75 MALOS consejos para sobrevivir en el colegio

25 07 2016

Trobo això al twiter . Ras i curt, un llibre de Maria Frisa per a nenes de 12 anys que inculca el masclisme i fomenta el bulling, entre altres animalades. L’autora és psicòloga i diu que qui li ha donat la munició per escriure és la seva pròpia filla. Enlloc de tenir tots els pels de punta, denunciar l’escola de la seva filla i canviar-la ràpid,ràpid d’escola,  la dona fa el que ella mateixa diu que és “literatura gamberra”. Ara ens sortirà amb allò de que “ tot era broma, només perquè els nens sàpiguen què no han de fer” , no, no ,senyora Frisa , això no s’arregla ni posant el típic cartell amb la calavera i els ossos advertint del verí que suposa el consum d’aquest llibre.

Està publicat des del 2012, o sigui que ja  hi ha una generació d’adolescents de 16 anyets que s’han empassat aquests consells verinosos que volen passar per divertits. Redéu, quina por.

Hi comencen a haver veus que demanen a Alfaguara que retiri aquest llibre de l’abast dels nens.  Si, Alfaguara està comercialitzant un llibre que és una bomba per als nostres nens. Un llibre que fomenta valors que poden portar a cometre delictes, em pregunto si això no és il·legal o si és denunciable. El que si que és, segur, és immoral.

A part de denunciar, proposo fer-ne una rèplica i escriure 75 consells per viure feliç a l’escola , he triat només algunes perletes, us convido a que n’afegiu més

“El colegio es una cárcel (tiene hasta los barrotes) y hay que conseguir sobrevivir como sea”.

El colegio es un espacio donde te van a dar cultura, la base de la libertad. Si no te sientes libre y feliz en el colegio, suplica a tus padres que te cambien de colegio, que el suyo fuera malo, no significa que todos lo tengan que ser, estamos en el siglo XXI y el mundo ha evolucionado”.

“Siempre, siempre tiene que haber alguien con quien meterse: mejor que ese alguien no seas tú. Sí, es una pena que tenga que ser tu mejor amiga, pero… ¿prefieres que se metan contigo? ¿En serio?”

No siempre tienen que haber víctimas, tampoco hace falta que seas amigo de tooooodos. Si se meten con tu mejor amiga, defiéndela. Habla con los abusones (si, son abusones, no te confundas, eso de POPULARES se lo han inventado ellos porque queda más chic, son unos cobardes abusones que solo tienen envidia de tu amiga, por eso se meten con ella) pues eso, habla con los abusones y pregúntales que les molesta tanto de tu amiga, que se miren al espejo a ver si se ven tan perfectos. Si tu amiga te preocupa ( es tu amiga, no? seguro que te preocupa) ayúdala, quizás los abusones siguen con ello, pero al menos ella se va a sentir mejor y entre las dos os haréis más fuertes. Y no lo dudes, si abusan de tu amiga, habla con los profesores. Esto no es chivarse. Esto es ayudar a tu amiga. Si piensas que los profesores no van a hacer nada, estas en un colegio que no te mereces. Tú y tu amiga debéis suplicar a vuestros padres que os cambien de colegio, hay colegios con buenos profesores que te ayudan cuando lo necesitas y también educan a los abusones para que dejen de serlo

“Ya eres MAYOR para creerte eso de “no seas egoísta, piensa en los demás niños. Papá Noel tiene que traer para todos» ¡Qué me importan los otros niños!, ¿acaso ellos se preocupan por mí? Por supuesto, a Raquel le mentí y le dije que pidiera como mucho dos cosas”

Ya eres mayor y ya puedes entender lo que es el egoísmo. Lo quieres todo para ti, es verdad, no es fácil compartir, pero también te gusta  jugar con las cartas de Raquel, no? Tienes amigos que se preocupan por ti,  acaso no comparten bocadillo en el recreo cuando olvidas el tuyo?

