I per Sant Jordi, què comprarem? què llegirem?

Aquest any augurem un Sant Jordi ben estrany, just després de dilluns de Pasqua, en plena campanya electoral, amb un judici surrealista en marxa i una previsió de temps de llamps i trons. Però sigui com sigui, els llibres estaran al punt de mira de tothom com cada any.

Del que he llegit últimament, us podria parlar be de….

Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols, que després dels seus contes “anatomia de els distàncies curtes” s’ha llençat amb una novel·la que va de vida en temps de pèrdues.  Edicions del Periscopi

Un rodet de fil blau. Anne Tyler

Un rodet de fil blau és suau, és història de família. Són secrets, són retrets, però és una família sòlida ,amb  una marassa i  una casa acollidora que pren protagonisme i forma part de la història de la família. Personatges ben trabats, versemblants, hi reconeixes germans i cunyats: el rebel, el bon minyó que fa ràbia, la mal casada, la que no dona maldecaps i organitza sense que ho sembli. I gos, de fet, gossos. I nets. És vida que podria ser de qualsevol família de classe mitjana de qualsevol lloc del món.

Una novel·la calidoscòpica, de les que m’agraden, on diferents veus van explicant la mateixa història des de diferents punts de vista, llums i ombres que fan créixer els personatges

El que en diuen per la xarxa

l’editorial

La critica de l’ara

The marriage plot(La trama nupcial ) . Jeffrey Eugenides

Universitaris americans als anys 80, per tant , de la meva quinta tot i que la meva vida universitària poc va tenir a veure amb la que explica el llibre. Però l’època si i hi he reconegut alguns hàbits que semblen dels pleistocè inferior. Era una època de fer temps al costat del telèfon esperant la trucada “d’algú” , de quedar dia hora i lloc amb una certa anticipació i d’esperar a palplantat sense saber si qui esperes ja ha vingut i ha marxat o encara no ha arribat, de viatges en els que ningú no sabia on paraves, a menys que escrivissis una carta o et gastessis una petita fortuna amb una trucada. Època de cabines telefòniques i d’ arrambar monedes per les trucades. Època en que les mentalitats es començaven a obrir de manera generalitzada, però les malalties mentals encara eren tabú.

En aquest context d’època ens trobem a l’últim any de carrera, quan estan a punt de graduar-se. S’engeguen les veus dels tres protagonistes explicant la seva versió de la seva pròpia història. Dos nois enamorats de la mateixa noia, la Madeleine. En Leonard bipolar, brillant i seductor a vegades, un autèntic infern quan cau al pou. En Mitchell, ple de dubtes i eternament enamorat d’ella: l ‘ha seguit, admirat i idealitzat des del primer any d’universitat, sempre mantenint una distància, la que ella li marcava. Però sempre al seu costat, apareixent donant suport i ajuda quan ho necessitava. L’amic etern i fidel.

No entraré en detalls de l’argument, que per a mi és quasi el de menys.  M’han interessat i atrapat els personatges, que es van dibuixant els uns contrastant amb els altres i es van reconeixent i creixent a mida que avança la novel•la. Et recorden la força d’una època de la vida en la que realment tot està per fer i tot és possible. I això, no m’ho negareu , te una força que pot arrasar amb tot, fins i tot amb els propis projectes.

No he conviscut mai amb un bipolar, però m’imagino que es deu assemblar molt al que presenta . Deu ser així, o pitjor. Com estar atrapat dins teu i no veure cap escletxa per on treure el cap. Un infern que es transmet sense dramatismes.

El que en diuen per la xarxa

una ressenya professional a microrevista on hi trobareu el per què del títol, entre altres coses

A La lectora omnivora no li acaba de fer el pes, hi ha gustos per tot!!

Més anàlisi de la novel·la a al bookhunterblog

Creixen malgrat tot les tulipes . Sònia Moll

És poesia  ? són  relats? és una novel·la?  llegit i rellegit i encara no se com classificar aquest llibre . No és ben be poesia,  però està ple d’imatges poètiques. Són relats que tots junts configuren una història  que be podria ser una novel•la. Millor doncs que no hi posi etiqueta i que cadascú la classifiqui en el lloc que millor s’acomodi en el seu cor. Perquè és una història que va directa al cor, emoció pura en vena que sacseja. És la història d’una dona que ha estimat molt, que ha patit molt però se’n va sortint de tot plegat perquè l’han estimat molt . Malgrat tot el patiment que traspua, de fons sempre hi veus un somriure i unes ganes de viure que s’encomanen.

