Una felicitat imposada. Denise Desautels.

21 05 2017

“El 6 de maig de 1950 mor el meu pare”. Així comença la novel·la de trets autobiogràfics de l’autora, que va perdre el pare als cinc anys.

La història m’ha inquietat. M’ha inquietat, sobretot, la solitud de la nena, malgrat estar acompanyada i agombolada a tothora per la família. Hi ha la sensació constant de que tot és fals i que es fa tot el possible per evitar mostrar el dolor i la solitud de cadascun dels personatges . Tothom fa veure que no passa res, que no està trist, que no se sent sol. Però passa, hi ha coses que no van be, mare i filla estan tristes, se senten soles. I la mare protectora aixeca una barrera invisible que vol protegir, però que aïlla. No comparteixen el dolor i no aconsegueixen extirpar la solitud.

L’últim capítol, la visita a una exposició de Van Gogh amb la seva amiga Lou ( com que som dues, és més fàcil ) , quan tenen 15 anys ,és el trampolí que li dona força per seguir endavant. L’art arriba i emociona. I canvia vides. La Denis reviu quan veu la seva por i el seu dolor reflectit en un altre rostre, en un autoretrat de Van Gogh, quan la pot compartir amb la Lou obertament, quan reconeix que té necessitat que la por sigui habitable.

La novel·la m’ha fet aflorar emocions i m’he vist amb aquella por que no saps què fer-ne, que fas passar d’una ma a l’altra, la masegues i la impregnes de tu, la voldries llençar, però l’has fet tant teva que no te’n pots desprendre. I només la pots deixar si la comparteixes, si la veus en el rostre d’algú i no ets sents tan sol ( com que som dos, és més fàcil).

Haig de confessar que si no hagués estat un llibre del club de lectura no l’hauria acabat, per l’angoixa i el desconcert que em produïa, malgrat el llenguatge poètic. Però hauria estat un error, es clar. Un error imperdonable perdre’m l’últim capítol. I un error imperdonable perdre’m la vetllada a ca l’Espolsada, amb l’editora, el traductor i la pròpia autora.

Quan em pregunten perquè faig 42 km per anar al club de lectura, la resposta és molt clara: a  vegades tens el privilegi de sentir una autora quebequesa llegint el seu text amb una energia desbordant, pots explicar-li de primera ma el que t’ha fet senti el llibre, tens la sort de sentir a parlar amb passió al traductor que fa més que traduir, i sempre (sempre)  tens l’alegria de compartir una estona de màgia amb les companyes del club de lectura ,que ja formen part de la teva vida.

Amics, així com el moviment es demostra caminant, la lectura es fomenta llegint, compartint lectures, encomanant passió.

Que en diuen per la xarxa

Els de la breu, l’editorial





Escriure per pensar.

23 06 2016

Feia temps que em rondava la idea de fer un curs d’escriptura, però ai las, tots són llargs, cars i demanen moltes hores de dedicació si els vols fer ben fets. Ara vaig millor de temps, però siguem realistes, no cal anar ofegat que de coses a la vida que apreten ja n’hi ha prou. Però mira per on que els tallers del Catorze em van picar l’ullet: temps acotat, preu assequible, mes de juny tan bo ( o dolent) com qualsevol altre, i a tocar d’una parada de tren dels catalans. Bingo.  Així que ja em veieu el primer dimarts de juny agafant el tren, disposada estrenar-me com a alumne de taller d’escriptura i plena de curiositat per conèixer la Pati, la Mar, la Toni, la Sandra, l’Oriol, la Isa, la Judit, la Neus, la Glòria, l’Elisabet  i l’Ariadna. L’Eva no la coneixia personalment, però fa anys que la llegeixo-segueixo i això ja és com conèixer-la una miqueta.

El primer dia ja veníem presentats de casa, que els pre-deures eren fer un text tot explicant l’anècdota de la nostra vida. Una excusa com una altra per escalfar motors. Un dia colem una mentida, un altre una pedra blava, després un  vers d’un poema, un altre dia juguem a endevinar qui ha escrit què, tan és, són petits jocs que ens fan rumiar i ens obliguen a escriure seguint les indicacions, lleugeres però fermes, de l’Eva. Té molt d’ofici, els ulls avesats a corregir, ( estic convençuda que du unes ulleres màgiques que filtren els textos, sortides, segur, segur, de la butxaca d’en Doraemon**)  i és única fent crítica constructiva. Passa un ribot suau per aquí, envernissa per allà,  i amb la sugerència de quatre retocs i alguna retalladeta, acaba aconseguint que els nostres textos facin un cert goig. Això si que és màgic.

