Vida y destino. Vasili Grossman

19 05 2010

No sé si tinc paraules per expressar el que m’ha fet sentir Vida y destino. Crec que serà un d’aquells llibres que es farà una boleta i quedarà instal·lada en un raconet de la meva ànima ja per sempre.

Pinta un paisatge gris, descarnat i desolador, no només de la guerra  mundial i de la terrible batalla de Stalingrad, sinó també dels camps nazis, dels camps i de les presons russes i de la vida oprimida i escrupolosament vigilada de la Russia stalinista. Gana, por, terror, esgotament, opressió, lluita, patiment, valentia, apatia, incomprensió, abatiment, tristor infinita, tot es barreja conformant una pasta gris i uniforme que s’escampa per allà on passa. Ni una nota de color, ni una nota d’esperança. Només treu el cap un brot de color descrivint l’estepa en un moment de calma , i apunta una primavera a l’últim sospir del llibre.

Hi ha capítols duríssims i a la vegada fantàstics. Enlloc de subratllar paràgrafs, m’he vist obligada a marcar capítols sencers que m’han deixat absolutament clavada a la cadira, amb el cor encongit o amb el cap a mil per hora  pensant  “ però, com és possible que això sigui una part de la història de la humanitat? ”

Una reunió informal de científics russos que es relaxen i algú s’atreveix a fer una tímida critica al règim:l’immediat pànic i recel que es desperta entre ells és esgarrifós. Fa feredat pensar de viure en una societat on només s’ensenya una cara de la moneda i,  a més, aquesta és falsa.

Una metgesa jueva a punt de jubilar-se  és deportada a un gueto a Moscú. Allà , amb el cap ben clar , escriu una carta de comiat al seu fill. Pell de gallina.

La descripció freda i mecànica de com els alemanys dissenyen i porten a terme les càmeres d’extermini de gas, en clau d’eficiència i productivitat. Remou l’estomac.

La visita d’una mare al cementiri, davant la tomba del seu fill de 18 anys. Gela l’ànima.

La vida als camps de deportats i d’extermini, uns dies en un vagó infame camí de la mort, l’últim alè dins la càmera de gas.  Indescriptible.

No és un llibre fàcil. Al començament costa d’entrar-hi, potser perquè entra directa amb els camps de concentració, perquè entra de ple a la batalla, però poc a poc xucla, i com diu a la contraportada “Vassili Grossman aspiraba quizás a cambiar el mundo con su novela, pero lo que es seguro es que Vida y destino cambia la vida a quien se adentra en sus páginas”. Us convido a que agafeu aire i hi entreu amb tota l’ànima.

I per acabar , dues frases remarcables

Vida?

” Comprendía vagamente que , bajo el fascismo, el hombre que desea seguir siendo un hombre se le presenta una opción más fácil que la de conservar la vida: la muerte”

Destino?

“el destino conduce al hombre, pero el hombre lo sigue porque quiere y es libre de no querer seguirlo”

Com vaig coneixer Vida y destino? llegint Gregorio Moran a La Vanguardia  el 17-12- 2005. Gran article, on comprovo d’on vaig treure la idea dels vins i llibres. Es veu que l’article em va marcar.

El que en diuen per la xarxa

La Vanguardia, 1 de maig de 1988

El mundo

A letras libres





Un pensament de sal, un pessic de pebre. Montserrat Roig

16 12 2009

És el recull d’articles publicats diariament a l’avui durant els anys 1990 i 1991. L’últim és de 2 dies abans de morir, això impresiona.

Cada article és una perla, un regal per a l’enginy i l’intel·ligència.

Tenia coses per dir i les deia sense embuts.Poètica. Contundent. Irònica. Aguda. Tendra. Elegant. Montserrat Roig.

Aqui us deixo un petit tast d’alguns dels articles que més m’han agradat

Agafo el barco i torno en vaixell (16-X-1990)

No sé si els mallorquins estimen la seva parla. Però jo sento un gust difícil de definir quan els en sento la cadència, que fa olor de molsa humida, i aquestes neutres, les quals sembla com si ressonessin en una cova voltada d’aigua. Un caramull de sensacions. Com si hagués arribat a l’illa dins l’aigua, seguint els solcs d’una mare antiga. No se si s’adonen els mallorquins, que en parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i l’aletejar de les gavines. Tot ressona, com deia un poeta xinès molt antic.

