Cartes a Mercè Rodoreda. Armand Obiols

24 09 2011

Armand Obiols va ser la parella de Rodoreda a l’exili durant més de 30 anys. Les temporades que passaven separats, que van ser moltes degut a la feina de traductor d’ Obiols per Nacions Unides, ell escrivia gairebé a diari.

Les dels primers anys ( del 41 al 43 )són cartes molt tendres i apassionades. En la segona tongada de cartes, entre el 59 i el 62 mentre ell vivia a Viena i ella a Ginebra, explica el seu dia a dia a Viena( ensopit, tal com diu ell) i va fent una crònica del que llegeix i va deixant, enmig del relat de la vida quotidian , opinions dels escriptors catalans i espanyols de l’època. Era lector voraç i molt crític. Diu coses com

  •  El testament de Benguerel : la novel•la és feixuga com una dotzena de mahons
  •  Tots som iguals d’Espinàs, em sembla una pura animalada
  • Varietès d’Espinàs, pura inidgència, literatura de full de calendari popular
  •  Homenots de Josep Pla .. el famós estil de Pla era una llegenda, entre popular i encarcarat, molt deficient. La Plaça del Diamant és infinitament millor
  • La Maroma de Folch i Camarasa, m’ha agradat bastant
  • Tana o la felicitat de M A campmany,ben feta, intel•ligent, però lleugerament encarcarada, poc natural, amb una subtilesa excessiva
  • Mort de dama de L Vilallonga no és res de l’altre món , però té un cert tó i sobretot, no dona la sensació, com els altres llibres, lluiti contra un restrenyiment crònic
  • De Pere Calders : molt original, molt divertit, ric, inesperat. És lamentable que no escrigui una mica millor en el sentit del seu propi estil
  •  Un conte de Gaite ( Carmen Martin Gaite) val més que sis novel•les de Benguerel o de la Capmany
  •  Pedrolo és allò que sol dir-se’n un graponer. Però té indiscutiblement instint de novel•lista
  •  Espriu, no és que estigui malament. És bastant original(…) , però ensopit
  •  El martell de Sarsanedas. És una llauna inaguantable , falsa, amb recursos tècnics desgraciats
  •  D’Anna Maria Matute: com que la minyona té una tenacitat realment salvatge, és possible que arribi a fer coses realment esplèndides
  • La plaça del diamant i Incerta Glòria ( Joan sales) són les dues millors novel•les publicades d’ençà de solitud
  • La mort i la primavera farà rodar caps com baldufes

Per altra part fa de revisor minuciós de les novel•les i contes de la Rodoreda, donant indicacions per depurar l’estil. No deixa mai d’elogiar el que escriu i d’animar-la a que segueixi escrivint. En algun moment que la Rodoreda sembla desanimada per que no li donen premis ( és una pena que el jurat estigui compost per sis o set imbècils), li diu que el seu objectiu no ha de ser un article al Serra d’Or, si no ser d’aquí a 50 anys, motiu d’una tesi a la Universitat de Barcelona. Visionari l’home, quantes tesis hi deuen haver al món sobre l’obra de Mercè Rodoreda ? Més d’una segur!!!

I en mig de literatura i correccions, parla del Barça, del redoxon, que segons ell li atura les grips, del temps horrible de Viena , de tant com l’enyora i constantment li retreu que li escrigui tan poc . M’ha agradat molt de llegir-lo, però hi he trobat a faltar les respostes de la Rodoreda.

Una altre epistolari que a mi em va entusiasmar són cartes amb el seu editor Joan Sales , en que hi ha la veu de les dues bandes

El que en diuen per la xarxa

L’entrada de l’espolsada la subscric totalment, he estat a punt d’estalviar-me al meva i enviar-vos de pet a casa seva

a La vanguardia

a Vilaweb





El xal. Cynthia Ozick

6 09 2011

L’he trobat un llibre magnífic. Curt, intens i molt poètic.

