El festí de Babette. Isak Dinesen

5 05 2012

Escrit com un conte d’aquells antics i clàssics ( Andersen, Grimm…) on es crea una atmòsfera on tot és possible i tot és senzill. Inclou una moral espaterrant i de sentit comú i aquell deix de cosa autèntica com de moble de caoba de debò, polit i repolit, però auster i imponent.

No acostumo a explicar arguments, però aquí va la excepció que confirma la regla, que últimament me n’estic saltant alguna de les que jo mateixa m’imposo absurdament.

Babette, una dona francesa , es refugia a Noruega fugint de la revolució, que li mata mitja família a la vegada que tota la noblesa del país. Viu humilment al servei de dues germanes que condueixen una comunitat religiosa senzilla i austera. Al cap de molts anys de viure plegades, a la Babette li toca la loteria i s’ofereix a fer un festí per a la comunitat que l’ha acollit durant tant de temps. Serveix els millor vins i els menjars més delicats que mai ningú s’hagi imaginat. Els membres de la comunitat religiosa, que no han menjat mai res que no sigui patates i carn salada, per no ofendre i com a mostra d’amistat , es prometen no dir res de les extravagants menges que els ofereix Babette. Però a mida que va avançant l’àpat , flueix una harmonia i un benestar que cap comensal no havia sentit en anys i panys. Sense que ningú no ho sàpiga, els està servint la millor cuinera de França, que s’ha gastat tot el que tenia per exercir el seu art una vegada més a la vida, per veure com gaudeix la gent amb la seva cuina. Soberbia d’artista o necessitat creativa?

 el que en diuen per la xarxa

l’espolsada

Els orfes del senyor boix

el que queda del llibre

llibres per llegir

un subproducte pop





D’A a X. John Berger

3 05 2012

A és una dona. X és un home empresonat per motius polítics. No sabem on ni quan, però podria ser en qualsevol lloc del món , en qualsevol moment de la història. L’A escriu cartes a en X. L’ X pot ser l’Estimat lleò reptil, Mi guapo, Habibi, Kanadim, Aleta meva, Mi soplete, Ya Nur, Hayati, Estimat soldador, Soldador meu. Tots els noms cristal•litzen en un de sol: l’enyor.

Cartes d’amor i de quotidianitat, tendres i dures, amb esperança i amb por. Desperten una tendresa infinita. No en vull dir gaire cosa més, jutgeu vosaltres mateixos amb aquestes engrunetes que us deixo

  •  “El que és efímer no s’oposa al que és etern. El que s’oposa al que és etern, és l’oblit”
  • “Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, les esperances a l’ànima”
  • “El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents”
  • “Totes les cançons del món, en part, estan adreçades als morts, i els morts se les embutxaquen, se les posen a la butxaca del silenci”
  • “La pèrdua pot cristal•litzar el coratge”
  • “Existeixen propietats comunes a totes les coses i conèixer aquest concepte obre el pensament a les grans meravelles de la natura, la principal de les quals inclou els dos infinits que es troben a tot arreu: la grandor infinita i la petitesa infinita”

Un llibre que m’ha deixat en silenci i m’ha fet sentir de la banda de la petitesa infinita

 El que en diuen per la xarxa

edicions 1984

llegint la vida

en Jordi Romero





Llibertat. Jonathan Franzen

29 01 2012

Una novetat que ha aterrat acompanyada de critiques grandiloqüents per part de la prensa americana que no comparteixo gens ni mica.

M’ha costat d’acabar-la, i quan he arribat al final, m’hi he trobat amb un happy end que no esperava. Sembla ser que a les novel•les la gent evoluciona en un plis i els problemes es resolen en un plas. Totes les contradiccions dels personatges que es plantegen amb encert al llarg de la novel•la , se’n van a fer punyetes a les ultimes 150 pàgines i gairebé tothom torna al carril de sortida.

