La Plaça del Diamant. Mercè Rodoreda

20 02 2009

06_41-desembreTinc la gosadia d’obrir un post sobre la Plaça del Diamant, tot just passat l’any Rodoreda, que se n’ha parlat infinitament i amb la quantitat d’estudis, llibres i tesis que hi ha sobre el tema. Ja he dubtat ja, abans de posar-m’hi, però què voleu que us digui, si en aquest blog escric sobre el que em fa sentir el que llegeixo, no faré discriminacions i faré veure que no em sento (molt) intimidada per la quantitat de paraules que s’han dit sobre alguns clàssics i alguns autors amb majúscules. Doncs, apa, som-hi.

Després de llegir les cartes Sales-Rodoreda, em van agafar unes ganes irresistibles de rellegir la Plaça del Diamant. L’havia llegit com a lectura obligatòria a l’insitut l’any que va sortir la pel•lícula. Primer el llibre, després la peli. Amb 16 o 17 anys que tenia, les dues em van agradar molt. En la relectura desprès de més de vint anys, per a mi, el llibre guanya.

No m’atreviria a comparar la Mercè Rodoreda amb en Javier Marías, són dos escriptors totalment diferents, però els lliga alguna cosa. La manera de narrar que va encadenant coses, fets i pensaments. És com tirar una pedra a l’aigua, hi ha una ona expansiva,tranquil•la però constant, que et va portant enllà enllà i sembla que t’oblidis del punt on has tirat la pedra, però mires l’aigua i tens molt present l’inici de l’ona expansiva. Vet aquí tot això per dir que t’enganxen i et fan posar a la pell dels personatges de manera calmada, sense estridències. Més aviat una teranyina que t’envolta i et fa entrar en els personatges.

Mercè Rodoreda et fa viure la Colometa, et transmet la seva angoixa, les seves pors, la misèria, la gana, la desesperació i la punta de benestar que enfila la Natàlia dels últims capítols.
I posats a seguir el costum de puntuar el que llegeixo : com més llibres llegeixo, més tendeixo a pensar que la Plaça del Diamant és una obra mestra, ho sento companys, soc poc original, i per tant queda puntuada com a joia de la corona.

I avui no afegiré enllaços a la Rodoreda ni al llibre, n’hi deu haver tants que em donaria massa feinada triar-los





Un clàssic: Frankenstein

25 11 2008

06-salzburg-10-8Un llibre més que recomanable. És més, es recomana llegir i rellegir tantes vegades com l’ànima ho demani, perquè, és un relat deliciós i tendre que toca l’ànima humana.

L’argument és ben conegut: la història d’un ser creat en un laboratori, amb un cos d’aparença esgarrifosa, que provoca por i rebuig només mirar-lo. Un ser, però, que és capaç d’estimar i és capaç de despertar afecte a tot aquell qui supera l’horror de la seva imatge. Darrera l’aparença de monstre hi ha una criatura tendra que només ha conegut rebuig i no entén perquè.

S’ha de llegir sense el prejudici de les versions cinematogràfiques, que no tenen res a veure amb l’ànima d’aquesta història. El cinema li ha fet molt de mal a la novel·la, ja que li ha fet perdre aquesta vesant tan humana, molt més humana que molts dels que fugien corrent i el maltractaven en veure’l tan lleig per fora

Relata una vella història de la humanitat: la por a allò que és desconegut i diferent, el rebuig a les aparences. La història de qui, per ser diferent es veu rebutjat i no té la oportunitat de demostrar que és capaç d’estimar i compartir.

És una història trepidant d’emocions, fresca i amb una temàtica totalment actual. Les paraules del monstre poden ser les de qualsevol marginat de la societat.

”M’heu privat de l’alegria sense haver comès cap mal: Arreu on miro veig felicitat de la que jo sóc l’únic que n’està exclós. L’aflicció m’ha convertit en dimoni. Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós”

El monstre és dels personatges més tendres de la literatura clàssica.

