Canvis en el quellegeixes

Fa pocs dies, la direcció de la ILC va tenir la deferència d’enviar-nos, a uns quants quellegistes, una carta ( semblant a aquesta) explicant la suposada obsolescència de la plataforma, la compra de llibres per llegir per part de la ILC i convocant-nos a una reunió per explicar-nos-ho  a bastament.

 Durant una setmana hi va haver un banner al fòrum anunciant aquesta reunió, però només hi havia informació parcial. Vaig penjar-hi el contingut sencer de la carta  ( el qual no feia pensar que fos una cosa confidencial) i es va treure adduint que primer volien fer una convocatòria per parlar amb els afectats pel canvi i desprès en farien l’anunci públic. Curiós raonament, ja que els afectats som tots els quellegistes , no només els que vam rebre el comunicat personalitzat. El canvi ens afecta a tots i penso ( ep! és una opinió personal) que hauria estat més natural fer-ne un anunci públic al fòrum, així també es podrien haver estalviat l’altre argument, que era que  el fet de que jo hi fes pública la carta “ era una falta de consideració important cap a la resta d’usuaris [anunciar un canvi com aquest a través d‘un missatge d’un dels usuaris]”.

Uns quants vam anar a la reunió  i aquesta és la nostra visió.

S’addueixen problemes tècnics de les últimes setmanes, però fa mesos que la decisió de fer aquest canvi està presa i és purament una qüestió de prioritats. La direcció de la ILC ha pres unes línies d’actuació diferents de les que havien pres les anteriors direccions, i això, sumat a les restriccions pressupostàries, ha portat un canvi radical en el funcionament del QL.

El pressupost que anava destinat al manteniment i funcionament del QL, ja molt reduït en els últims anys,  s’ha dedicat en bona part a unificar el servidor per a totes les plataformes digitals de la ILC i a crear el Portal de les Lletres Catalanes. Si no ho vam entendre malament, una tercera part d’aquest pressupost, ja reduït, podia anar destinat al QL? Amb aquests diners hi havia la possibilitat de fer un concurs públic per al manteniment del QL? (la direcció sembla que havia obtingut alguns pressupostos en aquest sentit), però finalment s’han decidit per la solució que han pres, adquirir la plataforma i continguts de llxll , per un import lleugerament menor, cosa que simplifica el procés, ja que la compra no ha hagut de passar per concurs públic.

El quellegeixes està muntat sobre una plataforma i un framework de codi lliure utilitzats per milers de fòrums a tot el món, és una eina potent i a la que li cal un manteniment per actualitzar les versions de les llibreries, en cap cas és una eina obsoleta. El fòrum és gran, té multitud de fils ( més de 6000) ,comentaris ( més de 240000) , jocs, etc  i deu ser tot un repte enfrontar-s’hi per primera vegada i fer-lo funcionar sense problemes. Malgrat tot, hi ha empreses disposades a fer-ne el manteniment per un pressupost adaptat a les possibilitats actuals,  però la direcció s’ha estimat més congelar tot el patrimoni quellegista construït fins ara i traslladar-se a un altre espai, que actualment té una estructura molt diferent, un volum d’entrades, d’usuaris i comentaris molt menor del que el ql ha mogut fins ara.

Adéu al quellegeixes que hem conegut fins ara.  Com serà el nou quellegeixes? Esperem que en conservi l’esperit .El temps ho dirà, però de moment el sentiment és de tristesa, de veure que no hi ha hagut voluntat de mantenir-lo en funcionament tal com és.

Gioconda, Estrellada, Margalovi, Lilacwine, Aracel·li, La iaia ,Viu i llegeix, que èrem a la reunió

Carla i Turmix , que no hi eren però comparteixen opinió

Llegir, escriure….

Només dues entrades en els dos últims mesos. La vida em té una mica entretinguda i les meves neurones lectores i escriptores han demanat, molt amablement això si, si podien agafar-se una mena de jornada reduïda. I és clar que amb la de satisfaccions que m’han donat al llarg de la vida, sempre tan diligents i aplicades, no m’he pogut negar a la petició. I així estic, amb alguns llibres a mig llegir, alguns de llegits de fa dies i amb el comentari perdut, picotejant d’aquí i d’allà.