He pres nota de petits trucs per escriure millor, però el que m’he endut a casa és un bocí de vida de cadascú: la vitalitat de la Pati que amb la mirada ho abraça tot, la poesia que tanca les ferides de la Mar, el pragmatisme que ha fet tirar endavant la Toni malgrat tots els malgrats,  la capacitat d’escoltar i dir la paraula justa de la Sandra, la tendresa de l’Oriol amagada sota una capa d’anem per feina, les contradiccions de la Isa, la timidesa i ganes d’aprendre de la Judit, l’esperança que il·lumina la cara de la Neus, el somriure intel·ligent i la veu captivadora de la Glòria, l’humor que rebaixa tensions a la vida de l’Elisabet, les emocions controlades de l’Ariadna i la immensa ( immensa, de debò) generositat de l’Eva. Gràcies de cor.

** Eva, en Doraemon és un gat còsmic amb una butxaca màgica i un casquet volador. Segur que els teus fills et poden explicar detalls dels seus poders.





Sant Jordi: olors i pessigolles

22 04 2016

37084737b0b227ccef94b6c75a3d42fbQuan fa uns dies que hem canviat l’hora i comença a quest temps inestable ( que si fa fred, que si no, que aquí un ruixat i aquí un arc de sant martí) ja veiem que Sant Jordi és a tocar. També es nota per el canvi climàtic dins les llibreries, on hi ha un escalfament global  a base d’acumulació de caixes i novetats.

Diaris i ràdios bombardejen amb novetats i premis ben dotats. Feisbuc, tuiter i blogs anuncien petites joies que es perden en el tsunami de les grans promocions. Hi ha grans superfícies que posturegen amb la cultura, posant llibres on a la zona de productes estacionals, com el tortell per reis, la coca per Sant Joan o els panellets de tot sants , o que conviden a signar a autors en un espai on hi ha molt pocs lectors, on en tot cas només hi ha compradors ocasionals de llibres.

Per sort hi ha llibreries de capçalera, editors modestos ( de mida, no  d’ambicions) , autors amb ganes, lectors empedreïts, clubs de lectura, biblioteques  que segueixen fent xarxa , sigui sant Jordi, Sant Joan, o nit de Reis. Una xarxa que no es preguntarà per la llista dels més venuts, si no per la llista dels més llegits, dels més rellegits, dels que més han emocionat , dels que més han entretingut o els que han fet passar una millor estona. Aquest és el rànquing que fa anys que reclamo.

Que tingueu un bon sant Jordi, que us desperti l’olor d’una rosa i aneu a dormir amb el pessigolleig que produeix una nova pila de llibres a la tauleta de nit.

I per recomanacions , aneu a ca l’Espolsada, en té un munt i per a tots els gustos

 

La imatge: una princesa guerrera manllevada de pinterest





Una tesi

31 07 2015

llibres estiu 2015L’àvia Dolors cosia. Ella i la seva germana Carme es feien els patrons, els cosien i acabaven amb uns vestits, bruses o faldilles la mar d’elegants. Jo les havia vist moltes vegades a la galeria del seu pis de l’Eixample fent els patrons amb papers de diari que s’emprovaven l’una a l’altra enganxant-los amb agulles de cap. Tenien una idea i anaven tallant, enganxant, afegint trossets de diari fins que el patró tenia la seva primera forma. Quan se’l treien, jo no hi veia més que una pila de papers de diari enganxats per fràgils agulles. Elles hi veien un vestit. Sobre aquells retalls, feien un altre patró, ja més ajustat, que tornaven a emprovar-se i que després desmuntaven completament per poder tallar la roba. A mi em desesperava veure que els papers de diari ja tenien forma de vestit i que el tornaven a desfer. Però era necessari per fer el vestit de debò. Talla, enganxa, fes, refés, afegeix, desmunta, torna a muntar, sempre amb una idea al cap del vestit que volien, que anava canviant lleugerament a mida que avançava la confecció. I quan ja tenien una pila de peces de roba tallades, per a mi sense sentit, sentia l’àvia que deia “ Apa, Carme, això ja està, només falta cosir” I muntava les peces que encaixaven (o feia encaixar) a cop de fil d’embastar i engegava la màquina de cosir, que anava a cop de pedal. I tornava a reajustar les peces, polia detalls, retallava fils sobrers, afegia alguna floritura… et voilà, ja tenia el vestit.