La traducció de Quim Monzo del text original de 1818(Editorial La Magrana) és magnífica

enllaços





Les veus del Pamano, Jaume Cabré

16 11 2008

06_19-pardines0020Acabat aquest llibre llargament i efusivament recomanat al QL. I…? doncs que estic pensant en fer una ampliació del pedestal on hi tenia el Ronda naval sota la boira de’n Pere Calders, perquè es puguin fer companyia.
La història , com totes les de la guerra i la postguerra, et posa els pels de punta, a vegades mareja perquè no t’atreveixes a imaginar el mal que es van fer tots plegats, emociona de no dir quan t’ho arribes a imaginar.
El que m’ha agradat molt és la manera com s’entortolliguen els personatges i les diferents històries a través de 60 anys d’història. Els personatges van alternant present i futur, paraula i pensament , en un mateixa frase es poden estar barrejant personatges o fets separats una pila d’anys … Passa per diferents etapes i personatges sense ordre aparent, intercala passions personals, amors i odis, revenges i rancúnies. Deixa anar bocinets d’història, com si deixés entreveure un trosset de poteta, l’amaga, treu el nas , el torna a amagar….i amb tot aquest anar i venir no es perd mai (mai dels mais) el fil, no tens mai cap dubte de qui està parlant i de què està passant. Una pirueta difícil d’aconseguir, però l’aconsegueix amb nota !!

L’he agafat de la biblioteca, i a la última pàgina, allà on l’autor hi diu Matadepera 1996-2003 ( que no m’estranya que hi hagi dedicat tants anys,buahhh una obra mestra no es fa en dos dies!!), hi ha, en llapis, la opinió d’algú que l’ha llegit abans. La copio abans no l’esborrin els de la biblioteca

les-veus-del-pamano0001

maleïts siguin els feixistes i la mare que els va parir a tots! Si en varen arribar fer de mal, si ens en van arribar a fer!! Colla d’assassins , de botxins sense pietat. Quantes morts sobre la seva consciència, quantes famílies destrossades, quant horror, quanta por, quants anys de foscor, de repressió, de tortures, de presons plenes. Quantes malvestats! Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien”
( la cita que obre el llibre és Pare, no els perdonis, que saben què fan. Vladimir Jankélévitch)

Maleïts siguin i que no siguin mai perdonats.





Ronda naval sota la boira és la meva novel·la de capçalera

31 10 2008

2000-05_38-aiguablava0001Ronda naval sota la boira, és, sens dubte, el meu llibre preferit, el que m’ha fet més pessigolles i m’ha picat l’ullet més vegades al llarg de la lectura. Sempre el tinc a l’abast i de tant en tant l’obro per qualsevol pàgina i en llegeixo un trosset, és un llibre que m’ha acompanyat tota la vida.

Arran de remenar llibres per casa per culpa del QL, fa poc vaig caure en rellegir-lo per n-éssima vegada, i caram, no puc deixar de cridar a qui em vulgui escoltar: malalts i malaltes de llibres, llegiu-lo de dalt a baix, llegiu-ne els agraïments, l’auto-pròleg, les addendes , els comentaris al marge i les notes a peu de pàgina on contínuament fa l’ullet al lector. Tot ell és magnífic. I el pròleg…. el pròleg és tot el que un lector pot esperar d’un autor, retrata tan bé algunes “manies de lector” que sembla que la foto te l’hagin fet a tu.

I com a mania personal, hi puc afegir que no llegeixo mai els pròlegs dels llibres, només els llegeixo si els ha escrit el propi autor. Raó: la que explica en Pere Calders a les primeres línies del seu pròleg del Ronda Naval, que no m’agrada gens que un altre em digui què ( i perquè) m’ha d’agradar del llibre que tinc entre les mans. Potser va ser per això que em vaig enamorar del llibre ( i de l’autor) quan el vaig llegir per primera vegada ara ja fa una pila d’anys. No recordo d’on el vaig treure ni quan va ser la primera vegada que el vaig llegir. Suposo que va ser als 13 o 14 anys, quan em va agafar la fal·lera de llegir. No ho sé, pero és com si el llibre hagués format part de mi tota la meva vida.

L’argument del llibre? Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança….i tants d’altres

Un parell de bocinets que em van agradar més que la resta

“El fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins”

“El jove Arinsal era el jove a ultrança que convertia la seva poca edat en militància. Era instructiu d’observar els seus esforços per ofegar la simpatia de qué estava dotat amb un aire doctoral que irritava”.

…aquesta frase em va encantar per el que jo vaig tenir de “jove a ultrança”, i cada vegada que en detecto un ( o una) m’entendreix el cor i aposto per la victòria de la simpatia.

Una mostra del próleg:” Lector amic, ves amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons, que si no es fan accesibles al teu enteniment, serà ben bé per culpa teva”

enllaços





Vida i llibres: Corazón tan blanco

24 10 2008

07_46-son-servera0025A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

” .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. “esto tengo que contárselo a Berta”, piensa uno (pienso yo, muchas veces)”

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.

enllaços