La quarta paret. Sorj Chalandon

16 01 2015

tragica-gregaÉs difícil parlar d’aquest llibre. Ahir en el club de lectura en vam parlar, però no va ser una xerrameca ni distesa ni desfermada, com altres vegades . Tothom estava cohibit per la lectura, per la violència que transmet, per la sinceritat, per la desesperança, per la tragèdia que es palpa des de la primera pàgina. Poètic i gràfic en el llenguatge. Directe. Teatral. Capaç d’aixecar ires en alguns lectors per com havien patit llegint-lo. Malgrat les reaccions diverses que ens va provocar i que vam anar desgranant , ningú no es penedia d’haver-lo llegit. Lectures que no deixen indemne, de les que en surts diferent.

L’any 82, un director de teatre encarrega a George que representi Antigona a Beirut. Un Beirut en guerra. Una Antígona que ha de ser representada per actors de comunitats i ètnies diferents: palestins, drusos, cristians, maronites, etc. I s’ha de pactar unes hores de pau per els assajos, per a la representació. El somni d’un boig? Quin sentit te esgarrapar hores de pau per representar una tragèdia entre i per a gent que viuen en tragèdia perpètua? Estan condemnats a entendre’s o a ser enemics, siguin quines siguin les circumstàncies?

En George va a Beirut a preparar-ho tot i palpa la guerra: els franctiradors, la violència gratuïta i terrible que se li acaba posant entre pell i ossos i no deixa que torni a ser el mateix. Quan torni al Paris encoixinat no serà el mateix marit, el mateix pare, el mateix amic. Una guerra no es paeix ni s’assimila, ni es supera. L’autor n’ha viscut algunes, ha estat corresponsal de guerra molts anys i la seva manera de sobreviure és explicar-la amb una sinceritat que fereix de tan propera.

S’ha de llegir, però es fa difícil de recomanar. És dur i pot costar de païr. Quedeu advertits.

Com a anècdota: havia de venir l’autor al club de lectura. No va venir perquè estava de dol. Uns fanàtics li van matar tres bons amics i una colla de col·legues a Paris. Això també costa de pair.

 el que en diuen a la xarxa

a vilaweb

l’espolsada

Anuncis




Ànima. Wajdi Mouawad

27 09 2014

Un llibre que interpel·la, del que no en surts indemne i que deixa interrogants oberts. De bon començament quedes astorat per la violència. T’acostes als fets i a les persones a través dels ulls de diferents animals, un filtre que hi posa distància i permet una visió totalment diferent, i en certa manera relaxada, de la violència extrema que mostra i permet empassar, a petites dosis,  la por i el dolor que traspua.

La primera lectura fa que passis pàgines ràpid i volent saber si ( i com) en Wahcch troba l’assassí de la seva dona, a la vegada que vas descobrint alguna cosa de la seva infantesa que cada vegada agafa més importància al llarg de la novel·la ·la . De tant en tant trobes paratges i passatges poètics que et fan aixecar la vista del fil narratiu  i t’adones de la dringadissa del llenguatge , de com sonen tots els colors i sons en boca dels animals que narren el viatge de’n Wahcch. Quan reposes de la lectura frenètica, descobreixes la sensibilitat de tots els animals envers en Wahcch, la seva solidaritat quan veuen, oloren o intueixen que ell també és un animal ferit. I això m’ha emocionat i han començat a créixer interrogants. Som capaços , nosaltres, d’intuir, amb una mirada , el patiment d’un semblant?  O d’un animal? Perquè aquesta carrera frenètica perseguint l’assassí de la seva dona? Perquè la relativa indiferència, quan el troba? D’on ve la ferida profunda que tots animals li veuen als ulls? El terror de la seva infantesa , convertit en un forat negre enquistat , en quina força es transforma? Hi ha manera de pair el terror? Si no el paeix, el podrà superar mai? Que costa més de pair, un dolor  profund  o una vida de mentides?  Tot de preguntes que es tornen en contra d’un mateix i vas pensant en el propi dolor que ha envoltat la teva vida, les mentides que et volies creure per no veure la crua realitat, i quan la  veus no saps com pair-la ni com allunyar-te del que et fa mal.  Un llibre , per a mi, psicoanalític, que fa de mirall, per anar llegint sovint i anar pensant en tots aquests interrogants mentre  gaudeixes del llenguatge que canvia de registre contínuament per adaptar-se al fer dels animals que teixeixen la història amb la força que dona la sinceritat

Fragments  que m’ han cridat l’ atenció… infinitat, el llibre ha quedat plegat de post-its. Però, em quedo amb un fragment dels rat-penats (pàg 210) .