Ara que la neurona escriptora encara no ha acabat la seva jornada d’avui ( divendres tarda i treballant, aquesta neurona no sap gaire on penja el llum) aprofitaré per fer un repasset a les últimes lectures

El lugar del aire. Dinaw Mengestu. Recomanació quasi obligatoria de la meva llibretera de capçalera, que no m’ha decebut gens ni mica. El Jonàs és una mica com la protagonista de Brooklyn, una ànima solitària que no sap ben bé què busca. Un personatge desemparat, dels que t’acullen. La Fe en va parlar molt bé en el blog de l’espolsada

El sol dels Scorta. Laurent Gaudé. L’inici et fa suar i quasi que sents els grills de l’estiu mediterrani. Els Scorta són una família italiana molt arrelada a la seva terra àrida. Tenen uns lligams molt forts entre ells, fruit de les penes i dificultats. Hi ha una escena d’un dinar familiar que m’ha robat el cor. Recomanable de totes totes.

Relectures de classics de la meva vida, La plaça del diamant i el Ronda naval sota la boira . Un plaer compartir-los a les lectures conjuntes amb els amics quellegistes. En acabar el Ronda Naval vam fer una trobada a Vilassar ( veieu la foto?), en un txiringuito fantàstic, on vam llegir contes relacionats amb el mar. El 28 de juliol farem una ruta Rodoreda per Barcelona amb la colla quellegista. Si algú s’hi vol apuntra, que xiuli i li explicaré com fer-ho. Com més siguem, més barateta serà la ruta.

Vaig llegint poesia diversa ( Joan Margarit, Rosa Leveroni, Montserrat Abellò, Maria Mercè Marçal, Martí Pol…) cada dia un poema només llevar-me, una manera de començar el dia amb energia i un bon somriure.

Per útlim, però no per això menys important, us explicaré que diumenge passat vaig assisitir a la presentació del llibre Històries veïnals, obra col·lectiva coordinada per el benvolgut i molt estimat veidedalt, liante de primera que té la virtud d’engatussar el personal de blogville per anar organitzant saraus diversos. Refotets, companys, la selecció d’històries és de nivell i estimula la meva neurona lectora que ara està en hores baixes. Van caient històries, un dia una, un dia l’altre, sense ordre ni concert. Una bona lectura per endur-vos a la platja i llegir entre remullada i daiquiri.

La neurona escriptora fa estona que m’avisa que ha esgotat la jornada laboral, i que si encara no li ha caigut el llapis és per el respecte que em té i nosequè diu de tants anys de coneixença. Doncs apa, anem plegant que no cal forçar una bona entesa, i menys amb una neurona.

L’home de la maleta. Ramon Solsona

L’home de la maleta és fill de la postguerra i carrega amb una infantesa d’aquelles tristes i sòrdides, pròpies de les pàgines viscudes. S’obre camí a la vida a força de pencar, tirant endavant una família, malgrat que va una mica a la seva, amb la música i els amics de l’ànima. Ja jubilat i vidu, se sent sol com un mussol i decideix vendre-ho tot, repartir-ho amb les filles, fer la maleta i anar a viure per torns amb cadascuna de les tres filles. Bàsicament la novel•la és la seva xerrameca interior, de records, de sorpresa en adonar-se de la vida que porten les seves filles, dels anys llum que el separen dels seus nets, de la relació amb els amics, de la por a la mort i de mil coses del dia a dia. Un rondinaire que s’acaba fent entranyable, que acaba fent un discurs divertit i trist a la vegada . Divertit per la manera de treure les coses: pel broc gros i sense embuts . Trist perquè mostra una cara de la vellesa que tot sovint cuitem a amagar: la solitud, el distanciament amb les generacions que venen al darrera i el vertigen que es produeix quan els de la pròpia quinta van desfilant cap a l’altre barri.

Un llibre transversal, tant per a gent que li agrada llegir i rep amb els braços oberts una bona historia, com per als que no tenen gaire costum de passar hores amb el nas entre les pàgines d’un llibre. On és el secret? Crec que en el llenguatge planer i tan proper a una època. Sembla que enlloc de llegir, escoltis. Es reprodueixen els tics orals i diria que els tics de pensament i tot: allò que fem d’anar donant voltes a una cosa i deixem anar idees més o menys concretes que tampoc acabem de verbalitzar mai. El llarg monòleg del protagonista té el so del parlar dels meus tiets i tietes de Barcelona, amb tots els barbarismes del català que va viure d’amagat durant la postguerra i l’etern franquisme(el pedido, l’apellido, els arreglos, els modus, em vinc a referir, llama l’atenció….) . Tot plagat d’expressions que no diria que s’han perdut, però que me n’adono que fa temps que no sento ( farà un pet com un aglà, can pixa i rellisca, s’acabarà com el rosari de l’Aurora, feina fuig, mandra no em deixis, més escurat que una puta en quaresma, ballar els goigs de Sant Prim, és tan lleig que espanta la por, canviar pets per merda, és més gandul que el jeure…), en definitiva, tota una lliçó de català popular .