Una idea, flexibilitat per millorar-la, peces que van encaixant i agafant forma, fil i agulla, hores de feina i tenacitat… com una tesi, però els seus vestits eren, sense cap mena de dubte, molt més elegants.

______________

Així que , havent posat el punt final a les meves obligacions acadèmiques, em disposo a sotmetre el meu cervell a un canvi d’aires  que fa dies que espera. No se si trobaré maleta prou gran per encabir-hi la pila de llibres que s’ha acumulat a la tauleta de nit mentre perseguia aquest anhelat punt i final.

Descanseu i sigueu feliços. Jo penso fer-ho.





Un llarg viatge

23 05 2015

Aquest any m’he dedicat a fer viatges organitzats a diferents parts del món. Un al mes. Amb uns companys de viatge discrets, amables, participatius, punyents, romàntics, gent que no tinc ni idea a que es dediquen, ni quina mena de vida fan, però amb qui he compartit confidències, llàgrimes  i riures. Tots tenim fe en la nostra guia que es  prepara els viatges amb molta cura fent visites prèvies als llocs on ens ha de dur i planejant trobades amb els personatges més significatius i bons coneixedors de cada lloc que visitem, siguin editors, traductors, autors….Els viatges comencen cada  tercer dijous de mes: obrim un llibre i ens deixem anar.

6-club de lectura la quarta paret 5-club de lectura querido diego  3-club lectura febrer MujercitasVaig començar al juny anat de Paris a Mexic de la ma de l’Elena Poniatowskaya que feia escriure unes cartes d’amor a la Quiela per el seu estimat Diego, que s’ha de dir que no li feia ni punyetero cas. Un amor d’aquells unilaterals i cecs que no et deixen veure que t’estàs fotent de lloros.

Al juliol, la s1-club lectura silenci del faregona persona del singular ens va portar a Israel de la ma de Sayed Kashua i vam conèixer un palestí que escriu en hebreu i ens va mostrar quina és la realitat dels àrabs que viuen entre jueus. Un maremàgnum de crisis d’identitats personals i col·lectives. Poc desprès de la lectura, en Sayed, fart de que veia i vivia a Israel va marxar amb la família a viure a estats units. Fart de murs, sobretot dels mentals.

Al setembre , Wadja Mouawed ens va despullar l’ànima, i a través de la veu dels animals, ens va passejar per tot  Amèrica en la persecució d’un assassí i també dels record2-club lectura la vida al devants d’una infantesa . El perill de buscar és que a vegades trobes, per gran que sigui el país, per llunyans que semblin els records.

A l’octubre, ja amb la tardor a punt, l’Albert Juvany va deixar per unes hores la seva consulta i ens va acompanyar a escoltar el silenci del far d’un petit poble d’Islàndia on una biblioteca és el testimoni d’una història en la que s’han de guarir ferides profundes del passat. Res no és el que sembla i hi ha enganys que poden fer mal durant molts anys

Al novembre, el viatge va ser entre Ghana, Nova York i Londres. La Taiye Salasi fa un recull de de records i dolors familiars i els va pastant , tot palpant la força dels pares i la debilitat de cadascun dels germans. Fins que tots plegats no es retroben en l’enterrament del pare i respiren les arrels, a Ghana, no aconsegueixen verbalitzar el dolor acumulat (lejos de Ghana).

Al desembre vam passar una temporada deliciosa en un poblet de Wisconsin cantant les Canciones de amor a quemarropa de’n Nicholas Butler. Hi vam conèixer una colla d’amics de tota la vida: en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny, i sabeu? ja els enyoro i tinc ganes d’anar a fer una cervesa amb ells  un dia d’aquests.

