Mil sols esplèndids. Khaled Hosseini

28 08 2011

Un drama impressionant. Costums ancestrals barrejats amb barbàrie actual. Lllegeixes els diaris, veus les noticies de la tele, t’expliquen les barbaritats comeses per els talibans que incloune violencia contra les dones , però no te’n fas a la idea perquè et negues a que sigui cert. Vivim immunitzats a les noticies i quasi res ens arriba en primera persona. Khaled Hosseini ha fet un intent, molt aconseguit, de posar-se en la pell d’aquestes dones , de mostrar el que hi ha sota d’un burka, i ha construït una ficció que de ben segur podria ser realitat.

Angoixa tot el llibre , però sobretot quan te n’adones que les dones estan atrapades i no poden fugir de la violència que les envolta: només per el fet d’anar soles per el carrer ja les detenen. No hi ha escoles, metges ni hospitals per a dones. No poden treballar, no poden sobreviure si no tenen un home a prop. I l’home que tenen aprop, és el seu botxí, que no poden denunciar. Un peix que es mossega la cua en un joc esgarrifós.

M’escruxeix de pensar que una de les protagonistes, la Marian, representa que és nascuda al 59, només 5 anys abans que jo. Podria ser la meva germana gran. Al llarg del llibre, a mida que avança la història, anava fent la meva biografia paral•lela, amb un nus a l’estomac: mentre jo anava feliç a l’institut a ella l’obliguen a casar-se amb un home dominador que li dobla l’edat i la castiga durament si alguna cosa no és al seu gust. La violència gratuïta, el mensypreu absolut a les dones, l’afany de dominació: tot plegat inconcebible des de les nostyres coordenades.

En els fons de la tragèdia hi trobem, però, histories d’amor i supervivència, de solidaritat i de lluita. Històries que toquen , i malgrat les barbaritats que van arribar a proclamar i defensar els talibans, donen un bri d’esperança.

Tan de bo es pogués dir allò de “ cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”, potser quan ho poguem dir, en aquest món masegat on ens ha tocat viure, s’hi respirarà una mica millor.

El que en diuen per la xarxa

L’argument el trobareu a la wiki

L’espolsada

Icat fm 

 





Pa negre. Emili Teixidor

22 08 2011

El vaig agafar una mica com a ” llibre que s’ha de llegir” desprès del rebombori mediàtic de la peli ( que no he vist) i sobretot picada per la curiositat d’un comentari on deia que Olor de colònia de la Silvia Alcàntara era una calca de l’argument de pa negre. La única cosa en comú que hi he trobat és que les dues estan situades en la postguerra, i això és misèria i por per a tots els que la van perdre.

És una novel•la plena de mitges paraules i s’entreveuen una pila d’històries que podrien donar per a molt: el contraban a través de les muntanyes, la vida de l’àvia i l’avi mosso, la relació de l’àvia amb els fills, la dels pares de l ‘Andreu, la del Quirze i la Ció, les històries de la tieta Enriqueta, el misteri dels frares veïns … En veiem un bocinet de cadascuna a través dels ulls de l’Andreu, el nen dòcil i estudiós que només mira i es pregunta què passa en aquest món d’adults que està més enllà de la frontera de la innocència. Aprèn a callar, a guardar sentiments , que veu que són l’arrel de totes les desgràcies, i poc a poc es va endurint a base de capes de decepció que van recollint les seves vivències.

M’ha emocionat el tracte de l’àvia amb els nens: l’Andreu, la ploramiques i en Quirze jove. De com es cuida de donar-los una esfera protectora i feliç poblada de fantasia enmig de la duresa que suposa la vida al camp, en el bàndol dels perdedors i amb poques esperances en el futur. L’àvia els protegeix dels adults , dels seus secrets incomprensibles a base d’històries i fantasies que els ajuden a entendre millor els seu propi món de nens . L’àvia els tracta com a nens, no com a adults en espera , com fan els altres grans de la casa, que els ignoren , els fan treballar i la única cosa que n’esperen és que creixin i s’incorporin en el seu món de feina d’escarràs i de secrets fets de mitges paraules.

M’ha agradat molt la relació que fa entre les paraules i la gent: paraules dolces que només deia l’àvia, o d’altres només deien el mestre o el capellà. Les que només deia la mare. Cadascuna d’elles li desperten un seguit de sensacions i sentiments: connexió directa al cor.