Ja ho he dit altres vegades, m’encanta que em regalin llibres, però quan el regal ve del propi autor, dedicat i acompanyat d’una bona estona de jocs entre amics del quellegeixes, és el summum dels plaers lectors.  . I no diguem si, a més, el llibre m’agrada… Gràcies Ramon.

 El que en diuen per la xarxa.

En JJ Isern  a les seves totxanes 

La Mirandolina

La màgia, jove i voraç lectora. en el seu racó per llegir desmenteix que el llibre sigui només apta per a gent de més de 30 anys, com diuen algunes veus

Nosaltres llegim

Lo rogle de Josep M

i molts d’altres enllaços…. si els hagués de posar tots, no acabaria mai!

Els meus amics quellegistes

Aprofitant la setmana del llibre en català, ahir el QL va organitzar una trobada multitudinària i molt divertida

La Carlota, administradora i alma mater del QL, va engatussar alguns quellegistes per que pugèssin a jugar a l’escenari amb en Marius Serra i l’Oriol Comas ( coneguts verbivors i malalts de jocs de llengua), apadrinats per un ventall d’autors de luxe: Ramon Solsona, Antoni Pladevall, Gemma Lienas, Anna Manso, i David Nel•lo. Una servidora, amb la inconsciència que em caracteritza en algunes ocasions, va dir que “oi tant que em faria gràcia participar-hi”, sense saber ni tan sols de què anava la moguda. Haig de dir que a aquestes alçades ja tinc confiança absoluta en la Carlota, que sempre té l’orella a punt i els ulls ben oberts a tota idea que proposem els quellegistes i mima el fòrum com si fos la seva criatura. Així doncs, fent confiança als motors que no paren del QL? , cinc quellegistes vam pujar a l’escenari amb intriga però amb moltes ganes de passar una bona estona, cadascuna apadrinada per un escriptor. Compartir joc amb en Ramon Solsona va ser un privilegi, fèiem un bon equip i sumant dubtes vam trobar solucions. I finalment rebre de mans seves un exemplar de l’home de la maleta signat i dedicat, em va acabar d’arrodonir la festa .

La resta de la trobada… magnífica. Com totes. Descobrint les novetats que ens esperen al fórum. Posant cara i somriure a una colla de quellegistes que estrenaven presencialitat. Retrobant vells amics d’altres trobades. Petant la xerrada al voltant d’una taula. I en marxar, la magnífica i ja vella coneguda sensació d’haver passat una tarda agradable entre amics. Els llibres uneixen més que moltes famílies .

Si voleu saber què és per a mi el quellegeixes, mireu aquest video on hi surten alguns dels meus amics quellegistes. Ho subscric tot. Com diu la Carla, hi ha gent molt maca

.

Com que veig que el vei rondina, us deixo la noticia de vilaweb amb el video corresponent, on, en algun  moment, se’m sent llegint la frase que en Ramon i jo vem formular després de consultar la bola de vidre.

I en el quellegeixes han penjat unes boniques fotos de tota la colla pessigolla

I aqui hi trobareu la verídica i divertida crònica del veidedalt

 

…i el que he guanyat entre St Jordi i St Joan

… unes quantes lectures, algunes de molt especials, que ja tindran la seva ressenya

Oliver Kitteridge d’Elisabeth Strout: un seguit d’històries d’homes sensibles i dones robustes.

Donde estan tus zapatos? de Patricia Soler: un cant a l’amor i a la vida a travès del relat d’una mort dolorosa.

Els mars del sud de W. Sommerset: quan les passions s’enfronten a la moral i al progrès . Devia causar la seva sensació als anys 20 !

Tot el que tinc ho duc al damunt, de  Herta Muller: no el vaig acabar, no per que no m’agradès, que m’estava agradant molt i el trobava extremadament poètic, el vaig deixar per que em costava de païr tanta duresa.  El reprendré en algun moment més optimista de la meva vida.

La nevada del cucut  de  Blanca Busquets: la història de dues dones que viuen lligades a la por i l’escriptura és la clau de volta que les ajuda a superar-la

Solar de Ian Mc Ewan: un excès d’excesos amb un toc d’ironia molt britànic.