Perquè no els prohibim de llegir? (29-XI_1990)

No he cregut mai que la literatura pugui ser una assigntaura. Si em permeten l’exageració, diria que la literatura és el món a travès de la paraula. I el món, el que veiem i el que projectem, no es pot tancar dins un espai tan concret, i a voltes tan rònec, com és ara un aula.

….

Hauríem de prohibir-los llegir. Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text de es aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. la imaginació, que era atiadaa la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents , que viuen amb passió l’edat de la transgressió- si més no els més interessants- buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-se en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Jo també m’hi apunto (21-II-1991)

Jo també m’apunto als momnets de plenitud efímers, m’apunto a ‘escalf de vi que comparteixo amb els amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les aries de Verdi i a les oberures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la música sense saber, com Strauss al Capriccio, què són primer, si els sons o els mots, m’apunto a l’amistat que no troba explicació racional i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels intel·ligents , m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només m’escriu quan té alguna cosa a dir-me, i també m’apunto al record d’un poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.





Olor de colònia. Silvia Alcàntara

26 05 2009

08_21 pedraforcaUna novelassa, com ja pregonaven els amics de l’hora del lector amb el seu característic entusiasme que fa pujar la lecturina a base de bé.

Si l’haig de definir, diria que és fresc com un tomàquet acabat de collir de l’hort i amanit amb un bon raig d’oli: senzill i deliciós .

La història que explica està plena de pors i opressions, mentides i perjudicis. Una tragèdia, no només el foc que crema a la colònia, sinó per el que suposa viure ofegats per els convencionalismes, les jerarquies, els poders, les submissions. Els personatges, que n’hi ha molts, estan tots nítidament dibuixats. Són simples i de traç clar i ferm, amb el to just, ni massa fleumes ni massa exagerats.

M’ha captivat el llenguatge planer i senzill, i a la vegada ric. Aquell llenguatge tan difícil d’aconseguir, que sembla fàcil, però hi ha una feinada al darrera, amb els adjectius justos i amb unes comparacions fresques i sorprenents que m’han deixat bocabadada

” ..instal•lades al safareig tot fent bugada i apedaçant el món…”

“…mentre esbandien la roba juntament amb les misèries”

“…I a al cantonada d’un dia qualsevol hi va trobar el calaix de l’oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta.”

Potser soc molt agosarada ( la ignorància és molt atrevida, ja em perdonaran els lletraferits d’ofici) si dic que és un estil que m’ha recordat el de Mercè Rodoreda a la plaça del diamant: contundent, planer i directe. I en algun punt m’ha recordat l’estil d’un altre mestre, en Jaume Cabré.

M’ha agradat moltíssim, ja ho veieu, en parlo amb entusiasme. Sens dubte, faig ampliacions a la caixeta de les joies per afegir aquesta perla a la meva categoria particular de “joia de la corona”

El que en diuen per la xarxa…..

l’espolsada també el recomana, i ara que ho llegeixo, coincidim en moltes coses

De l’autora

M’ha impressionat que l’autora tregui la seva primera novel•la, d’aquesta categoria, passats els 60 anys amb escreix. Mai no és tard per posar-s’hi, i és una bona lliçó per a la nostra societat, on es prima la joventud per davant de quasi tot.

No us perdeu l’entrevista a l’hora del lector

Altres comentaris que valen la pena

vilaweb

el periodico





La Plaça del Diamant. Mercè Rodoreda

20 02 2009

06_41-desembreTinc la gosadia d’obrir un post sobre la Plaça del Diamant, tot just passat l’any Rodoreda, que se n’ha parlat infinitament i amb la quantitat d’estudis, llibres i tesis que hi ha sobre el tema. Ja he dubtat ja, abans de posar-m’hi, però què voleu que us digui, si en aquest blog escric sobre el que em fa sentir el que llegeixo, no faré discriminacions i faré veure que no em sento (molt) intimidada per la quantitat de paraules que s’han dit sobre alguns clàssics i alguns autors amb majúscules. Doncs, apa, som-hi.