Potser no és literatura en majúscules, però és un llibre que es llegeix d’una volada, que emociona i que se’t fica a dins , que més es pot demanar ?.

El que en diuen per la xarxa

L’argument que ofereix l’editorial

Al QL?

L’Oriol Izquierdo





¿Dónde estan tus zapatos?. Patricia Soler

30 06 2011

Quan feia parvulari, a la meva classe hi havia un nen rosset que duia unes ulleres de miop lligades amb una goma blanca i quan feia fred duia passamuntanyes. Dibuixava molt bé i sempre incloïa una bandera britànica en els seus dibuixos. Un misteri, potser de gran volia ser un gentleman anglès. No ho vaig saber mai. Era tossut, i quan s’enfadava ens ho feia saber mostrant un nus que se li feia entre cella i cella. Però també tenia un somriure lluminós, una mirada sorneguera i es feia estimar per tothom. A la primera adolescència, encara anàvem junts a classe, i aquell nen misteriós i un pèl tímid, es va convertir en el rebel de la classe que tots admiràvem. No passava mai desapercebut. Quan s’enfadava, ho continuava fent saber: un bon dia podia aparèixer rapat al zero, quan el que es duia en aquella època eren grenyes ben llargues. Era l’època en la que en els carrers es cridava llibertat amnistia i estatut d’autonomia, els adolescents també cridàvem per la nostra llibertat, i ell cridava més fort que ningú. Ho vivíem tot amb efervescència i ja se sap que el que es viu a l’adolescència queda enganxat sota la pell i és d’una intensitat diferent al que es viu al llarg dels anys.

Vam canviar d’escola i ens vam perdre la pista. Vaig saber del seu pas per les drogues, de la seva rehabilitació i de que era seropositiu en una època en que encara no sabíem ben bé el que volia dir. Anys més tard, en un lloc trist em vaig trobar amb el seu somriure lluminós i la seva mirada sorneguera, i si , podia passar per un gentleman anglès . Ens vam alegrar de veuren’s, ens vam posar al dia de les nostres vides, vam intercanviar telèfons amb la promesa trucar-nos i organitzar un sopar amb tota la colla de la promoció. I si, ho endevineu, no ens vam arribar a trucar mai i al cap d’un temps em vaig trobar amb els excompanys de classe en el seu enterrament.

Ja fora de les drogues i amb la malaltia a dins, la Patricia se’n va enamorar, s’hi va casar i el va acompanyar fins el seu últim alè. És una dona refotudament valenta que desprès d’una lluita vital extenuant, encara ha tingut energia per compartir la seva experiència escrivint un llibre en el que despulla els seus sentiments amb la força d’un tsunami.

A estones és molt poètic i molt visual, dur i dolç a la vegada. Escriu situacions molt dures amb una simplicitat espaterrant, sense cap mena de dramatisme. Com la primera escena, el moment de la mort i l’estona següent, tot el ritual social que l’envolta i tots els sentiments que surten de manera pausada i tranquil•la. La novel•la està il•lustrada per la pròpia autora amb el que m’imagino que són detalls del pis on va viure la parella. Són dibuixo senzills, però amb molt de detall que donen vida al text evocant la solitud que es palpa al llarg de tot el text .

Llegint-lo se’m va fer un nus a l’estomac, però el vaig acabar amb un somriure, rendida al cant a la vida que hi he trobat a cada pàgina. Aquest llibre no el puc puntuar, impossible de ser objectiva quan tanco els ulls i veig el nen rosset que duia unes ulleres de miop lligades amb una goma blanca.

el que en diuen per la xarxa

lecturalia

Agencia Pontas

La pàgina web de l’autora





Brooklyn. Colm Tóibín

19 04 2011

Amb el risc de quedar com una cursi rematada ( i ?) diré que m’agraden els llibres que m’acullen i els personatges que m’abracen. És una sensació que es fa difícil de descriure i no sabria definir ben bé quan un llibre m’acull o quan accepto l’abraçada d’un personatge o no. No és que el llibre m’enganxi, que també pot ser. Ni que m’identifiqui amb els personatges, que també passa a vegades. És trobar un discurs lleuger, planer, sense artificis ni frases grandiloqüents. És topar amb un argument que pot ser quotidià o pot ser una història llunyana, però habitada per personatges de carn i ànima com la teva i com la meva , que fan coses que faria jo mateixa o qualsevol des meus amics si ens haguéssim trobat en les circumstàncies del personatge . Són histories en les que, des del primer moment, t’hi sents part i tens la sensació que l’autor està escrivint per a tu. Són llibres suaus, encara que narrin una tragèdia.