El vaig llegir d’una sentada, un dissabte al matí inusualment tranquil i reposat. I quan el vaig acabar vaig tenir ganes d’acabar de treure capes superflues de la meva vida, de donar un cop de peu a tot el que em fa nosa i acabar de girar la vida com un mitjó per viure intensament malgrat les pors i altres mals que a vegades ens entestem a dur enganxats a la pell.

La Sonia Moll te poesia publicada (Non si male nunc, Empuries )   i un blogque tot sovint visito i que us recomano tant com el llibre.

Mi planta de naranja lima. Jose Mauro de Vasconcelos

Un drama com una catedral, ja us ho dic ara, he plorat com una bleda i m’ha quedat un nus a l’estomac.  La veu d’un nen de 5 anys, espavilat i intel·ligent com pocs, sensible i de bon cor, imaginatiu i mogut. Com és d’esperar en un nen despert, acaba plasmant la seva creativitat i fantasia en petites entremaliadures que els seus pares, veins i gemans grans no acaben d’entendre I no només li diuen que és dolent i li fan creure que du un dimoni dins, sino que l’apallissen continuament i amb una contundència que fa mal el cor i et fa dubtar de la naturalesa humana. Entraries al llibre, sacsageries la família i t’enduries el nen per protegir-lo. Relata una vida dura que no hauria d’existir ni en els novel·les. La cosa trista és que sembla que el relat és autobiogràfic.

Dura i tendra a la vegada, es fa difícil de recomanar a les ànimes sensibles

el que en diuen per la xarxa

Libros del asteroide

l’espolsada

Excusa teletubi

Poc a poc vaig superant la sequera lectora que ha invait la meva vida aquests últims mesos, però per la total recuperació hauré d’eliminar del tot les restes de sequera escriptora. Em passejo lànguidament per la meva llibreta de notes mirant el que he llegit últimament, pensant a veure què en dic al blog, i tot el que aconsegueixo és ensumar un tou de lletres encadenades, escrites amb una lleugera desgana i que em desperten poca emoció. Podria pensar que és l’astènia primaveral ,amb els dies que està fent , potser colaria i tot. Però no, ja fa dies que la cosa dura. Ho podria atribuir a la manca de temps que pateixo últimament, que m’impedeix llegir intensa i relaxadament, però com diuen els psicoanalistes, donar al culpa dels teus mals a la manca de temps ( o de diners) , és excusa de mal pagador. Excusa Teletubi, en dic jo.

No hi ha excusa, simplement és que he fet lectures que m’han emocionat poc ( no que no m’hagin agradat) i sense emoció no sé escriure, així de fàcil. Però perquè no acabeu abandonant definitivament les visites al blog, us deixo quatre línies dels últims que he llegit

A la caza del amor. Nancy Mitford ***

Comèdia entretinguda i divertida on ens trobem amb la classe alta rural anglesa que es mostren anglesos, mooolt anglesos !. Una família extensa amb un patriarca que marca les normes i es mostra poc tolerant amb tot el que faci olor de nou o estranger

La novel•la es centra en els periples de la noia romàntica de la família a la caça de l’amor, corrent amunt i avall pel món perseguint la passió de la seva vida. Enmig de tal persecució, passa una temporada al sud de França, fent de voluntària per ajudar els refugiats espanyols que arribaven a carretades fugint del feixisme , la guerra i la gana. La seva reflexió de noia anglesa de casa bona és que no entén com els espanyols poderosos i rics no ajuden a tota aquella colla de desgraciats morts de fam i de por “ com es poden deixar abandonats els patriotes quan ho passen tan malament?” es pregunta. L’absurd d’una guerra civil.

Ves a saber on és el cel. Blanca Busquets ***

Una trama intrigant que fa de bon llegir i enganxa . Un pèl forçades les casualitats, però en cap moment els personatges perden al seva credibilitat, i això s’agraeix.

Un grapat de pols. Evelyn Waugh *

Jo m’esperava trobar alguna cosa deliciosa tipus “retorn a Brideshead” i la veritat és que he quedat decebuda amb la història d’una família del countryside anglès, que viu en una d’aquelles cases enormes , poc pràctiques i caríssimes de mantenir, que sovint van en decadència, com les famílies que hi viuen.

La història comença bé, però s’embolica sense sentit i tot plegat es dilueix sense cap mena d’emoció. No m’he cregut cap personatge

Aviat, alguna recomanació de cara a Sant Jordi….

Maic. Tina Vallès

La història trista i tendra d’un nen que  la única cosa que vol és ser nen, anar a escola i avorrir-se de jugar al carrer abans que el cridin des del balcó per anar a sopar. Vol una mare que sigui a casa i una casa amb olor d’àvia, de caldo, de lleixiu i de llimones. No vol ser l’home de la casa, perquè ser l’home de la casa li fa remolins a la panxa que només marxen quan torna la mare o quan té la sort de la companyia dels veïns que l’abracen , l’escolten i li donen berenar.