“Si quieres que tus padres te compren algo, diles que lo necesitas para el colegio”

Si quieres que tus padres te compren algo, explícales porqué lo quieres, porqué te hace tanta ilusión. Es verdad que lo del cole te lo compran siempre, aunque les cueste pagar-lo, es porque se toman en serio tu educación. Si no te lo compran y tú lo quieres de verdad,  ahorra y cómpralo tú misma. Guarda el dinero de los cumpleaños, el de las chuches que te da la abuela, ofrécete a sacar malas hierbas del jardín, a pasear el perro del vecino, a cambio de “la voluntad”. Si tus padres ven que te esfuerzas, entenderán lo importante que es para ti quizás colaboren en la compra o te ayudan a conseguir trabajitos

“No intentes entender las decisiones de tus padres. Son totalmente injustas”

Es difícil entender las decisiones de tus padres… y a ellos les es difícil entender las tuyas. Pero te quieren y toman decisiones que son buenas para ti aunque te parezcan injustas. A ellos les sería más fácil decir que si a todo y no discutir contigo, pero si se oponen y discuten es porque de verdad te quieren y te están educando. Tienes esta suerte. Unos padres que están por ti y te quieren. No te confundas, la que tienes suerte eres tú, no Maxie, a la que siempre le compran todo pero nunca está con sus padres.

“No merece la pena ayudar en las tareas del hogar a cambio de conseguir su cariño”

El cariño de los padres lo tienes siempre, aunque se enfaden porque no recoges la ropa sucia de tu habitación. El cariño no es moneda de cambio y no hay que “ayudar” en las tareas de  la casa, hay que tener responsabilidades en las tareas de la casa y repartir el trabajo entre todos, eso si merece la pena!

“Cuando tus padres te suelten el rollo, aprovecha para pensar en tus cosas”

.. y luego te vas a quejar de que tus padres no te escuchan y no entienden nada de lo que les dices. Tú tampoco les escuchas, estáis empatados. Cuando te suelten el rollo, explícales porqué no te gusta su rollo. Escucha y dales argumentos a tu favor.

“JAMÁS, JAMÁS dejes que tus compañeros conozcan a tus padres. No les des más motivos de burla”

No te avergüences de tus padres, no son perfectos (tu tampoco) pero te quieren. Si tus amigos se burlan de ti (o de tu familia), no son amigos de verdad, no sería hora de pensar en cambiar de amigos? Amigos con los que reírse juntos, no que se rían de ti ni de nadie

 “No intentes entender a tu madre, es IMPOSIBLE. Sólo síguele la corriente”

A veces es difícil entender a las madres y a los adultos en general, pero créeme, tu madre te quiere. Si no la entiendes, pregúntale porque hace lo que hace, quizás si te lo explica, lo entiendes  y descubres que no es tan extraterrestre  como crees.

“Si crees que tus padres pueden oírte, es mejor que no pegues a tus hermanos”

Pegar, a los hermanos o amigos no es buena política, tanto si te oyen  tus padres  como si no. Si te enfadas con tus hermanos, habla con ellos, discute, lo que sea, pero no les pegues. Si eres la hermana mayor, van a aprender de tu ejemplo y cuando crezcan y sean más fuertes que tú te van a zurrar. Si de ti aprenden a hablar y a discutir, cuando seáis mayores seguiréis hablando y discutiendo y aunque te parezca mentida, los hermanos/as  pueden llegar a ser buenos/as s amigas/amigos

“Empieza a ser  muy simpático con tus familiares unas semanas antes de Navidad”.

Llega Navidad, regalos a la vista. Acércate a tus familiares unas semanas antes de Navidad para saber que les gustaría que les regalaras. Ojala ellos también acierten con sus regalos!