Després de llegir les cartes Sales-Rodoreda, em van agafar unes ganes irresistibles de rellegir la Plaça del Diamant. L’havia llegit com a lectura obligatòria a l’insitut l’any que va sortir la pel•lícula. Primer el llibre, després la peli. Amb 16 o 17 anys que tenia, les dues em van agradar molt. En la relectura desprès de més de vint anys, per a mi, el llibre guanya.

No m’atreviria a comparar la Mercè Rodoreda amb en Javier Marías, són dos escriptors totalment diferents, però els lliga alguna cosa. La manera de narrar que va encadenant coses, fets i pensaments. És com tirar una pedra a l’aigua, hi ha una ona expansiva,tranquil•la però constant, que et va portant enllà enllà i sembla que t’oblidis del punt on has tirat la pedra, però mires l’aigua i tens molt present l’inici de l’ona expansiva. Vet aquí tot això per dir que t’enganxen i et fan posar a la pell dels personatges de manera calmada, sense estridències. Més aviat una teranyina que t’envolta i et fa entrar en els personatges.

Mercè Rodoreda et fa viure la Colometa, et transmet la seva angoixa, les seves pors, la misèria, la gana, la desesperació i la punta de benestar que enfila la Natàlia dels últims capítols.
I posats a seguir el costum de puntuar el que llegeixo : com més llibres llegeixo, més tendeixo a pensar que la Plaça del Diamant és una obra mestra, ho sento companys, soc poc original, i per tant queda puntuada com a joia de la corona.

I avui no afegiré enllaços a la Rodoreda ni al llibre, n’hi deu haver tants que em donaria massa feinada triar-los





Un clàssic: Frankenstein

25 11 2008

06-salzburg-10-8Un llibre més que recomanable. És més, es recomana llegir i rellegir tantes vegades com l’ànima ho demani, perquè, és un relat deliciós i tendre que toca l’ànima humana.

L’argument és ben conegut: la història d’un ser creat en un laboratori, amb un cos d’aparença esgarrifosa, que provoca por i rebuig només mirar-lo. Un ser, però, que és capaç d’estimar i és capaç de despertar afecte a tot aquell qui supera l’horror de la seva imatge. Darrera l’aparença de monstre hi ha una criatura tendra que només ha conegut rebuig i no entén perquè.

S’ha de llegir sense el prejudici de les versions cinematogràfiques, que no tenen res a veure amb l’ànima d’aquesta història. El cinema li ha fet molt de mal a la novel·la, ja que li ha fet perdre aquesta vesant tan humana, molt més humana que molts dels que fugien corrent i el maltractaven en veure’l tan lleig per fora

Relata una vella història de la humanitat: la por a allò que és desconegut i diferent, el rebuig a les aparences. La història de qui, per ser diferent es veu rebutjat i no té la oportunitat de demostrar que és capaç d’estimar i compartir.

És una història trepidant d’emocions, fresca i amb una temàtica totalment actual. Les paraules del monstre poden ser les de qualsevol marginat de la societat.

”M’heu privat de l’alegria sense haver comès cap mal: Arreu on miro veig felicitat de la que jo sóc l’únic que n’està exclós. L’aflicció m’ha convertit en dimoni. Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós”

El monstre és dels personatges més tendres de la literatura clàssica.

La traducció de Quim Monzo del text original de 1818(Editorial La Magrana) és magnífica

