Un llarg viatge

23 05 2015

Aquest any m’he dedicat a fer viatges organitzats a diferents parts del món. Un al mes. Amb uns companys de viatge discrets, amables, participatius, punyents, romàntics, gent que no tinc ni idea a que es dediquen, ni quina mena de vida fan, però amb qui he compartit confidències, llàgrimes  i riures. Tots tenim fe en la nostra guia que es  prepara els viatges amb molta cura fent visites prèvies als llocs on ens ha de dur i planejant trobades amb els personatges més significatius i bons coneixedors de cada lloc que visitem, siguin editors, traductors, autors….Els viatges comencen cada  tercer dijous de mes: obrim un llibre i ens deixem anar.

6-club de lectura la quarta paret 5-club de lectura querido diego  3-club lectura febrer MujercitasVaig començar al juny anat de Paris a Mexic de la ma de l’Elena Poniatowskaya que feia escriure unes cartes d’amor a la Quiela per el seu estimat Diego, que s’ha de dir que no li feia ni punyetero cas. Un amor d’aquells unilaterals i cecs que no et deixen veure que t’estàs fotent de lloros.

Al juliol, la s1-club lectura silenci del faregona persona del singular ens va portar a Israel de la ma de Sayed Kashua i vam conèixer un palestí que escriu en hebreu i ens va mostrar quina és la realitat dels àrabs que viuen entre jueus. Un maremàgnum de crisis d’identitats personals i col·lectives. Poc desprès de la lectura, en Sayed, fart de que veia i vivia a Israel va marxar amb la família a viure a estats units. Fart de murs, sobretot dels mentals.

Al setembre , Wadja Mouawed ens va despullar l’ànima, i a través de la veu dels animals, ens va passejar per tot  Amèrica en la persecució d’un assassí i també dels record2-club lectura la vida al devants d’una infantesa . El perill de buscar és que a vegades trobes, per gran que sigui el país, per llunyans que semblin els records.

A l’octubre, ja amb la tardor a punt, l’Albert Juvany va deixar per unes hores la seva consulta i ens va acompanyar a escoltar el silenci del far d’un petit poble d’Islàndia on una biblioteca és el testimoni d’una història en la que s’han de guarir ferides profundes del passat. Res no és el que sembla i hi ha enganys que poden fer mal durant molts anys

Al novembre, el viatge va ser entre Ghana, Nova York i Londres. La Taiye Salasi fa un recull de de records i dolors familiars i els va pastant , tot palpant la força dels pares i la debilitat de cadascun dels germans. Fins que tots plegats no es retroben en l’enterrament del pare i respiren les arrels, a Ghana, no aconsegueixen verbalitzar el dolor acumulat (lejos de Ghana).

Al desembre vam passar una temporada deliciosa en un poblet de Wisconsin cantant les Canciones de amor a quemarropa de’n Nicholas Butler. Hi vam conèixer una colla d’amics de tota la vida: en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny, i sabeu? ja els enyoro i tinc ganes d’anar a fer una cervesa amb ells  un dia d’aquests.

Al gener, la quarta paret ens va dur de Paris a Beirut a presenciar com es prepara Antígona enmig d’una guerra. La baixada de teló és trista i cruel i el dolor que s’acumula en una guerra invalida el bitllet de tornada a qualsevol vida normal. Sorj Chalandon estava convidat a compartir un tros de viatge amb nosaltres, però no va poder, la metralla de Charlie Hebdo va arribar  fins el Vallès.

Al febrer, les Mujercitas de Lousie May Alcott ens van portar als Estats Units de la guerra civil i a la infantesa de la majoria de companyes de viatge.  Vam contemplar al vida de les  mujercitas il·lustrades per la Riika Sornumen com si prenguéssim un sorbet de llimona, una etapa de descans en aquest anar amunt i avall del món i de nosaltres mateixos a través de les lletres . La sessió me la vaig perdre, aquell dia tenia pendent unes abraçades amb una família que acabava de perdre a algú molt especial.