“No te engañes: no se salva ningún profesor” “No te engañes: nunca, jamás, un profesor te da algo bueno a cambio de nada”

Su en tu cole no se salva ningún profesor, si no te dan nada a cambio de nada, estas en el colegio equivocado, no tienes profesores, tienes autómatas. Suplica a tus padres que te cambien de colegio, tú mereces un colegio con buenos profesores. El mundo está lleno de buenos profesores que dedican su vida a educar. Ser profesor no es un trabajo, es un estilo de vida

“Ni por un momento te creas eso que dicen los adultos de que TODO lo hacen por nuestro bien”.

Cuando el adulto que te lo dice te quiere, créetelo, es cierto.  A nadie le gustan que le digan que no, pero… a ellos les sería más fácil decir que si a todo y no discutir contigo, pero si se oponen y discuten es porque de verdad te quieren y te están educando. Tienes esta suerte.

“Cuando el compañero de mesa es más peligroso que un mal marido”

Cuando tienes un compañero de mesa que te parece peligroso, habla con tus profesores y explícale tus miedos. Si crees que es violento o abusón, tiene que aprender que hay que hablar en lugar de utilizar la violencia. Si no lo aprende ahora, se va a convertir en un adulto violento y quizás maltratará incluso a la gente que quiere. Si los profesores no te escuchan y no hacen anda,  una vez más, suplica a tus padres  que te cambien de colegio, no te mereces estar en un colegio que no frene la violencia.

“Nunca admitas un error delante de tus amigas. Miente todo lo que haga falta”

Todo el mundo se equivoca y dicen que rectificar es de sabios. Las mentidas para tapar errores solo llevan a más mentida, malentendidos y líos. Si admites el error y rectificas, quizás pases un mal momento, pero te vas a ganar la confianza de tus amigas. Si te dejan por admitir un error, quizás no eran tan amigas. Tú mereces tener amigas de verdad.

“Esfuérzate en caerle bien al más popular”

No hay que esforzarse en caer bien a nadie. Cada uno es como es y tiene afinidades con distintas personas De verdad te cae bien el más popular? De verdad quieres ser su amiga? Para qué? Porque? Solo porque es popular? Solo para que no te moleste? Realmente es el más popular o es el más abusón?

“Sal con alguien. Con quien sea”.

Quiérete mucho y no te conformes con el primero que pase solo para no estar sola.

“Cierra la boca. No decir toda la verdad no es mentir”

No todo es blanco o negro, mentidas o verdades. No te calles, menos si estás viendo algo injusto

“Disimula, que nadie se dé cuenta cuando algo te enfada o te pone triste”

Habla de tus sentimientos, de tus ideas, de tus proyectos, de tus errores y de tus ilusiones. Compártelos.

 “MIENTE. MIENTE. MIENTE”;

Quiérete, quiérete, quiérete

“Mucho cuidado con los buenos sentimientos. AHÓGALOS si hace falta .

Mucho cuidado con los buenos sentimientos, es lo mejor que tienes! cuídalos y compártelos

“IMPORTANTÍSIMO: échate una última ojeada justo antes de salir de casa para ver cómo te van a ver hoy los demás

IMPORTANTÍSIMO: échate una última ojeada justo antes de salir de casa para ver si estas a gusto contigo misma





Per Sant Jordi llibres i roses: what else?

23 04 2015

09_07 llibres casa-12Quan és que surt la llista dels mes llegits? La dels més rellegits? La dels més abandonats?  I la dels més regalats i mai llegits?

I el ranking dels lectors més entusiastes? I la dels llibreters més entregats ? i la dels mestres que han fet més lectors?

On dius que hi ha l’aparador dels llibres mai no escrits? Sortiran a signar els autors de les històries mai no explicades?

Al carrer hi trobarem les roses de les històries viscudes:  roses brillants d’enamorats de nou, roses de vellut d’enamorats amb solera però encara amb il·lusió, roses marcides de rutines  vitals , roses rialleres d’amistats eternes, roses acolorides d’amors diversos,….

I per acabar .. les meves recomanacions per Sant Jordi: compreu un llibre i llegiu-lo amb il·lusió. Compreu una rosa i regaleu-la amb un somriure sincer.