Un retrat magnífic d’una realitat que no hauria d’existir ni com a ficció. Cap nen de vuit anys hauria de ser l’home de cap casa. Els nens han d’exercir de nens i la pobresa i la solitud , mai dels mais, no haurien d’anar robant infanteses.

 

El festí de Babette. Isak Dinesen

Escrit com un conte d’aquells antics i clàssics ( Andersen, Grimm…) on es crea una atmòsfera on tot és possible i tot és senzill. Inclou una moral espaterrant i de sentit comú i aquell deix de cosa autèntica com de moble de caoba de debò, polit i repolit, però auster i imponent.

No acostumo a explicar arguments, però aquí va la excepció que confirma la regla, que últimament me n’estic saltant alguna de les que jo mateixa m’imposo absurdament.

Babette, una dona francesa , es refugia a Noruega fugint de la revolució, que li mata mitja família a la vegada que tota la noblesa del país. Viu humilment al servei de dues germanes que condueixen una comunitat religiosa senzilla i austera. Al cap de molts anys de viure plegades, a la Babette li toca la loteria i s’ofereix a fer un festí per a la comunitat que l’ha acollit durant tant de temps. Serveix els millor vins i els menjars més delicats que mai ningú s’hagi imaginat. Els membres de la comunitat religiosa, que no han menjat mai res que no sigui patates i carn salada, per no ofendre i com a mostra d’amistat , es prometen no dir res de les extravagants menges que els ofereix Babette. Però a mida que va avançant l’àpat , flueix una harmonia i un benestar que cap comensal no havia sentit en anys i panys. Sense que ningú no ho sàpiga, els està servint la millor cuinera de França, que s’ha gastat tot el que tenia per exercir el seu art una vegada més a la vida, per veure com gaudeix la gent amb la seva cuina. Soberbia d’artista o necessitat creativa?

 el que en diuen per la xarxa

l’espolsada

Els orfes del senyor boix

el que queda del llibre

llibres per llegir

un subproducte pop

D’A a X. John Berger

A és una dona. X és un home empresonat per motius polítics. No sabem on ni quan, però podria ser en qualsevol lloc del món , en qualsevol moment de la història. L’A escriu cartes a en X. L’ X pot ser l’Estimat lleò reptil, Mi guapo, Habibi, Kanadim, Aleta meva, Mi soplete, Ya Nur, Hayati, Estimat soldador, Soldador meu. Tots els noms cristal•litzen en un de sol: l’enyor.

Cartes d’amor i de quotidianitat, tendres i dures, amb esperança i amb por. Desperten una tendresa infinita. No en vull dir gaire cosa més, jutgeu vosaltres mateixos amb aquestes engrunetes que us deixo

•  “El que és efímer no s’oposa al que és etern. El que s’oposa al que és etern, és l’oblit”

• “Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, les esperances a l’ànima”

• “El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents”

• “Totes les cançons del món, en part, estan adreçades als morts, i els morts se les embutxaquen, se les posen a la butxaca del silenci”

• “La pèrdua pot cristal•litzar el coratge”

• “Existeixen propietats comunes a totes les coses i conèixer aquest concepte obre el pensament a les grans meravelles de la natura, la principal de les quals inclou els dos infinits que es troben a tot arreu: la grandor infinita i la petitesa infinita”

Un llibre que m’ha deixat en silenci i m’ha fet sentir de la banda de la petitesa infinita

 El que en diuen per la xarxa

edicions 1984

llegint la vida

en Jordi Romero

Llibertat. Jonathan Franzen

Una novetat que ha aterrat acompanyada de critiques grandiloqüents per part de la prensa americana que no comparteixo gens ni mica.

M’ha costat d’acabar-la, i quan he arribat al final, m’hi he trobat amb un happy end que no esperava. Sembla ser que a les novel•les la gent evoluciona en un plis i els problemes es resolen en un plas. Totes les contradiccions dels personatges que es plantegen amb encert al llarg de la novel•la , se’n van a fer punyetes a les ultimes 150 pàgines i gairebé tothom torna al carril de sortida.

Té coses bones, no ho nego, com la construcció de la historia a través de els veus dels diferents protagonistes tot conformant un puzle que et va endinsant a la historia. O bé la denuncia al capitalisme salvatge i a les trames de com moure’s per els passadissos dels rics i poderosos: tot acaba sent un negoci brut, encara que defensis una espècie d’ocells en perill d’extinció amb tota la bona fe del món. És tot un espectacle que m’imagino que no es deu apartar molt de la realitat.