Rosa Lublin és polonesa i filla d’una família culta, refinada i jueva de Varsòvia. Divideix la seva vida en “la vida d’abans, la vida durant i la vida de després. La vida de després és ara. La vida d’abans és la vida de debò, a casa, quan vam néixer. – I durant?

-Hitler”

 “Durant” va estar en un camp nazi on va perdre una filla. “Després” va emigrar als Estats Units amb la neboda, que també havia patit el “durant”. I en el “després” no perdona, ni oblida la filla ni res del que va patir. Guarda un dolor molt profund i somia com seria la seva filla sinó fos…

La relació amb la seva llengua és molt intensa i la fa sortir sovint. En un moment diu , parlant d’un poema de la seva mare ” el seu polonès era molt dens . L’havies d’obrir com un ventall per treure’n tots els significats”. Poètic, no trobeu?

I parlant de la seva neboda que feia per oblidar el “durant” tot fent vida d’americana. ” Ningú no endevinaria de quin infern havia sortit fins que obria la boca i en sortia enroscat el fum de l’accent”

I què me’n dieu d’aquest fragment?

“Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma, que, miraculosament, parla polonès.* Un forrellat obert de la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d’explicar. Rescatar, indultar! Mentir.”

(*) on diu polonès, llegeixi’s català o qualsevol altra llengua!

Encara escric amb ploma i la meva ploma ENCARA parla català. Espero que la ploma dels meus besnéts també ho faci malgrat tots els que no paren d’atonyinar la nostra identitat.

El que en diuen per la xarxa

L’espolsada

En Xavier Serrahima

L’ariadna al laberint grotesc

En Marià Veloy a Time Out, tot fent de Màgic Magí





Guerra i pau. Lev Tolstoi

4 09 2011

Aquest ha estat el clàssic de l’estiu que m’ha tingut entretinguda hores i hores, mentre el temps de vacances s’escolava lentament. I una altra vegada, aquí estic amb la gosadia de fer una entrada sobre un dels clàssics més clàssics de la literatura universal. La de tesis doctorals que hi deu haver sobre el tema, i jo aquí volent dir-hi la meva… ja sabeu que la ignorància és mot atrevida( la meva, s’entén), i per això m’hi llenço.

El princep Bolkonski, la princesa Maria, el comte Bezukov, la familia Rostov, el princep Anatoli i els seus fills, el generals , l’emperador Alexandre, el gran Napoleó i el seu seguici: una galeria de personatges que tenen els seus lligams, alguns fràgils, alguns ferms. Estratègies de la guerra, estratègies dels salons de la bona societat, moviments de tropes i intrigues de palau per fer mèrits davant de l’emperador i anar pujant en l’escala social o bé aconseguir un bon casament que pagui els deutes de la família…. Impressionant tant per el que explica, com per com ho explica. Les descripcions són minucioses sense fer-se carregoses i et trasllada a l’ambient, tant sigui de la guerra com el de la suposada pau. Els personatges, que són tan allunyats del tipus de gent amb els que podríem estar familiaritzats avui en dia, els imagines perfectament. El retrat que fa de l’alta societat, és impagable. Els nobles són poderosos i rics del cagar i deixem-nos d’històries: fins quan van a la guerra es porten els seus criats. I els pobres ho són per a tot, els allisten a l’exèrcit segons la quota que mana el seu amo, i apa, a fer de carn de canó, amb mitjans precaris i passant gana i fred quan convé. Això si, quan els han de fer contents, enlloc de botes noves o una bona ració de menjar, ració doble d’aiguardent i a córrer. Sembla que anar ben torrat era el que s’esperava a l’exèrcit.