Feliç Sant Jordi

 





Fotos i llibres:fidelitats i canvis de cicle

14 01 2015

15_01 roterdam (120)Apart de llegir, m’agrada fer fotos. L’any 93 em vaig comprar una Nikon Fm2 reflex manual amb un objectu fixe. L’any 2005 em vaig comprar una Nikon Fm3 i un parell més d’objectius fixes. Eren màquines lleugeres i resistents i m’encantava fer fotos. Tothom ja anava amb cameres digitals , i jo, tossuda amb les meves analògiques i els meus objectius fixes i manuals sota la mirada sorneguera dels fotògrafs ocasionals que es creuaven a la meva vida . … però es clar em vaig trobar un dia que la botiga de fotos de la cantonada va deixar de revelar carrets i la cosa es va complicar, Així que el 2009 , evitant el perill imminent de que m’ingressessin en un museu en veure’m amb un carret a la ma, em vaig comprar una digital, una Nikon rèflex de segona ma a la que podia adaptar els meus meravellosos i lluminosos objectius. Em vaig modernitzar en quant a suport, però vaig perdre en pes ( no que jo perdés pes, això no passa gairebé mai, els quilos sempre m’enyoren i tornen, però això ja és una altra historia ), vull dir que la càmera reflex digital i els tres objectius feien un pes i embalum considerable, però com que m’agrada fer fotos, jo com si res , d’excursió per la muntanya, de viatge per el món , trotant amb la bici, els dies familiars assenyalats… sempre amb la bossa penjant amb l’embalum fotogràfic, fidel a les reflex, fidel a Nikon.

Però es clar, poc a poc m’he trobat que cada vegada em feia més mandra agafar l’embalum, sobretot per sortir a caminar i amb la bici. I ai las! sovint em trobava pecant, fent coses que la meva religió castiga molt durament: imagineu-vos que arribava a fer fotos amb el mòbil, cosa inútil com poques, ja que el meu mòbil és una autentica porqueria i més m’hauria valgut treure els aquarel·les i pintar el paisatge abans de fer aquestes fotos infectes, descolorides i borroses.

Total, desprès d’aquests petits pecats, que espero que no se’m tinguin en compte el dia del judici final, vaig decidir posar-hi remei: comprar una mirrorless, petita, lleugera, àgil, renunciant així a una reflex desprès de molts anys de fidelitat absoluta. I no només això, he renunciat també a una marca: Nikon. Que tampoc no se’m tingui en compte. No és una infidelitat, només és que Nikon i jo hem evolucionat diferent. No oblidaré mai les hores de felicitat que m’han donat les meves reflex Nikon i tinc els milers de fotos que hi he fet, però ara he donat un pas endavant , hi ha hagut un canvi de cicle i emprenc un altre camí.

I els que llegiu aquets blog també coneixeu la meva fidelitat al quellegeixes. Tampoc no oblidaré les hores de felicitat que m’ha proporcionat i també tinc el record dels milers d’intervencions que hi he fet, que es guarden congelades al QL1.0… però el QL i jo hem evolucionat diferent i aquesta versió 2.0 no em satisfà. Així doncs he emprés un altre camí per compartir xerrameca lectora amb altres malalts de llibres. Ara em trobareu al Lecta Manent, un petit fòrum casolà , de plataforma gratuïta i mantingut per un parell de voluntaris. És modest i hi ha poca gent, la majoria som quellegistes que no ens hem adaptat al QL 2.0 i en el LectaManent seguim parlant de llibres de manera tranquil·la i reposada. No hi ha cap intenció de créixer, ni de captar usuaris, ni de ressaltar novetats editorials, ni de res… . La intenció és passar-ho be, llegir i comentar …. si us hi voleu afegir , sereu benvinguts, passeu, passeu , els llibres són casa de tots