…. i una trobada amb quellegistes.

S’ha fet la lectura conjunta de No parlis de mi quan me’n vagi, de la Mercè Ibarz, moderada per Giralluna, i ens vam trobar amb l’autora al Café del Centre, al carrer Girona. Tot i que no l’havia llegit, m’hi vaig infiltrar. No cal dir que vaig sortir d’allà amb ganes de llegir-lo, i ja el tinc aqui al costat apunt a punt de ser atacat.  La Mercè ens va parlar de la portada, dels personatges del llibre, de l’època, de fotografia, de la seva Barcelona i de la vida en general. Una tarda, que com sempre, va passar d’una bufada i va acabar amb intercanvi de llibres.

Aqui us deixo la meva crònica fotogràfica, per tal que ens pogueu contemplar en el present de fa uns dies , que ja és passat. No sé si les ganes de llegir i de parlar sobre el que hem llegit han quedat reflectides a les fotos, però hi eren i hi seran , espero que intactes, en el futur.

Trobada de quellegistes a l’Arts Sta Mònica

Amb l’excusa de l’exposició d’en Salvat Papasseit a l’Arts Sta Mònica, allà ens vam trobar una colla ja habituals de quellegistes per passar la tarda plujosa de dissabte. L’admina ens havia preparat un programa de luxe, ja que va aconseguir que en Ferran Gadea, catedràtic d’institut i professor a la UB, ens fes una xerrada sobre el poeta.

Un orador apassionat i savi, que em va deixar bocabadada i va fer que una hora llarga de conferència passés com una bufada. Quan va acabar la xerrada em preguntava com havia pogut viure fins aquell instant sense saber tot allò tan apassionat que ens acabava de transmetre. I no cal dir que m’han agafat ganes de rellegir  Papasseit!!

Hi vam ser: Claudi, Giralluna, macarme, veinadelprimer, rateta, escaleta,jana, ambonalletra, estrellada, helenabonals, lilacwine, hiniare, admina i viuillegeix.  Apa, fins la propera!!

Trobada de quellegistes a Badalona

Això va ser dissabte i va ser una altra trobada fantàstica. Va transcorrer amb la normalitat ja característica i amb els elements que ens creen addicció i que no fallen mai: bona companyia, bona conversa de temes variats, intercanvi de llibres i una dimensió temporal diferent, ja que van passar gairebé 4 hores en una bufada.

El local, el Círcol de Badalona, un encert.

Una pregunta que va quedar a l’aire a mitja conversa , vosaltres que us estimeu més ser invisibles o volar? Alguns hem passat de la invisibilitat de l’avatar a la visibilitat i companyia de les trobades. Per tant, per a mi, invisibilitat queda descartada. I volar? que voleu que us digui, ja deixem volar prou la imaginació quan ens refugiem darrera d’aquests artefactes anacrònics  plens de lletres  que ens tenen el cor robat.

la iaia, Jana, Estrellada, Lilacwine, rateta, escaleta, Hiniare, Carla PGC, morsa-asesina, Iluro, HelenaBonals,gràcies per la companyia i a reveure

i les fotos, aquí ( la foto de grup la vem fer amb la càmera de’n Morsa assassina, que tenia un objectiu molt més adequat per a la ocasió)

A la foto, els llibres que van canviar de mans

Trobada de quellegistes amb Carme Torras

Si és l’ultim dissabte de mes senar, toca trobada de quellegistes. En aquesta ocasió, la vem fer coincidir amb la cloenda de la lectura conjunta de la mutació sentimental de Carme Torras, moderada per una sevidora.

Com ja va sent habitual, la trobada va ser molt agradable i sen’s van passar 3 hores i mitja volant.

La Carme Torras ens va fer una xerrada informal dels robots que estan desenvolupant a l’ Institut de Robótica Industrial i també una pinzellada de la seva visió personal de cap on haurien d’anar els  robots del futur.  Xerrada interrompuda per el boicot del projector que va començar a fer sorolls desagradabes fins que va petar definitivament, però això no va ser obstacle per seguir la conversa, per anar llençant les nostres preguntes i punts de vista.  Punts de vista diversos i variats. Van sortir temes com l’us de la tecnologia en l’educació ( el QL està ple de mestres amb opinió més que formada, basta experiència i coneixement de causa ) , l’evolució de les relacions interpersonals, fins on avançarà la tecnologia i si serem capaços d’adaptar-nos-hi.