Al mes de març la la Linda D Cirino ens porta de viatge a l’Alemanya dels anys 30: amb els nazis prenent força,  infiltrant-se en tots els racons de la vida , atemorint la societat civil i els jueus. Vam tenir el privilegi  de conèixer l’Eva, la venedora d’ous, avesada a la dura vida de la granja i que posa el seu granet de sorra per rebutjar la barbàrie, venent ous i protegint a qui ho necessita, sense fer preguntes. Una  dona humil amb la valentia escrita als gens.

A l’abril el que per a mi va ser una re-re-relectura ens va fer anar cap el Nord d’Anglaterra: zona obrera dels anys 70. La Jeanette Winterson hi va passar la seva infantesa freda i desangelada amb una mare peculiar que li va deixar caure  allò de “ Porque ser feliz cuando puedes ser normal?” quan la Jeanette de 16 anys li explica que és feliç estimant una noia. Per sort, a la vida de la jeanette  hi   va haver un viatge de Manchester a Oxford a través de les lletres. Per el camí, molt de patiment i un gran instint de supervivència.

I tanquem la primera ronda de viatges a Paris, on aquest anys ja hi he estat de la ma de’n Sorj  i de la Poniatowskaya, però en èpoques diferents. Amb en Romain Gary anem a un  barri popular durant els anys 70 i convivim amb en Momo , un nen desemparat que s’aferra amb força a les coses bones que el rodegen, a la tribu que te al voltant, que no te res i ho dona tot. Una vida al davant... què en farem de tanta vida?

El mes vinent… a Paris de nou a acomiadar l’Eddy Bellegueule, ja ens podríem anar treient la T-10 Les Franqueses-Paris, que sembla que és una destinació molt literària.

4-club lectura abril jeanette winterson(i resulta que aquest és el post número 300 !!!!!!!!)





Bon viatge, Montserrat

13 09 2014

m abello70_PC_01Aixopluc busco

en la llarga abraçada

que m’agombola.

Pètals de rosa

que els dits acaronen

són els teus llavis.

I és blanc el lliri

de llarga tija verda

prop l’aigua clara.

Montserrat Abelló

Vaig tenir la Montserrat Abelló ( que coneixíem com a Sra Bofill) de professora d’anglès, fa més de 30 anys, en els seus últims anys com a docent. Érem un grup una mica rebel i ens sorprenia aquella profe menuda, terriblement gran per els nostres 16 anys, però amb una vitalitat que et deixava fregit. Fèiem broma dels seus mocadors de coll i fins i tot juguesques per endevinar quin duria a la propera classe. Ella ens sorprenia amb classes d’angles diferents, ens explicava els seus anys d’exili i deixava que treballéssim l’anglès a través de cançons de Queen, que ella escoltava divertida amb aquell somriure que li il·luminava la cara i li feia els ulls petits. Al cap d’un temps, quan ja érem adults i una mica menys eixelebrats vam descobrir que la Sra Bofill era la Montserrat Abelló, que era poeta i traductora i vam entendre algunes coses de l’exili i de les seves amistats literàries que ens havia explicat.

Fa poc més de dos anys vaig passar per una situació personal complicada i vaig trobar consol llegint poesia, era un bàlsam que m’asserenava enmig del tsunami de la meva vida. La Montserrat Abelló va passar a ser una de les meves poetes de capçalera.

Un dia, de casualitat, passant per el carrer de Sant Pere mes alt, vaig veure que a la llibreria Pròleg anunciaven un acte en el que ella hi era. Vaig canviar els plans del vespre i hi vaig assistir. Vaig tenir la ocasió de saludar-la, en trenta anys s’havia encongit un no dir, em va impressionar veure-la tan remenuda, però seguia amb un mocador de coll virolat i el mateix somriure. Li vaig explicar això que us he explicat, el record de les classes d’anglès i el consol que m’havia donat la seva poesia. Va quedar molt seriosa, però després em va somriure i em va abraçar donant-me les gracies per haver-li explicat i dient-me que no demanava res més de la seva poesia, que arribés al cor de la gent. Aquell dia, apart del regal de la seva abraçada, vaig conèixer la Sonia Moll i la seva poesia, que ha resultat ser una altra poetessa de referencia per a mi. Desprès he vist la Montserrat Abellò en diversos actes, homenatges, presentacions de llibres i lectures poètiques, m’he emocionat sentint-la recitar els seus poemes amb aquella veu tremolosa i amb caràcter, veient com li brillaven els ulls sentint poetes joves, i veient com se li il·luminava la cara amb un somriure generós quan rebia l’afecte sincer de la gent que l’envoltava.