lecta_11





I Déu en algun lloc. Sònia Moll Gamboa

16 11 2014

1-14_08 mallorca 2 (13)Suïcidi passional

D’ençà de tu

Que se m’estimben els mots

-una a un,

per rigorós ordre d’arribada-

en l’abisme impertèrrit

dels versos

Un poemari, recull de poemes o de bocins de vida , digueu-ne com vulgueu. Un llibret menut, discret, blanc, molt blanc, per dins i per fora. Blanc per fora, només amb el que és essencial a la portada. Blanc per dins, per els poemes petits que t’omplen sense necessitat de paper ni de coses supèrflues. Tristesa, pèrdues, astorament davant una malaltia que s’emporta la mare en una mort de cent mil vegades. Però també vida, molta vida tocada amb guants de llana sense dits, amb suicidis passionals i amb moltes ganes d’estimar i viure malgrat la pena.

No en puc dir res més, només que el llegiu i potser us tocarà el cor com m’ha tocat a mi. I si mai sabeu que la Sónia els recita “in person” no us ho perdeu, els versos creixen en la seva veu.

.. i una anècdota personal…va ser el primer regal dels meus 50, el primer d’una colla de regals molt sentits de la  gent que m’estimo . I entre tots els regals,  una carta preciosa de la meva mare, una mare que si que pot obrir el paper de regals sense barallar-se amb els dits i pot canviar, no només jerseis si no li agraden, pot canviar actituds, pot, malgrat tot,  assimilar canvis inesperats de rumb de la meva vida , i pot, sobretot, estimar com ho fan les mares. Gràcies, mare, jo també t’estimo.

El que en diuen per la xarxa, que ja en poden dir el que vulguin, el que cal és llegir-lo

Una entrevista

Una crítica a Núvol , que comparteixo plenament

 





entrevista a Lo cantich

14 09 2014

A la revista digital literària lo cantich, la Sílvia Romero fa entrevistes a blogaires, i aquest estiu m’ha tocat a mi. Si fa dies que passeu per aquí, no hi descobriteu  gaire novetats, però aquí us la deixo

Què puc avançar-vos sobre un blog que es presenta amb aquest títol? Viu i llegeix. El nom ja ho diu tot, no trobeu? Però si a més hi afegim el subtítol, “M’agrada llegir”, està clar que aquesta entrevista es convertirà en una molt grata conversa amb la persona que hi ha rere Viu i llegeix

1. Si et sembla bé miraré d’anar per ordre. Com acabo d’esmentar el teu blog duu per títol Viu i llegeix, i entenc que aquesta és una declaració de principis: ets incapaç de concebre la vida sense la lectura. És aquesta la intencionalitat del teu missatge en decidir el nom del blog?

El nom del blog ve del nickname que vaig adoptar quan em vaig donar d’alta alQuè llegeixes?. La veritat és que no me’l vaig pensar gaire, em va sortir i després em va agradar i aquí s’ha quedat. Per a mi és un binomi indestriable: els llibres alimenten la vida i la vida es pot conformar segons el que llegeixes.

2. De fet, i també tal com he comentat més amunt, el subtítol que acompanya a la sentència Viu i llegeix és “M’agrada llegir”. I aquesta afirmació gairebé sembla una resposta al blog que tens com a enllaç quasi preferent, el conegudíssim Què llegeixes. Quina vinculació t’uneix a aquest blog tan visitat i amb tanta participació?

Em vaig registrar al quellegeixes el primer dia que va obrir portes, el 23 d’abril de 2008 i hi he participat molt activament. Puc dir que em va enganxar literalment des del primer moment que hi vaig posar el nas. Un univers on només es parlava de llibres, del fet lector, de manies amb les lectures, de recomanacions i d’antirecomanacions… un petit paradís per a lectors empedreïts, vaja!! Un espai on he trobat ànimes lectores bessones que hem coincidit en gustos i ens hem anat alimentant les pròpies llistes de recomanacions. Gent a qui he conegut a través de gustos literaris compartits, que després ens hem trobat i ens hem acabat fent amics. Els llibres uneixen més que moltes famílies.