Té coses bones, no ho nego, com la construcció de la historia a través de els veus dels diferents protagonistes tot conformant un puzle que et va endinsant a la historia. O bé la denuncia al capitalisme salvatge i a les trames de com moure’s per els passadissos dels rics i poderosos: tot acaba sent un negoci brut, encara que defensis una espècie d’ocells en perill d’extinció amb tota la bona fe del món. És tot un espectacle que m’imagino que no es deu apartar molt de la realitat.

 





Retorno a Brideshead. Evelyn Waugh

28 01 2012

Una història d’aquelles en les que ensumes la fatalitat només de llegir les primeres pàgines. La melancolia flota en l’ambient com les boires baixes dels dies d’hivern i s’enganxa en tots i cadascun dels personatges i ambients que van apareixent a la novel•la: Charles Ryder, els germans Flyte, (en Sebastian, la Julia i la Cordelia) , Brideshead la gran casa de Lord i Lady Marchmain…

A través del seu amic Sebastian, en Charles Ryder s’enamora de la seva família turmentada per les arrels catòliques i amb un destí marcat per la incapacitat de ser feliços, tot i tenir-ho tot. S’enamora de la idea de família, d’en Sebastian, que és el seu negatiu , de la Júlia, que tot ho té i tot ho perd. Però ni tan sols els lord i les ladies poden tenir una vida feliç: ningú no els demana realment què volen fer de les seves vides. Tenen un destí marcat i tot els hi passa per sobre , com si veiessin passar la felicitat a través de la finestra d’un tren, sense la possibilitat de baixar-ne.

El llenguatge, tan seductor com els personatges.





Viatge d’hivern. Jaume Cabré

5 12 2011

A falta del Jo confesso, ( que ja caurà, ja) m’he con format amb petites i rotundes píndoles de Cabré. Un recull de contes: poètics, violents, cruels, misteriosos…tots lligats per fils quasi invisibles que acaben formant una teranyina teixida amb música i pintura. Un detall aquí, una peça central allà, tots giren al voltant d’una partitura d’ un organista quasi desconegut contemporani de Bach, i d’un Rembrandt misteriós que no és el que sembla, però que hipnotitza a tothom qui el mira. El misteri està servit, i una estona de bona literatura en vena, també.

El que en dieun per la xarxa

la butxaca

un gripau enamorat d’en Cabré, com jo.

Col·lecció de moments





Foguerada d’agost. Andrea Camilleri

5 12 2011

Una història del comissari Montalbano m’ha fet sortir del pou. No n’havia llegit mai cap i aquest em va caure a les mans en l’última trobada de quellegistes.
Una mica de misteri, cacos i polis complint sempre amb la feina que el destí de ficció els hi encoloma: els cacos dolents i maldestres, els polis, bons jans i amb bon olfacte . Tot plegat, una excusa per anar presentant personatges que van teixint una historia entretinguda i sorprenent .

M’ha caigut bé en Montalbano, li seguirem la pista

l’argument que de fet és el de menys….





La hija de Robert Poste. Stella Gibbons.

15 10 2011

La Flora és una jove londinenca benestant i molt primmirada. Queda orfe de pares i de compte corrent que pugui mantenir el seu ritme de vida, així que, per sobreviure recorre als parents llunyans, i de tots els que té, els únics que l’acullen són els cosins d’una granja perduda a Sussex on sembla que el temps s’hi hagi aturat. Allà es planta ella , en una casa governada per l’àvia que no surt de la seva habitació però que els té tots atemorits sota amenaces ridícules però efectives. En quatre dies la Flora , amb el seu posat de mosqueta morta, va posant cadascú al seu lloc i ho acaba capgirant tot. La seva autestima i seguretat és motor prou potent per desmontar la tradició més arrelada i per qüestionar qualsevol fet que es produeix al seu voltant.

Hi ha un seguit de situacions esperpèntiques i divertides, però arriba un moment que tanta bestiesa carrega una mica. En algun moment m’ha recordat la gramatica parda de Juan Garcia Hortelano, també plena de crítica social, de jocs de paraules molt intel•ligents i de bestiesa darrera bestiesa que acaba sent excessiva.

El que en diuen per la xarxa

 La màgia a un racó per llegir

En ramon al pais dels kokamusques

La Maripepa al neguit de pantorrilla