Al gener, la quarta paret ens va dur de Paris a Beirut a presenciar com es prepara Antígona enmig d’una guerra. La baixada de teló és trista i cruel i el dolor que s’acumula en una guerra invalida el bitllet de tornada a qualsevol vida normal. Sorj Chalandon estava convidat a compartir un tros de viatge amb nosaltres, però no va poder, la metralla de Charlie Hebdo va arribar  fins el Vallès.

Al febrer, les Mujercitas de Lousie May Alcott ens van portar als Estats Units de la guerra civil i a la infantesa de la majoria de companyes de viatge.  Vam contemplar al vida de les  mujercitas il·lustrades per la Riika Sornumen com si prenguéssim un sorbet de llimona, una etapa de descans en aquest anar amunt i avall del món i de nosaltres mateixos a través de les lletres . La sessió me la vaig perdre, aquell dia tenia pendent unes abraçades amb una família que acabava de perdre a algú molt especial.

Al mes de març la la Linda D Cirino ens porta de viatge a l’Alemanya dels anys 30: amb els nazis prenent força,  infiltrant-se en tots els racons de la vida , atemorint la societat civil i els jueus. Vam tenir el privilegi  de conèixer l’Eva, la venedora d’ous, avesada a la dura vida de la granja i que posa el seu granet de sorra per rebutjar la barbàrie, venent ous i protegint a qui ho necessita, sense fer preguntes. Una  dona humil amb la valentia escrita als gens.

A l’abril el que per a mi va ser una re-re-relectura ens va fer anar cap el Nord d’Anglaterra: zona obrera dels anys 70. La Jeanette Winterson hi va passar la seva infantesa freda i desangelada amb una mare peculiar que li va deixar caure  allò de “ Porque ser feliz cuando puedes ser normal?” quan la Jeanette de 16 anys li explica que és feliç estimant una noia. Per sort, a la vida de la jeanette  hi   va haver un viatge de Manchester a Oxford a través de les lletres. Per el camí, molt de patiment i un gran instint de supervivència.

I tanquem la primera ronda de viatges a Paris, on aquest anys ja hi he estat de la ma de’n Sorj  i de la Poniatowskaya, però en èpoques diferents. Amb en Romain Gary anem a un  barri popular durant els anys 70 i convivim amb en Momo , un nen desemparat que s’aferra amb força a les coses bones que el rodegen, a la tribu que te al voltant, que no te res i ho dona tot. Una vida al davant... què en farem de tanta vida?

El mes vinent… a Paris de nou a acomiadar l’Eddy Bellegueule, ja ens podríem anar treient la T-10 Les Franqueses-Paris, que sembla que és una destinació molt literària.

4-club lectura abril jeanette winterson(i resulta que aquest és el post número 300 !!!!!!!!)





Bon viatge, Montserrat

13 09 2014

m abello70_PC_01Aixopluc busco

en la llarga abraçada

que m’agombola.

Pètals de rosa

que els dits acaronen

són els teus llavis.

I és blanc el lliri

de llarga tija verda

prop l’aigua clara.

Montserrat Abelló

Vaig tenir la Montserrat Abelló ( que coneixíem com a Sra Bofill) de professora d’anglès, fa més de 30 anys, en els seus últims anys com a docent. Érem un grup una mica rebel i ens sorprenia aquella profe menuda, terriblement gran per els nostres 16 anys, però amb una vitalitat que et deixava fregit. Fèiem broma dels seus mocadors de coll i fins i tot juguesques per endevinar quin duria a la propera classe. Ella ens sorprenia amb classes d’angles diferents, ens explicava els seus anys d’exili i deixava que treballéssim l’anglès a través de cançons de Queen, que ella escoltava divertida amb aquell somriure que li il·luminava la cara i li feia els ulls petits. Al cap d’un temps, quan ja érem adults i una mica menys eixelebrats vam descobrir que la Sra Bofill era la Montserrat Abelló, que era poeta i traductora i vam entendre algunes coses de l’exili i de les seves amistats literàries que ens havia explicat.

Fa poc més de dos anys vaig passar per una situació personal complicada i vaig trobar consol llegint poesia, era un bàlsam que m’asserenava enmig del tsunami de la meva vida. La Montserrat Abelló va passar a ser una de les meves poetes de capçalera.