     De fet el blog va començar al novembre del 2008 com una extensió dels comentaris que feia en el quellegeixes.

     3. Continuem per ordre. En l’apartat “Em presento” comentes, per parlar de tu mateixa, que ets dona i ets lectora, i que a partir d’aquí no cal gaires més presentacions. Creus que conèixer la persona que hi ha rere un blog literari pot fer que els seus lectors s’hi endinsin amb idees prefixades?

La veritat és que no necessàriament. Hi ha blogaires que utilitzen el blog com a part de promoció de la seva feina. Generalment són gent de lletres, periodistes, crítics, llibreters, escriptors, poetes, etc., que utilitzen el blog com una manera més d’expressar-se i per donar-se a conèixer en aquest món. És una eina fantàstica de promoció i difusió. Jo he conegut escriptors i llibreries a través de blogs i després me n’he fet “clienta” incondicional perquè els he anat coneixent prèviament a través del que en llegia en el blog.

En el meu cas, la meva intenció del blog és purament lúdica. M’agrada llegir, m’agrada escriure sobre el que em fa sentir el que llegeixo i m’agrada compartir-ho. No vull “promocionar-me” i penso que al lector del blog no li aporta res saber com em dic, on visc i a què em dedico. De totes maneres, com que hi ha entrades que no són estrictament literàries, en algun lloc hi ha alguna pinzellada de la meva feina i de la meva vida que fan de marc o excusa per alguna cosa que vull explicar. I les fotos també em “retraten”. La majoria són fotos que he fet jo de llocs i coses que m’agraden i fins i tot hi ha fotos d’algun membre de la família…

     4. Però… continuem amb aquest tema de l’anonimat. En realitat hi ha molts blogaires que no indiquen el seu nom en el blog, però que a causa de la tasca que fan o de les trobades que se celebren, acaben coneixent-se els uns als altres. Llavors: és realment efectiu, aquest anonimat?

     Com et deia a la resposta anterior, no m’he plantejat l’anonimat com a objectiu, simplement passa que saber qui sóc no aporta res al blog ni al lector. La meva feina no té res a veure amb els llibres i la lectura i de bon començament no em venia de gust barrejar els dos mons. Tenint-los separats he pogut escollir a qui mostrar la meva identitat real en el mon blogaire i a qui mostrar el meu alter ego literari en el món real. Desfer l’anonimat no em suposa cap problema.

5. Hi ha un altre apartat, “Lectures 2014”, on esmentes el títol que estàs llegint en aquests moments i també els títols de llibres que has llegit al llarg d’aquest any. Però m’ha cridat l’atenció (i corregeix-me si estic equivocada), que dels llibres que detalles en la llista “Fa poc he llegit” només un parell tenen l’enllaç cap al teu comentari sobre la lectura. La pregunta és òbvia: publiques un post de totes les lectures que fas? En cas afirmatiu pressuposo que aquests títols estan pendents de ser comentats, però en cas negatiu… què et fa decidir a comentar o no comentar una lectura?

Aquest any 2014 és de sequera lectora i, degut a la feina, tinc poc temps per dedicar al blog, o sigui que és poc significatiu. Si mires la pestanya de lectures anteriors, hi ha la llista de tot el que he llegit, i diria que més del 90% dels llibres estan ressenyats, ja sigui amb entrada pròpia o amb entrada col·lectiva. Miro de ressenyar tot el que llegeixo, sempre que en pugui dir alguna cosa positiva. Si és un llibre que no m’ha agradat gens, generalment no en parlo.

6. Ja que has parlat de l’apartat “Lectures anteriors”, comentem-lo. En ell fas la relació de títols per anys, i dins de cada grup els catalogues i valores. Aquesta valoració, intentes que sigui objectiva i que es basi en criteris literaris i estilístics, o bé et mous per criteris subjectius?

Criteris totalment subjectius!! El meu blog no és de crítica literària, això els hi toca als professionals que estan formats en aquest tema. Podria dir que el meu blog és de crítica emocional, si és que això existeix. És una mica psicoanalític: parlo de les emocions que m’han despertat els llibres, altra cosa no sé fer.