Era tot un altre món i tota una altra època. Sorprèn que la guerra estigués tan dissociada de la vida civil. Es podien estar matant els exercits en terra russa, però a Moscou i Petersburg, la vida social seguia exactament igual, només es veia alterada per l’arribada o la marxa d’algun fill militar que explicava els fets de la guerra com si hagués anat al teatre. Actualment quan un país està en guerra, els civils ho pateixen directament. Les guerres napoleòniques tenien un punt de “jugar a guerres” : exercit contra exercit, cos a cos sota el comandament directe en el camp de batalla dels emperadors. La vida dels soldats tenien poc valor, es mataven a milers i els que no morien al camp de batalla, morien de fred i gana.

M’han agradat les contínues reflexions sobre les guerres, les estratègies militars i la naturalesa humana. Les guerres de l’època es guanyaven o perdien més per la moral de la tropa o per accions individuals aïllades empeses per el valor o la por d’un moment, que no pas per les estratègies que es poguessin anar aplicant. Van perdre més els francesos per l’ambició de quedar-se els bens que confiscaven a Moscou, que no pas per que fossin més dèbils militarment: es van dedicar a saquejar les cases nobles de Moscou i després no volien deixar anar el seu botí, així van perdre agilitat i els va ser impossible aguantar el cru hivern rus. Ja ho diuen alló de que lavariciarompelsaco

Si us agafa per llegir clàssics russos, Guerra i pau és una bona opció. Només per conèixer el comte Pere Bezukov, entranyable i atípic com pocs personatges , val la pena.

( imatge treta de la xarxa )

una infinitèssima part del que en diuen per la xarxa

Un altre que el va llegir a l’estiu

La Viqui

Un magnífic post a món de llibres





Mil sols esplèndids. Khaled Hosseini

28 08 2011

Un drama impressionant. Costums ancestrals barrejats amb barbàrie actual. Lllegeixes els diaris, veus les noticies de la tele, t’expliquen les barbaritats comeses per els talibans que incloune violencia contra les dones , però no te’n fas a la idea perquè et negues a que sigui cert. Vivim immunitzats a les noticies i quasi res ens arriba en primera persona. Khaled Hosseini ha fet un intent, molt aconseguit, de posar-se en la pell d’aquestes dones , de mostrar el que hi ha sota d’un burka, i ha construït una ficció que de ben segur podria ser realitat.

Angoixa tot el llibre , però sobretot quan te n’adones que les dones estan atrapades i no poden fugir de la violència que les envolta: només per el fet d’anar soles per el carrer ja les detenen. No hi ha escoles, metges ni hospitals per a dones. No poden treballar, no poden sobreviure si no tenen un home a prop. I l’home que tenen aprop, és el seu botxí, que no poden denunciar. Un peix que es mossega la cua en un joc esgarrifós.

M’escruxeix de pensar que una de les protagonistes, la Marian, representa que és nascuda al 59, només 5 anys abans que jo. Podria ser la meva germana gran. Al llarg del llibre, a mida que avança la història, anava fent la meva biografia paral•lela, amb un nus a l’estomac: mentre jo anava feliç a l’institut a ella l’obliguen a casar-se amb un home dominador que li dobla l’edat i la castiga durament si alguna cosa no és al seu gust. La violència gratuïta, el mensypreu absolut a les dones, l’afany de dominació: tot plegat inconcebible des de les nostyres coordenades.

En els fons de la tragèdia hi trobem, però, histories d’amor i supervivència, de solidaritat i de lluita. Històries que toquen , i malgrat les barbaritats que van arribar a proclamar i defensar els talibans, donen un bri d’esperança.

Tan de bo es pogués dir allò de “ cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”, potser quan ho poguem dir, en aquest món masegat on ens ha tocat viure, s’hi respirarà una mica millor.

El que en diuen per la xarxa

L’argument el trobareu a la wiki

L’espolsada

Icat fm 

 





Pa negre. Emili Teixidor

22 08 2011

El vaig agafar una mica com a ” llibre que s’ha de llegir” desprès del rebombori mediàtic de la peli ( que no he vist) i sobretot picada per la curiositat d’un comentari on deia que Olor de colònia de la Silvia Alcàntara era una calca de l’argument de pa negre. La única cosa en comú que hi he trobat és que les dues estan situades en la postguerra, i això és misèria i por per a tots els que la van perdre.

