avui en dia . Del sumar matrícules i cardar mecànicament tot fent càbales mentals i posant comptadors a zero cada nosequant.

I si li dic, m’hauré de passar dues sessions justificant que l’Altra és com una mena d’alien que se m’ha fotut a dins. Ja el puc sentir “ que le sugiere?,  por què cree que es tan importante esta chica?”, no , si encara li hauré d’explicar que l’Altra no és la meva nova nòvia, si no que és la prota d’un llibre… però que sap aquest de llibres??, ell que es passa el dia aquí assegut  a la seva butaca escoltant les neures dels tarats com jo: una cama sobre l’altre, mans entrellaçades sota la barbeta, somriure professional i anar fent preguntes o aguantant silencis. Li somric amb aire absent i em torna el somriure, però no dic ni piu, avui em sembla que llençaré els 40 € de la sessió, no tinc ganes de parlar del que em fa bullir la sang . Collons, amb la Rojals, que escampa ràbia, culpa  i nosequantes coses més amb l’excusa de la novel·la. És com una bufetada, l’Anna aquesta , que sembla una mosqueta morta, polida,  endreçada i treballadora, però és com un mirall en el que hi veus reflectides les parts més fosques o més dolces de tu mateixa. Malgrat les distàncies, en el fons a tots ens passen les mateixes coses pel cap. I hi ha coses que no confessarem mai, ni a l’home aquest que tinc al davant , a qui tampoc no li he explicat mai que durant un temps, la única que m’entenia era , també, una gosseta desvalguda del pati veí. I ara, què? com li explico l’abducció que he patit amb l’Altra? Podria començar per l’enveja que sento davant d’una llenguatge que engresca i tiba d’un fil aparentment planer que quasi hipnotitza. O pel perfil complicat de l’Anna, que teela… “ Quants enganys s’han de sumar per obtenir un oblit?” el seu mantra, tot mil·limetrat, tot contingut, tot ordenat, fins que.

I jo ? hores de teràpia, fins que. M’aixeco, tot i que encara falten 20 minuts per l’hora, però ja he passat massa hores buidant el pap. Em mira sorprès, s’aixeca i em dona la ma.

– Un placer Dr D , ja he alliberat la meva altra, ara toca viure

I marxo. Per sempre.

el que en diuen per la xarxa..

(i aquestes si que parlen del llibre)

L’Espolsada  que ja en deu haver venut un munt

shhht, està llegint





Madame Bovary. Gustave Flaubert

21 08 2013

Com sempre, ressenyar un clàssic és una gosadia i quasi una impertinència, però també com sempre, no em tallo i deixo anar el que m’ha suggerit la lectura.

Ahir, mirant la tele vaig veure un anunci d’aquests en que t’ofereixen un crèdit instantani, només t’enlluernen amb la quantitat de diners i com de fàcil és obtenir-los sense mencionar el petit detall que un dia o altre l’has de tornar. Qui es fixa en aquestes menudències davant el plaer immediat d’una butxaca farcida per complir els teus capricis? I vaig pensar, justa la fusta, la pocapena de l’Emma Bovary hauria estat feliç a cavall del segle XX i XXI, amb aquesta mena de crèdits o fonent-se la visa or per satisfer tots els capricis pensant que Deu ( o el seu marit o l’herència del sogre) proveirà, gastant desaforadament en coses que no necessita , intentant omplir un buit que les sedes més precioses o els regals més fastuosos no podran omplir mai.  Te una set de felicitat quasi malaltissa i és incapaç de trobar-la amb el que té.  I n’arriba a tenir de coses i d’experiències que la podrien assedegar!!!. Però no te aturador i com que és incapaç de frenar s’acaba llençant a la rampa final sense pensar ( perquè ho hauria de fer, si no ho havia fet mai abans? )  en l’estat de desolació anímica (i econòmica) amb que queden el seu marit i la seva filla.

Però l’Emma no és més que una víctima, com tantes dones de la seva època. Es casaven per canviar de vida, generalment hi havia poca tria i si no eren maltractades es sentien prou afortunades. I les que pensaven que tenien dret a ser felices buscant alguna cosa més, eren les que queien en un pou de melangia en veure’s atrapades per la societat i el matrimoni com a única sortida possible de la seva vida.

Quina sort haver nascut dona a  l’últim terç del  S XX!!. Triar la vida que vols i si t’equivoques poder-la canviar és un luxe relativament recent per a una dona, i mira per on si se m’acudeix gastar desaforadament, també puc passar pel banc a veure què m’ofereixen, però no patiu, que llegiré la lletra petita i ja miraré de no fer bestieses, però no prometo res…..

La lectura del llibre, una delícia, un plaer dels que si et porten a la felicitat momentània a cost zero (el llibre era de la biblioteca)

 El que en diuen a la xarxa

 de tot… només cal invocar-la i sant google us en parlarà dies i dies

 





El parèntesi més llarg. Tina Vallès

9 07 2013

Imatge

La Tina Vallès retrata personatges quotidians amb més precisió que una càmera de molts megapixels. Te un ull observant la gent que ja voldrien els retratistes més reputats del fotoperiodisme actual. I et porta de la maneta, a tu i al personatge, a travès d’històries curioses, tendres, divertides, tristes o sorprenents, de manera que quan s’acaba la història has incorporat un trosset de vida al teu bagul d’experiències, com si haguessis entrat per un moment al túnel màgic que et du a viure experiències noves amb gust de cosa coneguda. O experiències conegudes que et sorprenen com si fossin acabades d’estrenar .

Les que més m’han agradat són les que , com en un altre got d’absenta, es limita a observar i narrar l’anar fent d’un personatge. M’he deixat portar per la seva ploma àgil i aparentment fàcil i he anat saltant de vivència en vivència, des de l’esclat d’un moment en que tot surt sense aturardor, fins al pànic per una piuladissa, passant per un voler-se mirar de lluny amb la por al part (i al que vindrà) enganxat a la pell.

Ara que s’acosten les vacances, és un bon temps per obrir parèntesis i fer-hi cabre algun  llibre de la Tina Vallès