     7. I ara anem al teu “Índex d’autors”. Hi faig un cop d’ull i em crida l’atenció, sobretot, que en general només hi ha un títol per autor. Deixant de banda, està clar, algunes excepcions d’escriptors i escriptores que potser són els teus autors de referència. Això és així? Vull dir: el fet que del nom d’un autor trobem diversos títols de llibres implica que és un dels teus escriptors consagrats i que llegeixes, si pots, tot el que trobes d’ell?

     Les repeticions corresponen, efectivament, a autors que m’agraden molt: Javier Marías, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Ian McEwan, Jaume Cabré, Janette Winterson, Jane Austen, Eduard Márquez….. però crec que no hi ha cap autor a qui li hagi llegit tot.

8. És evident, pel que he pogut constatar en aquesta immersió que he fet en el teu blog i per tot el que ara hem estat comentant, que Viu i llegeix no és un mer passatemps. Sabries dir-me quantes hores, aproximadament, li dediques al llarg de la setmana?

     Més que un passatemps, ha estat una vàlvula d’escapament del dia a dia atabalat, una manera de distreure les neurones i una mirada al món lleugerament diferent. No t’ho sabria quantificar, però sí qualificar: hores nocturnes i de caps de setmana principalment.

     9. Una pregunta que sempre faig, i tenint en compte que tu coneixes molts altres blogaires no puc saltar-me-la, és sobre les anècdotes. Perquè segurament des que vas iniciar la teva activitat amb Viu i llegeix te’n deus haver trobat amb més d’una i més de dues. N’hi ha alguna que ens puguis explicar, bé perquè sigui curiosa, o bé divertida o increïble?

La millor experiència del blog, apart de la satisfacció personal d’escriure i de saber-me llegida (no fotem, que això agrada, eh?) és la gent que he conegut, ja sigui en trobades col·lectives o en petit comitè. Per exemple, ens vam començar a seguir amb el blog de l’Espolsada i vaig veure que corresponia a una llibreria real. Un dia m’hi vaig presentar a conèixer la llibretera i blogaire i ara la majoria de llibres els compro allà i fins i tot m’he apuntat al seu club de lectura. I no em cau al costat de casa, precisament, que haig de fer uns 40 km per anar-hi, però paguen la pena.

També he conegut gent que ha contactat amb mi a través de comentaris al blog amb qui finalment he establert una relació personal estreta.

     Una altra cosa xula que m’ha passat és que alguns autors de qui havia parlat bé d’algun dels seus llibres m’han convidat a presentacions de llibres posteriors i he tingut l’oportunitat de parlar amb ells.

Un pou infinit de satisfaccions…

10. Hem arribat al final de l’entrevista. Moltes gràcies per dedicar-me el teu temps i felicitats pel blog. I ara és el teu moment estrella: vols afegir algun comentari? Hi ha alguna pregunta que esperaves que et fes i que no he plantejat?

Només agrair-te que t’hagis fixat en el meu blog.

Sílvia Romero i Olea

Romero i Olea, Sílvia.
«Viu i llegeix»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol – Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>

ISSN 2014-3036-N.24





Bon viatge, Montserrat

13 09 2014

m abello70_PC_01Aixopluc busco

en la llarga abraçada

que m’agombola.

Pètals de rosa

que els dits acaronen

són els teus llavis.

I és blanc el lliri

de llarga tija verda

prop l’aigua clara.