És una novel•la plena de mitges paraules i s’entreveuen una pila d’històries que podrien donar per a molt: el contraban a través de les muntanyes, la vida de l’àvia i l’avi mosso, la relació de l’àvia amb els fills, la dels pares de l ‘Andreu, la del Quirze i la Ció, les històries de la tieta Enriqueta, el misteri dels frares veïns … En veiem un bocinet de cadascuna a través dels ulls de l’Andreu, el nen dòcil i estudiós que només mira i es pregunta què passa en aquest món d’adults que està més enllà de la frontera de la innocència. Aprèn a callar, a guardar sentiments , que veu que són l’arrel de totes les desgràcies, i poc a poc es va endurint a base de capes de decepció que van recollint les seves vivències.

M’ha emocionat el tracte de l’àvia amb els nens: l’Andreu, la ploramiques i en Quirze jove. De com es cuida de donar-los una esfera protectora i feliç poblada de fantasia enmig de la duresa que suposa la vida al camp, en el bàndol dels perdedors i amb poques esperances en el futur. L’àvia els protegeix dels adults , dels seus secrets incomprensibles a base d’històries i fantasies que els ajuden a entendre millor els seu propi món de nens . L’àvia els tracta com a nens, no com a adults en espera , com fan els altres grans de la casa, que els ignoren , els fan treballar i la única cosa que n’esperen és que creixin i s’incorporin en el seu món de feina d’escarràs i de secrets fets de mitges paraules.

M’ha agradat molt la relació que fa entre les paraules i la gent: paraules dolces que només deia l’àvia, o d’altres només deien el mestre o el capellà. Les que només deia la mare. Cadascuna d’elles li desperten un seguit de sensacions i sentiments: connexió directa al cor.

Potser no és literatura en majúscules, però és un llibre que es llegeix d’una volada, que emociona i que se’t fica a dins , que més es pot demanar ?.

El que en diuen per la xarxa

L’argument que ofereix l’editorial

Al QL?

L’Oriol Izquierdo





¿Dónde estan tus zapatos?. Patricia Soler

30 06 2011

Quan feia parvulari, a la meva classe hi havia un nen rosset que duia unes ulleres de miop lligades amb una goma blanca i quan feia fred duia passamuntanyes. Dibuixava molt bé i sempre incloïa una bandera britànica en els seus dibuixos. Un misteri, potser de gran volia ser un gentleman anglès. No ho vaig saber mai. Era tossut, i quan s’enfadava ens ho feia saber mostrant un nus que se li feia entre cella i cella. Però també tenia un somriure lluminós, una mirada sorneguera i es feia estimar per tothom. A la primera adolescència, encara anàvem junts a classe, i aquell nen misteriós i un pèl tímid, es va convertir en el rebel de la classe que tots admiràvem. No passava mai desapercebut. Quan s’enfadava, ho continuava fent saber: un bon dia podia aparèixer rapat al zero, quan el que es duia en aquella època eren grenyes ben llargues. Era l’època en la que en els carrers es cridava llibertat amnistia i estatut d’autonomia, els adolescents també cridàvem per la nostra llibertat, i ell cridava més fort que ningú. Ho vivíem tot amb efervescència i ja se sap que el que es viu a l’adolescència queda enganxat sota la pell i és d’una intensitat diferent al que es viu al llarg dels anys.

Vam canviar d’escola i ens vam perdre la pista. Vaig saber del seu pas per les drogues, de la seva rehabilitació i de que era seropositiu en una època en que encara no sabíem ben bé el que volia dir. Anys més tard, en un lloc trist em vaig trobar amb el seu somriure lluminós i la seva mirada sorneguera, i si , podia passar per un gentleman anglès . Ens vam alegrar de veuren’s, ens vam posar al dia de les nostres vides, vam intercanviar telèfons amb la promesa trucar-nos i organitzar un sopar amb tota la colla de la promoció. I si, ho endevineu, no ens vam arribar a trucar mai i al cap d’un temps em vaig trobar amb els excompanys de classe en el seu enterrament.