No hi va faltar l’intercanvi de llibres ni el tràfic de punts de llibre. L’Admina (una de les simpatíquíssimes “jefas” del QL) també va venir i ens va portar una bona colecció de punts del QL amb les caricatures que tant ens intriguen i que alguns cracks ja han etiquetat amb total diligència.

L’Admina també va aprofitar l’ocasió per engatussar-nos a gravar un video per a la nova secció de l’hora del lector. Així que ja ens veieu a tota la colla devant de la càmera, amb La mutació sentimental a primer terme i fent una compresió de les mil coses que ens ha suggerit la lectura en 30 segons.

Finalment la Carme no es va escapar de signar-nos i dedicar-nos els llibres que vem portar. S’ho va agafar molt seriosament, cosa que s’agraeix,  ja que enlloc de limitar-se a signar i posar la data, ens va fer unes dedicatòries molt llargues i treballades. Es veu que quan es posa a escriure, s’hi posa de debó!!  I sembla  que no para, ja que ens va explicar que té un llibre bastant acabat i ja està treballant en el proper. Ja els esperem.

Per acabar no puc fer més que tornar a donar les gràcies a la Carme per la seva companyia i per participar en la lectura conjunta del seu llibre, que l’ha fet encara més rica i interessant.

Aquesta vegada, tot dones, totes somrients, això si: hiniare, carla, moarsu, estrellada, màgia, vareta, helenabonals, Lilacwine i Carme Torras

Més fotos, aqui

Setmana del llibre en català

Hi he anat a donar un vol aquest matí.

Resultat: una subscripció a una revista, dos llibres ( el ball d’Irene Némirovsky i  Pedres de toc de Carme Torras), un desgast de força de voluntat per no desdinerar-me comprant-ne tres o quatre més, un llibre intercanviat al Boockcrossing del QL (m’ha tocat l’Eneida de Virgili amb un exlibris amb caracters grecs, japonesos i potser indis), una estona de fer-la petar amb l’Admina i l’Atzavara ( les simpatíquíssimes “jefas” del QL),  uns quants punts de llibre i un grapat de “pegatas” del QL, una bona estona sentint en Jaume Subirana presentant el llibre 50 poemes per saber de memòria seguit d’una estona deliciosa sentint a espontanis recitant poemes de memòria o llegint-los del llibre.  Ah! i la trobada casual d’una molt bona amiga de l’adolescència, que feia anys i panys que no vèia.

Un matí de dissabte diferent.  🙂

A la foto: en Jaume Subirana i l’Admina recitant El pi de Formentor. Aquest quasi me’ l sé de memòria i quan el canta la Bonet, m’emociona.

Trobada de quellegistes amb Ramon Folch i Camarasa

He estrenat vacances amb els llibres de protagonistes. Dissabte ens vam trobar una colla de quellegistes al castell de Plegamans. No , no vam anar a conquerir el castell, més aviat el seu inquilí ens va conquerir el cor i ens va regalar tres hores de conversa deliciosa. El castell acull la Fundació Folch i Torres, i en Ramon Folch i Camarasa, autor de testa de vell en bronze que va ser lectura conjunta al QL el mes passat, va ser el nostre amfitrió.

Ens va rebre tot regant unes torretes mentre pujàvem les escales que ens duien a la sala de la fundació: la sala gòtica o la sala “ohh”, que és el que vam exclamar en entrar. Ens va fer seure al voltant d’una taula mentre obria les finestres adients perquè hi corrés l’aire i mantingués l’ambient fresc, i va començar a fer mostra de la seva ironia i sentit de l’humor. Ens va costar una mica (una mica molt mica) arrencar una conversa fluida, però poc a poc ens vam anar deixant i vam acabar parlant de tot, de llibres i de coses de la vida, com passa sovint. El Sr Folch ens va explicar detalls de la seva vida que tenien relació amb el que ha escrit, d’altres que no, anècdotes d’amics escriptors i editors, com va esdevenir traductor i mil altres coses que ens van fer morir de riure. Varem poder comprovar que, efectivament, el Sr Folch és molt més bona persona del que traspuen el seus llibres.

Com ja és costum, la festa va acabar amb el tradicional intercanvi de llibres-sorpresa embolicats amb paper de diari i la ja coneguda sensació d’haver passat una estona molt agradable amb una colla d’amics.

I aquí les fotos