Un dia, de casualitat, passant per el carrer de Sant Pere mes alt, vaig veure que a la llibreria Pròleg anunciaven un acte en el que ella hi era. Vaig canviar els plans del vespre i hi vaig assistir. Vaig tenir la ocasió de saludar-la, en trenta anys s’havia encongit un no dir, em va impressionar veure-la tan remenuda, però seguia amb un mocador de coll virolat i el mateix somriure. Li vaig explicar això que us he explicat, el record de les classes d’anglès i el consol que m’havia donat la seva poesia. Va quedar molt seriosa, però després em va somriure i em va abraçar donant-me les gracies per haver-li explicat i dient-me que no demanava res més de la seva poesia, que arribés al cor de la gent. Aquell dia, apart del regal de la seva abraçada, vaig conèixer la Sonia Moll i la seva poesia, que ha resultat ser una altra poetessa de referencia per a mi. Desprès he vist la Montserrat Abellò en diversos actes, homenatges, presentacions de llibres i lectures poètiques, m’he emocionat sentint-la recitar els seus poemes amb aquella veu tremolosa i amb caràcter, veient com li brillaven els ulls sentint poetes joves, i veient com se li il·luminava la cara amb un somriure generós quan rebia l’afecte sincer de la gent que l’envoltava.

Em fa molta il·lusió tenir els seus llibres dedicats, una petita joia de la meva biblioteca. Jo, de gran, vull ser com ella, tot ganes de viure i somriure, i mentre no arribo als 96, la seguiré llegint, seguiré gaudint de les seves paraules que toquen l’ànima.

Bon viatge, Montserrat.

Coses de la Xarxa

L’espolsada també li ret homenatge

foto copiada de la xarxa En gairebé totes les fotos que he trobat, anava amb un mocador de colors virolats, fixeu-vos hi





Querido Diego, te abraza Quiela. Elena Poniatowska

13 06 2014

ImatgeFa uns dies us deia que les coses de la vida em tenien segrestada com a lectora, però al cap de pocs dies m’adonava que deixant de llegir i d’escriure sobre el que llegeixo, perdia una mica d’essència de la meva vida, i tal com estan els temps, amics, ningú no està per perdre res, i menys coses essencials. Així que, després d’una nit estimulant a ca l’Espolsada, amb la companyia de la Valeria Bergalli de la Minuscula i del públic fidel de la casa, vaig veure clar que no podia deixar perdre aquell capital humà amant de llibres i lectures que es reuneixen un cop al mes per parlar d’un llibre que han llegit…

Ara que la meva lecturina està en hores baixes, apuntar-me al club de lectura de l’Espolsada vol dir tenir la certesa de llegir un bon llibre al mes i poder-lo desgranar i compartir amb un grup de lectors sensibles i actius sota la batuta de la meva llibretera de capçalera.

Ahir va ser la meva primera sessió , el llibre era Querido Diego, te abraza Quiela de l’Elena Poniatowska. 88 pàgines editades amb molta cura ( és impedimenta, no ho saben fer d’una altra manera ) que són a la vegada un bombonet i una bomba. 88 pàgines que van donar per gairebé dues hores de parlar d’amor, d’enamoraments folls i malaltissos, de relacions d’igual a igual, de respecte i de maltractaments. De pactes i imposicions. De que no cal trobar la mitja taronja si no de ser taronja sencera. De que no es tracta de ser l’home ( o la dona) de la vida de ningú, si no que es tracta de que cadascú sigui l’home ( o la dona) de la seva vida, el protagonista estel·lar de la seva pròpia pel·lícula. Es va discutir de si ser feliç és simple o ens ho fem molt complicat. De si l’enamorament foll et pot portar per mal camí o per la ruta pedregosa de la felicitat. De que es pot arribar a ser un sense deixar de ser dos. Van sortir testimonis personals valents i sincers que haig de confessar que em van emocionar. Tot això en un club de lectura, a mitja setmana, desprès d’un dia de feina calorós i més o menys complicat. Us ho imagineu? Això és un “chute” que no te preu!!

No hi ha dubte de que aquesta lectura no va deixar a ningú indiferent , mèrit de la Poniatowska , que amb aquestes cartes poètiques, sota una aparença dolça, ha estat capaç de fer-nos enfadar, de despertar melangia, compassió, ràbia…capaç d’instal·lar-nos una sèrie d’interrogants i de fer-nos reflexionar sobre el motor més potent de la història de la humanitat: l’amor.