Ja fora de les drogues i amb la malaltia a dins, la Patricia se’n va enamorar, s’hi va casar i el va acompanyar fins el seu últim alè. És una dona refotudament valenta que desprès d’una lluita vital extenuant, encara ha tingut energia per compartir la seva experiència escrivint un llibre en el que despulla els seus sentiments amb la força d’un tsunami.

A estones és molt poètic i molt visual, dur i dolç a la vegada. Escriu situacions molt dures amb una simplicitat espaterrant, sense cap mena de dramatisme. Com la primera escena, el moment de la mort i l’estona següent, tot el ritual social que l’envolta i tots els sentiments que surten de manera pausada i tranquil•la. La novel•la està il•lustrada per la pròpia autora amb el que m’imagino que són detalls del pis on va viure la parella. Són dibuixo senzills, però amb molt de detall que donen vida al text evocant la solitud que es palpa al llarg de tot el text .

Llegint-lo se’m va fer un nus a l’estomac, però el vaig acabar amb un somriure, rendida al cant a la vida que hi he trobat a cada pàgina. Aquest llibre no el puc puntuar, impossible de ser objectiva quan tanco els ulls i veig el nen rosset que duia unes ulleres de miop lligades amb una goma blanca.

el que en diuen per la xarxa

lecturalia

Agencia Pontas

La pàgina web de l’autora





Brooklyn. Colm Tóibín

19 04 2011

Amb el risc de quedar com una cursi rematada ( i ?) diré que m’agraden els llibres que m’acullen i els personatges que m’abracen. És una sensació que es fa difícil de descriure i no sabria definir ben bé quan un llibre m’acull o quan accepto l’abraçada d’un personatge o no. No és que el llibre m’enganxi, que també pot ser. Ni que m’identifiqui amb els personatges, que també passa a vegades. És trobar un discurs lleuger, planer, sense artificis ni frases grandiloqüents. És topar amb un argument que pot ser quotidià o pot ser una història llunyana, però habitada per personatges de carn i ànima com la teva i com la meva , que fan coses que faria jo mateixa o qualsevol des meus amics si ens haguéssim trobat en les circumstàncies del personatge . Són histories en les que, des del primer moment, t’hi sents part i tens la sensació que l’autor està escrivint per a tu. Són llibres suaus, encara que narrin una tragèdia.

Brooklyn ha passat com una bufada i m’ha acollit en les seves aigües càlides i a vegades remogudes. Des de la primera frase m’he sentit companya de viatge de la Eilis, una tímida noia irlandesa dels anys 50, a qui la necessitat de trobar una feina digna, la porta a Brooklyn. He patit amb ella el seu viatge solitari, el seu enyor, la seva perseverança, els seus dubtes, les seves pors, la sorpresa de descobrir-se enamorada, l’angoixa i d’altres sensacions que no desvelaré per no xafar-vos la guitarra.

el que en diuen per la xarxa

La tormenta en un vaso

a l’hora del lector

Encara accepteu recomanacions per St Jordi? doncs qualsevol d’aquests que a mi m’han acollit ( alguns més que d’altres, tot s’ha de dir) , ja em direu si a vosaltres també:

Brooklyn,

Quatre germanes de Jetta Carleton,

En lloc segur, de Wallace Stegner ,

Corazón tan blanco de Javier Marías,

Escrito en el cuerpo de Jeanete Winterson,

Una música constant de Vickram Seth,

Opinions d’un pallasso de Heinrich Böll.

Apa, doncs a remenar llibreries, que passaran llista i que no us hagin de posar falta!!