Brooklyn ha passat com una bufada i m’ha acollit en les seves aigües càlides i a vegades remogudes. Des de la primera frase m’he sentit companya de viatge de la Eilis, una tímida noia irlandesa dels anys 50, a qui la necessitat de trobar una feina digna, la porta a Brooklyn. He patit amb ella el seu viatge solitari, el seu enyor, la seva perseverança, els seus dubtes, les seves pors, la sorpresa de descobrir-se enamorada, l’angoixa i d’altres sensacions que no desvelaré per no xafar-vos la guitarra.

el que en diuen per la xarxa

La tormenta en un vaso

a l’hora del lector

Encara accepteu recomanacions per St Jordi? doncs qualsevol d’aquests que a mi m’han acollit ( alguns més que d’altres, tot s’ha de dir) , ja em direu si a vosaltres també:

Brooklyn,

Quatre germanes de Jetta Carleton,

En lloc segur, de Wallace Stegner ,

Corazón tan blanco de Javier Marías,

Escrito en el cuerpo de Jeanete Winterson,

Una música constant de Vickram Seth,

Opinions d’un pallasso de Heinrich Böll.

Apa, doncs a remenar llibreries, que passaran llista i que no us hagin de posar falta!!





La noche de los tiempos. Antonio Muñoz Molina

20 03 2011

Les històries de la guerra del segle XX m’atrauen amb una barreja de fascinació i rebuig. I si la guerra és “la nostra”, la barreja la fa encara més irresistible. De petita sentia a parlar “ de la guerra” com d’una cosa llunyana, com si fos un conte que s’explicava, fins que a l’adolescència vaig caure de ple en que els meus avis, a qui jo adorava, l’havien viscut i patit en primera persona. Que els havia enganxat amb 30 anys, amb canalla petita i els havia partit la vida. Que abans de la guerra eren gent normal i lliure i que la guerra va fer miques tot el que tenien i es van haver de re-inventar per tirar endavant. I ells rai, que van sobreviure tots: l’avi va tornar sencer del front, i l’àvia va sobreviure a la granja del Vallès, amb la seva guerra particular per alimentar gallines i vaques i així alimentar els tres fills i a mitja família de Barcelona, que anaven per torns a passar uns dies a la granja per poder bufar cullera. Tinc les seves cartes on expliquen aquest dia a dia en primera persona. L’avi des del front. L’àvia des de la granja. El tiet Manuel, la tieta Carme i la tieta Paulita, des de Barcelona, expliquen a l’Enric ( l’avi) els dies que han passat a la granja amb la Dolors (l’àvia), la joia de menjar ous i llet i l’art de l’àvia per fer de no res, un àpat per a 5 o 6 persones. I els bombardejos de Barcelona. I la por que passen. I el desgavell continu a la ciutat. I en mig de tot l’horror, tota la por i tota la gana, un toc de vida: l’àvia explicant lo bufona que és la Nurieta( 3 anys), que l’ajuda a collir ous i que tot ho xerra, que l’Enric (7 anys) és l’home de la casa , l’hauries de veure com va a buscar llenya i es cuida del foc , i que en Joan ( que va néixer poc després que l’avi marxés al front) , gracies a Dèu, encara mama i avui ha fet el primer somriure. Tot canvia, hi ha un daltabaix enorme, però hi ha coses immutables: les mares parlant dels fills, els homes i les dones declarant-se el seu amor per carta, la germana Paulita que pateix per el germà petit que és al front ( ja menges bé, Enric? Espero que tingueu bones mantes i bon calçat) , l’amic Manuel explicant com n’està d’enamorat de la Montserrat, amb ganes de que acabi tot l’horror per poder-se casar d’una vegada.