Em fa molta il·lusió tenir els seus llibres dedicats, una petita joia de la meva biblioteca. Jo, de gran, vull ser com ella, tot ganes de viure i somriure, i mentre no arribo als 96, la seguiré llegint, seguiré gaudint de les seves paraules que toquen l’ànima.

Bon viatge, Montserrat.

Coses de la Xarxa

L’espolsada també li ret homenatge

foto copiada de la xarxa En gairebé totes les fotos que he trobat, anava amb un mocador de colors virolats, fixeu-vos hi





Querido Diego, te abraza Quiela. Elena Poniatowska

13 06 2014

ImatgeFa uns dies us deia que les coses de la vida em tenien segrestada com a lectora, però al cap de pocs dies m’adonava que deixant de llegir i d’escriure sobre el que llegeixo, perdia una mica d’essència de la meva vida, i tal com estan els temps, amics, ningú no està per perdre res, i menys coses essencials. Així que, després d’una nit estimulant a ca l’Espolsada, amb la companyia de la Valeria Bergalli de la Minuscula i del públic fidel de la casa, vaig veure clar que no podia deixar perdre aquell capital humà amant de llibres i lectures que es reuneixen un cop al mes per parlar d’un llibre que han llegit…

Ara que la meva lecturina està en hores baixes, apuntar-me al club de lectura de l’Espolsada vol dir tenir la certesa de llegir un bon llibre al mes i poder-lo desgranar i compartir amb un grup de lectors sensibles i actius sota la batuta de la meva llibretera de capçalera.

Ahir va ser la meva primera sessió , el llibre era Querido Diego, te abraza Quiela de l’Elena Poniatowska. 88 pàgines editades amb molta cura ( és impedimenta, no ho saben fer d’una altra manera ) que són a la vegada un bombonet i una bomba. 88 pàgines que van donar per gairebé dues hores de parlar d’amor, d’enamoraments folls i malaltissos, de relacions d’igual a igual, de respecte i de maltractaments. De pactes i imposicions. De que no cal trobar la mitja taronja si no de ser taronja sencera. De que no es tracta de ser l’home ( o la dona) de la vida de ningú, si no que es tracta de que cadascú sigui l’home ( o la dona) de la seva vida, el protagonista estel·lar de la seva pròpia pel·lícula. Es va discutir de si ser feliç és simple o ens ho fem molt complicat. De si l’enamorament foll et pot portar per mal camí o per la ruta pedregosa de la felicitat. De que es pot arribar a ser un sense deixar de ser dos. Van sortir testimonis personals valents i sincers que haig de confessar que em van emocionar. Tot això en un club de lectura, a mitja setmana, desprès d’un dia de feina calorós i més o menys complicat. Us ho imagineu? Això és un “chute” que no te preu!!

No hi ha dubte de que aquesta lectura no va deixar a ningú indiferent , mèrit de la Poniatowska , que amb aquestes cartes poètiques, sota una aparença dolça, ha estat capaç de fer-nos enfadar, de despertar melangia, compassió, ràbia…capaç d’instal·lar-nos una sèrie d’interrogants i de fer-nos reflexionar sobre el motor més potent de la història de la humanitat: l’amor.

 

 

 





L’altra. Marta Rojals

31 01 2014

– La veo distraida..

Distraida, diu, serà carallot,el tio,  no hi soc, que no ho veu?  L’Anna m’ha raptat i ara com li ho explico jo, a aquest? M’he quedat penjada  de la no empatia de l’Anna, d’aquest aire fred i distant, d’aquest càlcul constant per refer rutes de la vida. D’aquesta distància escèptica  que tan poca premsa te avui en dia . Del sumar matrícules i cardar mecànicament tot fent càbales mentals i posant comptadors a zero cada nosequant.