enllaços





Les veus del Pamano, Jaume Cabré

16 11 2008

06_19-pardines0020Acabat aquest llibre llargament i efusivament recomanat al QL. I…? doncs que estic pensant en fer una ampliació del pedestal on hi tenia el Ronda naval sota la boira de’n Pere Calders, perquè es puguin fer companyia.
La història , com totes les de la guerra i la postguerra, et posa els pels de punta, a vegades mareja perquè no t’atreveixes a imaginar el mal que es van fer tots plegats, emociona de no dir quan t’ho arribes a imaginar.
El que m’ha agradat molt és la manera com s’entortolliguen els personatges i les diferents històries a través de 60 anys d’història. Els personatges van alternant present i futur, paraula i pensament , en un mateixa frase es poden estar barrejant personatges o fets separats una pila d’anys … Passa per diferents etapes i personatges sense ordre aparent, intercala passions personals, amors i odis, revenges i rancúnies. Deixa anar bocinets d’història, com si deixés entreveure un trosset de poteta, l’amaga, treu el nas , el torna a amagar….i amb tot aquest anar i venir no es perd mai (mai dels mais) el fil, no tens mai cap dubte de qui està parlant i de què està passant. Una pirueta difícil d’aconseguir, però l’aconsegueix amb nota !!

L’he agafat de la biblioteca, i a la última pàgina, allà on l’autor hi diu Matadepera 1996-2003 ( que no m’estranya que hi hagi dedicat tants anys,buahhh una obra mestra no es fa en dos dies!!), hi ha, en llapis, la opinió d’algú que l’ha llegit abans. La copio abans no l’esborrin els de la biblioteca

les-veus-del-pamano0001

maleïts siguin els feixistes i la mare que els va parir a tots! Si en varen arribar fer de mal, si ens en van arribar a fer!! Colla d’assassins , de botxins sense pietat. Quantes morts sobre la seva consciència, quantes famílies destrossades, quant horror, quanta por, quants anys de foscor, de repressió, de tortures, de presons plenes. Quantes malvestats! Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien”
( la cita que obre el llibre és Pare, no els perdonis, que saben què fan. Vladimir Jankélévitch)

Maleïts siguin i que no siguin mai perdonats.





Ronda naval sota la boira és la meva novel·la de capçalera

31 10 2008

2000-05_38-aiguablava0001Ronda naval sota la boira, és, sens dubte, el meu llibre preferit, el que m’ha fet més pessigolles i m’ha picat l’ullet més vegades al llarg de la lectura. Sempre el tinc a l’abast i de tant en tant l’obro per qualsevol pàgina i en llegeixo un trosset, és un llibre que m’ha acompanyat tota la vida.

Arran de remenar llibres per casa per culpa del QL, fa poc vaig caure en rellegir-lo per n-éssima vegada, i caram, no puc deixar de cridar a qui em vulgui escoltar: malalts i malaltes de llibres, llegiu-lo de dalt a baix, llegiu-ne els agraïments, l’auto-pròleg, les addendes , els comentaris al marge i les notes a peu de pàgina on contínuament fa l’ullet al lector. Tot ell és magnífic. I el pròleg…. el pròleg és tot el que un lector pot esperar d’un autor, retrata tan bé algunes “manies de lector” que sembla que la foto te l’hagin fet a tu.

I com a mania personal, hi puc afegir que no llegeixo mai els pròlegs dels llibres, només els llegeixo si els ha escrit el propi autor. Raó: la que explica en Pere Calders a les primeres línies del seu pròleg del Ronda Naval, que no m’agrada gens que un altre em digui què ( i perquè) m’ha d’agradar del llibre que tinc entre les mans. Potser va ser per això que em vaig enamorar del llibre ( i de l’autor) quan el vaig llegir per primera vegada ara ja fa una pila d’anys. No recordo d’on el vaig treure ni quan va ser la primera vegada que el vaig llegir. Suposo que va ser als 13 o 14 anys, quan em va agafar la fal·lera de llegir. No ho sé, pero és com si el llibre hagués format part de mi tota la meva vida.

L’argument del llibre? Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança….i tants d’altres

Un parell de bocinets que em van agradar més que la resta

“El fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins”

“El jove Arinsal era el jove a ultrança que convertia la seva poca edat en militància. Era instructiu d’observar els seus esforços per ofegar la simpatia de qué estava dotat amb un aire doctoral que irritava”.

…aquesta frase em va encantar per el que jo vaig tenir de “jove a ultrança”, i cada vegada que en detecto un ( o una) m’entendreix el cor i aposto per la victòria de la simpatia.

Una mostra del próleg:” Lector amic, ves amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons, que si no es fan accesibles al teu enteniment, serà ben bé per culpa teva”

enllaços