Cada vegada que llegeixo una novel•la de la guerra, hi veig els avis, m’imagino el desgavell que van viure, els canvis accelerats d’aquell temps i allò immutable que van saber conservar com a persones i els va ajudar a sobreviure. M’imagino un daltabaix ara mateix i em pregunto com reaccionariem tots plegats. Amb valentia? Amb por? Amb covardia?. Qui s’atreveix a posar una etiqueta a les reaccions humanes davant del que és impensables des d’un món que ens creiem en ordre? Cada dia és el primer dia d’un viatge a un futur ignorat i perdut en la nit dels temps.

I la novel•la? Doncs parla d’això, d’un home que duia un vida normal i la guerra li fot enlaire, dels canvis externs que afecten la gent en més o menys mesura, de la por i de la covardia i de moltes altres coses. Té algunes coses bones, però la meitat de text donaria valor afegit a la novel•la. Tot i així haig de dir que m’he enganxat a les 958 pàgines, submergida en la història surrealista d’aquest país en el que ens ha tocat viure.

El que en diuen a la xarxa

Al blog de la Kweilan

La crítica a El pais

Sinopsis al blog de libros

A la foto, la meva àvia, el meu oncle i la meva mare, poc despres d’acabada la guerra





L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez

6 02 2011

Reserveu-vos tres horetes. Desconnecteu telèfons, pengeu el cartell de no molesteu al vostre racó de llegir i agafeu aire, que el necessitareu. La primera frase és com caure al buit, et fa un nus a l’estomac, t’obre els ulls com unes taronges i ja no parpelleges fins que tanques la novel•la . I amb això no vull dir que sigui una novel•la d’acció en sentit clàssic, que no ho és gens ni mica. És d’acció interna, que sacseja sentiments i posa a prova el fràgil equilibri de la nostra vida. Som atzar, no hi ha dubte, i tota la vida anem fent sense estar mai preparats per aguantar el viatge on ens pot portar un cop d’atzar. Amb Eduard Márquez fem un viatge al passat ,amb un bitllet de tornada que més hagués valgut que ens portés a Terranova, un racó de món on la gent, malgrat les dificultats, té ganes de viure i de lluitar. Però el salt al present ens porta a una realitat que no ens atrevim ni a imaginar quan portem una vida endreçada.

El llenguatge: el just. Precís. Poètic. Pinzellades en castellà que ho diuen tot. Corrent amunt i avall en el temps. Records brillants i records dolorosos. Perquès sense resposta. Repeticions inquietants “ I allò que fórem entre mans infinitament ansioses deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom abandonar com una joguina que s’ha fet malbé” com la càmera fotogràfica de joguina d’un color taronja cridaner que penja de la cadena del carro d’un rodamón. Una cadena que no du enlloc. Una càmera que ha deixat d’enfocar la realitat.

He quedat trasbalsada per tota la càrrega emocional que va creixent a mida que avança la novel•la, i només em queda, una vegada més , donar les gràcies a l’Eduard Màrquez per compartir el seu talent.

el que en diuen per la xarxa

En Joan Josep Isern a les totxanes

El blog d’en david serrano

Al facebook hi ha tot de material de promoció. Jo encara no me l’he mirat, esperava a llegir primer el llibre

El que en diu Empúries, l’editorial





Tota una vida. David Grossman

22 10 2010

Aquest llibre se m’ha ficat a dins. M’ha colpit i m’ha anorreat la seva tendresa , la seva duresa, la poesia d’algunes situacions i el cruixir del dia a dia de tota una vida. Dir que l’Ora i l’Avram m’han canviat la vida seria una mica cursi, però aquesta lectura m’ha fet mirar algunes coses amb una llum diferent, a vegades llum encegadora, d’altres amb un dèbil raig d’esperança. Aquests dos personatges han fet sonar, dins meu, una música diferent  però que harmonitza amb totes els músiques que he sentit fins ara.

L’Ora i l’Avram són amics de tota la vida i quan ronden la cinquantena comencen un viatge empès per la por. Una fugida endavant per no afrontar la realitat. En aquesta fugida, per combatre la por, es destil·la  el passat paraula a paraula. L’Ora parla  amb un llenguatge senzill i dur a l’Avram, un home fràgil i trencat per la vida . L’Ora combat la seva angoixa a base de caminar i de retrobar de debò a l’Avram a través de les paraules . Avança en espiral, poc a poc, per no tocar les ferides dures i profundes del passat.  Deambulen sense rumb. Ella parla, ell entoma la història que recomposa la seva fràgil persona que van trossejar i torturar a la guerra. Dosis petites de realitat, ínfimes , com quan algú ha dejunat durant molt de temps i  només pot ingerir coses fàcils de pair i en petites quantitats. Així es troba l’Avram. I l’Ora, que ha estat cuinant per a ell  durant anys i només espera el moment de servir els seus records, s’ha d’anar frenant.