Montserrat Abelló

Vaig tenir la Montserrat Abelló ( que coneixíem com a Sra Bofill) de professora d’anglès, fa més de 30 anys, en els seus últims anys com a docent. Érem un grup una mica rebel i ens sorprenia aquella profe menuda, terriblement gran per els nostres 16 anys, però amb una vitalitat que et deixava fregit. Fèiem broma dels seus mocadors de coll i fins i tot juguesques per endevinar quin duria a la propera classe. Ella ens sorprenia amb classes d’angles diferents, ens explicava els seus anys d’exili i deixava que treballéssim l’anglès a través de cançons de Queen, que ella escoltava divertida amb aquell somriure que li il·luminava la cara i li feia els ulls petits. Al cap d’un temps, quan ja érem adults i una mica menys eixelebrats vam descobrir que la Sra Bofill era la Montserrat Abelló, que era poeta i traductora i vam entendre algunes coses de l’exili i de les seves amistats literàries que ens havia explicat.

Fa poc més de dos anys vaig passar per una situació personal complicada i vaig trobar consol llegint poesia, era un bàlsam que m’asserenava enmig del tsunami de la meva vida. La Montserrat Abelló va passar a ser una de les meves poetes de capçalera.

Un dia, de casualitat, passant per el carrer de Sant Pere mes alt, vaig veure que a la llibreria Pròleg anunciaven un acte en el que ella hi era. Vaig canviar els plans del vespre i hi vaig assistir. Vaig tenir la ocasió de saludar-la, en trenta anys s’havia encongit un no dir, em va impressionar veure-la tan remenuda, però seguia amb un mocador de coll virolat i el mateix somriure. Li vaig explicar això que us he explicat, el record de les classes d’anglès i el consol que m’havia donat la seva poesia. Va quedar molt seriosa, però després em va somriure i em va abraçar donant-me les gracies per haver-li explicat i dient-me que no demanava res més de la seva poesia, que arribés al cor de la gent. Aquell dia, apart del regal de la seva abraçada, vaig conèixer la Sonia Moll i la seva poesia, que ha resultat ser una altra poetessa de referencia per a mi. Desprès he vist la Montserrat Abellò en diversos actes, homenatges, presentacions de llibres i lectures poètiques, m’he emocionat sentint-la recitar els seus poemes amb aquella veu tremolosa i amb caràcter, veient com li brillaven els ulls sentint poetes joves, i veient com se li il·luminava la cara amb un somriure generós quan rebia l’afecte sincer de la gent que l’envoltava.

Em fa molta il·lusió tenir els seus llibres dedicats, una petita joia de la meva biblioteca. Jo, de gran, vull ser com ella, tot ganes de viure i somriure, i mentre no arribo als 96, la seguiré llegint, seguiré gaudint de les seves paraules que toquen l’ànima.

Bon viatge, Montserrat.

Coses de la Xarxa

L’espolsada també li ret homenatge

foto copiada de la xarxa En gairebé totes les fotos que he trobat, anava amb un mocador de colors virolats, fixeu-vos hi





viure, llegir….

19 03 2014

No sempre podem triar el tempo de la vida, sovint només podem somiar que ens passen algunes coses, però a vegades la vida dona sorpreses i les acumula al mateix temps, no fos cas que ens avorríssim. Coses que il·lusionen, que no et ve de gust deixar passar, altres que t’arrosseguen i les de més enllà que no voldries, però que no hi ha més remei … i el dia continua tenint 24 hores que bateguen amb els seus minuts de llum i d’ombres. Hi ha dies que en respirar sembla que et falti l’aire i se t’instal·la un buit a la boca de l’estomac, i d’altres és el somriure el que se t’instal·la a l’ànima i només tens ganes de seguir endavant com si les energies fossin eternament renovables.

La feina i la vida se’m mengen les hores , però encara n’esgarrapo per llegir i entrar en universos literaris que mitiguen alguns neguits. Viure i llegir, els dos platets de la balança que sovint s’equilibren: la vida dona llibres i els llibres donen vida. Segueixo amb la vida i les lectures que s’alimenten mútuament, però per un temps deixaré d’alimentar el blog amb les meves paraules.

 Gràcies per acompanyar-me fins avui, ni en els somnis més optimistes havia previst tan bona companyia.

A reveure, tard o d’hora tornaré.

Bona vida i bones lectures

1-NTC_4808