-Per veure-s’ hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’ eco per ecografiar la cara de que ens fa patir?
-Si el crit és continu, no hi ha res visible.
-exacte! Desprès de cada crit hi ha d’ haver un silenci perquè se’n senti l’eco.Qui no para de cridar el seu dolor no en.podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. ÉS la lliçó dels rat-penats:per veure la.cara d’allo que et fa patir, has d’ agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al.costat dels grans dels teus crits.

Un altre llibre comentat i compartit al club de lectura de l’Espolsada. Aquesta vegada ens hi acompanyava l’Aniol Rafel, editor d’edicions de periscopi i l’Anna Casassas, la traductora mestra d’aquesta meravella de llibre que col·loco amb cura al meu prestatge de joies de la corona i  que ja estic rellegint.

El que en diuen per la xarxa ho trobareu resumit a la pàgina de l’editorial





Querido Diego, te abraza Quiela. Elena Poniatowska

13 06 2014

ImatgeFa uns dies us deia que les coses de la vida em tenien segrestada com a lectora, però al cap de pocs dies m’adonava que deixant de llegir i d’escriure sobre el que llegeixo, perdia una mica d’essència de la meva vida, i tal com estan els temps, amics, ningú no està per perdre res, i menys coses essencials. Així que, després d’una nit estimulant a ca l’Espolsada, amb la companyia de la Valeria Bergalli de la Minuscula i del públic fidel de la casa, vaig veure clar que no podia deixar perdre aquell capital humà amant de llibres i lectures que es reuneixen un cop al mes per parlar d’un llibre que han llegit…

Ara que la meva lecturina està en hores baixes, apuntar-me al club de lectura de l’Espolsada vol dir tenir la certesa de llegir un bon llibre al mes i poder-lo desgranar i compartir amb un grup de lectors sensibles i actius sota la batuta de la meva llibretera de capçalera.

Ahir va ser la meva primera sessió , el llibre era Querido Diego, te abraza Quiela de l’Elena Poniatowska. 88 pàgines editades amb molta cura ( és impedimenta, no ho saben fer d’una altra manera ) que són a la vegada un bombonet i una bomba. 88 pàgines que van donar per gairebé dues hores de parlar d’amor, d’enamoraments folls i malaltissos, de relacions d’igual a igual, de respecte i de maltractaments. De pactes i imposicions. De que no cal trobar la mitja taronja si no de ser taronja sencera. De que no es tracta de ser l’home ( o la dona) de la vida de ningú, si no que es tracta de que cadascú sigui l’home ( o la dona) de la seva vida, el protagonista estel·lar de la seva pròpia pel·lícula. Es va discutir de si ser feliç és simple o ens ho fem molt complicat. De si l’enamorament foll et pot portar per mal camí o per la ruta pedregosa de la felicitat. De que es pot arribar a ser un sense deixar de ser dos. Van sortir testimonis personals valents i sincers que haig de confessar que em van emocionar. Tot això en un club de lectura, a mitja setmana, desprès d’un dia de feina calorós i més o menys complicat. Us ho imagineu? Això és un “chute” que no te preu!!

No hi ha dubte de que aquesta lectura no va deixar a ningú indiferent , mèrit de la Poniatowska , que amb aquestes cartes poètiques, sota una aparença dolça, ha estat capaç de fer-nos enfadar, de despertar melangia, compassió, ràbia…capaç d’instal·lar-nos una sèrie d’interrogants i de fer-nos reflexionar sobre el motor més potent de la història de la humanitat: l’amor.