L’angoixa inicial dels personatges es torna joia absoluta quan rememoren els anys joves de passió i enamorament . Es torna una bola d’angoixa quan tornen a l’Avram de les tortures i de la guerra i tomba cap a dolçor infinita quan les paraules tornen a fluir entre ells  desprès de 21 anys d’incomunicació i dolor. Una de freda i una de calenta que no et pot deixar indiferent de cap manera

El que en diuen per la xarxa

el que llegeixo

edicions 62

Nosaltres llegim

una illa plena de llibres





Pedres de toc. Carme Torras

2 10 2010

Em va encantar La mutació sentimental i aquest el vaig comprar en la primera ocasió en que se’m va plantar al davant.  Desprès de la lectura reitero que Carme Torras és una autora que té moltes coses per dir i a fe que sap com fer-ho.

L’argument: la Carla és una jove periodista que treballa fent biografies per encàrrec. Una feina monòtona que pren interès quan li encarreguen la biografia de la Nydia, una coreògrafa de fama que té un passat amagat. No diria que la història i el desenllaç és el de menys en la història, però el plat fort, per a mi, és la construcció dels personatges i la seva relació. I també un munt d’idees que m’han sacsejat l’atenció.

Les dues protagonistes tenen una força que arrossega, tot i que al principi les dues per separat em semblaven poc consistents . En el moment en que es troben i comença el seu combat particular , les seves vides s’entrellacen sense remei, les dones es defineixen i agafen tota la seva força .

Hi he trobat algunes idees que m’han fet pensar en La mutació, per exemple la d’injectar-se emocions perdudes, tant en la reconstrucció virtual d’un partit de la NBA, o en un moment en que la Nydia pensant en la Carla, enyora un trasbals pur d’emoció “trasbalssar-se així, d’arrel, estimul directa en vena… ” com el que assajava en Leo a la mutació.  També hi surt en alguna ocasió la reflexió de que algú t’esperoni per treure el millor de tu, que no era altra cosa que el que pretenia el Dr Craft amb la seva pròtesi de creativitat per el seu ROB.

I aqui us deixo algunes idees que m’han encantat i que me les sento totalment meves

Pg 113 Plaers que li són vedats perquè no ha sabut parar teranyines per enxampar-los.

Parar teranyines… M’encanta aquesta idea de preparar-nos per gaudir de les coses. Estar en forma físicament per poder gaudir de plaer d’una caminada per la muntanya. Llegir activament per poder copsar més coses dels llibres que tens a l’abast. Fixar-se en la reacció de la gent, mirar-la als ulls per poder-los captar l’ànima.

Pg 134 La realitat és massa literal per capturar la veritat

Si, a vegades la realitat enlluerna i cal matisar-la per poder veure la veritat que amaga al darrera

Pg 172 És clar que cal inventar, avançar, però no tots en la mateixa direcció ni esclafant el que hi havia abans. La diversitat és engrescadora, en canvi el progrés monolític acabarà ensopint-nos a tots.

Els que remenen les cireres en aquest món s’haurien de tatuar aquesta frase al cervell. Potser una pròtesi de creativitat ens permetria abandonar aquest progrés que ens fa a tots avorridament idèntics

Pg 213- paradís d’infantesa ( )un port segur on arrecerar-se quan fa fred i d’on partir cap a nous horitzons en temps de bonança, un pòsit ferm, sòlid una pedra tendra i alhora inamovible on agafar impuls.

Aquest fragment m’ha emocionat: la infantesa és la única pàtria, un referent de la vida.

En fi, un altre llibre de la Carme Torras que ens ajuda a parar teranyines en molts camps.

El que en dieun per la xarxa ho té resumit la Carme Torras en el seu racó literari





Mort de dama. Llorenç de Villalonga

25 09 2010

Relectura d’un clàssic que em van fer llegir a l’escola, allà per l’any de la picor. Ja llavors el vaig disfrutar i tota la vida he recordat els versets cursis de l’Aina Cohen

“Camperola, camperola,

pageseta eixorivida,

da’m un brit d’alfabreguera,

dona’m una margarida”

que recitàvem , amb el riure fluix dels 15 anys, amb un bona amiga quan trobàvem que algú era encara més cursi que nosaltres.

Una perleta que traspua ironia en cada lletra.

Donya Obdulia es mor, i amb ella la noblesa mallorquina de principis del XX, que va decaient a contracor, lluitant de manera ridícula en contra dels costums plebeus que arriben de mar enllà. Si, donya Obdulia, es  mor però no s’acaba de morir, espernega i imposa la seva voluntat, vetllant per el seu propi enterrament, que ha de ser el més digne que es recordi a Palma. Tan és com has viscut, el que importa és com et recordaran. Al final, donya Obdulia, que ja està per sobre de tot i de tothom, treu el seu costat més canallesc dels seus origens humils i deixa amb un pam de nas a tota la noblesa ben pensant que esperava heretar.

Els secundaris que papallonegen a voltant de la novel•la i de la cort de donya Obdulia, no tenen desperdici, destacant per sobre de tots la poetessa Aina Cohen, pageseta eixorivida d’origen humil que els nobles i intel•lectuals exhibeixen com un mico de fira. El desconcert de la poetessa va en augment al llarg de la seva vida i acaba traient tot el que du dins davant la mirada incrèdula dels seus suposats admiradors.

Com en tot bon clàssic, el pròleg és etern, més de 50 pàgines on t’expliquen en què t’has de fixar i que t’ha d’agradar de la novel•la. Evidentment, me l’he saltat, no fos cas que em centri l’atenció cap a llocs inconvenients!!

Una mostra

Pag 87 “El regionalisme(..) es prepara amb recepta igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant’hi dos brots d’alfàbrega i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta sor Tomaseta, surt un guisat de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada”

Sobre l’autor al UOC





El casalot. Charles Dickens

31 08 2010

Durant les vacances m’agrada llegir almenys un totxo, si, un llibre d’aquells de més de mil pàgines, lleuger o espès, divertit o tràgic, però que sigui dels que duren dies i dies de lectura intensa.

L’estiu passat va ser aquest i en fa dos aquest altre. Aquest agost he compartit vacances amb Dickens i s’ha de dir que és una molt bona companyia. El Casalot és un festival d’ironia i de crítica punyent a la societat de l’època (Anglaterra, 1850), i a cada cantonada t’hi trobes, com aquell qui no vol la cosa, un seguit de metàfores que es colen enmig de qualsevol paràgraf i et deixen ben bocabadat.

L’excusa de la novel•la és el seguiment d’un cas d’herències que fa anys i panys que s’arrossega per els jutjats i no hi ha manera que avanci ni que es resolgui res. Cada vegada està més embolicat i per cada pas endavant, se’n reculen deu amb entrebancs incomprensibles. Amb aquesta excusa, l’autor aprofita per retratar predicadors, xarlatans, dames abocades al proselitisme, vividors sense escrúpols i homes de lleis: tots ells són sotmesos a una ferotge crítica servida amb la safata de plata del llenguatge just i precís.

El Londres més gris i sòrdid comparteix protagonisme amb el més elegant i classista, poblat per personatges que es van dibuixant lentament i amb molta gràcia. Per a cadascú hi ha el seu to, cosa que comporta canvis de registre constant: des del pobre mort de gana que viu al carrer, que “no té re i no sap re” i que amb prou feines sap lligar dues frases quan parla, fins a les parrafades dels homes de lleis, un tou de paraules buides que s’emboliquen per no dir res de res.

Coses de l’edició ( edicions destino)

La traducció, de Xavier Pàmies,és fantàstica.

La faixa (que m’ha servit de punt) . “Quina impressió global ens produeix una gran obra d’art? Precisió poètica i emoció científica. Aquest és l’impacte que fa El Casalot” Vladimir Nabokov. Chapeau , a mi també m’ha produït aquets impacte .

La contraportada m’ha confirmat una sospita que tenia de fa temps: a vegades els que l’escriuen no es llegeixen el llibre. En aquesta es parla del senyor Snagsby com a primer detectiu de la literatura, quan en el llibre que he llegit jo, el senyor Snagsby és un botiguer, i l’inspector de policia que es guanya el títol de primer detectiu de la literatura es diu Bucket…. petita relliscada.