I si li dic, m’hauré de passar dues sessions justificant que l’Altra és com una mena d’alien que se m’ha fotut a dins. Ja el puc sentir “ que le sugiere?,  por què cree que es tan importante esta chica?”, no , si encara li hauré d’explicar que l’Altra no és la meva nova nòvia, si no que és la prota d’un llibre… però que sap aquest de llibres??, ell que es passa el dia aquí assegut  a la seva butaca escoltant les neures dels tarats com jo: una cama sobre l’altre, mans entrellaçades sota la barbeta, somriure professional i anar fent preguntes o aguantant silencis. Li somric amb aire absent i em torna el somriure, però no dic ni piu, avui em sembla que llençaré els 40 € de la sessió, no tinc ganes de parlar del que em fa bullir la sang . Collons, amb la Rojals, que escampa ràbia, culpa  i nosequantes coses més amb l’excusa de la novel·la. És com una bufetada, l’Anna aquesta , que sembla una mosqueta morta, polida,  endreçada i treballadora, però és com un mirall en el que hi veus reflectides les parts més fosques o més dolces de tu mateixa. Malgrat les distàncies, en el fons a tots ens passen les mateixes coses pel cap. I hi ha coses que no confessarem mai, ni a l’home aquest que tinc al davant , a qui tampoc no li he explicat mai que durant un temps, la única que m’entenia era , també, una gosseta desvalguda del pati veí. I ara, què? com li explico l’abducció que he patit amb l’Altra? Podria començar per l’enveja que sento davant d’una llenguatge que engresca i tiba d’un fil aparentment planer que quasi hipnotitza. O pel perfil complicat de l’Anna, que teela… “ Quants enganys s’han de sumar per obtenir un oblit?” el seu mantra, tot mil·limetrat, tot contingut, tot ordenat, fins que.

I jo ? hores de teràpia, fins que. M’aixeco, tot i que encara falten 20 minuts per l’hora, però ja he passat massa hores buidant el pap. Em mira sorprès, s’aixeca i em dona la ma.

– Un placer Dr D , ja he alliberat la meva altra, ara toca viure

I marxo. Per sempre.

el que en diuen per la xarxa..

(i aquestes si que parlen del llibre)

L’Espolsada  que ja en deu haver venut un munt

shhht, està llegint





Matí de reis

6 01 2014

NTC_4731Matí de reis tranquil, això és el que passa quan la canalla creix. Tot i que els habitants de casa són uns ganàpies, els reis continuen deixant els regals a la nit i si s’oblidessin de les xuxes, els ganapies en qüestió es tornarien republicans de totes totes.  Els Borbons no ens fan cap falta, però deu nos en guard de deixar de confiar en Ses Majestats els Reis d’Orient!!

Mentre fem gana per els canelons de  la mare, que podrien optar per algun estel Michelin  sense cap mena de dubte, m’entretinc a fer balanç de les lectures de l’any  i a remenar les llistes de lectors  de confiança per anar configurant la meva llista de desitjos per el 2014.  Al facebook de l’espolsada  hi ha també la interessantíssima llista dels més venuts al 2013, en català i en castellà.  Alguns ja els he llegit, d’altres ja estan a la llista d’espera.  Ja sabeu que l’Espolsada és aquella estranya llibreria on NOMES hi venen llibres i on t’enduries el 80 % del que hi ha exposat i el 100% del que et recomana la llibretera , per això la seva llista dels més venuts no te res a veure amb les llistes dels mes venuts del FNAC o del CorteIngles, i per això val la pena agafar el cotxe i anar a passar unes hores a la llibreria a remenar llibres tranquilament abans de decidir quin serà el proper botí de lectures.

Espero que els reis i la vida sigui generosa amb vosaltres i que tingueu un 2014 ple d’hores per  viure i llegir al costat de qui més us estimeu.





Roda el món i torna al born

23 12 2013

11_12 Nadal jpgRoda el món i torna al born. Refrany que indica que, encara que es vagi molt lluny o es viatgi molt, sempre hi ha la tendència a tornar al lloc d’origen o al punt més cèntric.

Tristament sembla que els retrògrads del país estan tornant al seu born particular , al seu punt de partida que alguns il•lusos pensàvem que havien abandonat quan va morir el dictador. Però som allà mateix, amb lleis que ens atenallen i ens retallen llibertats que han costat anys i lluites de molta gent.

No em vull deixar embolcallar per el núvol gris del front que avança per l’oest i per la dreta més fosca, de reüll veig traços que em recorden les imatges en blanc i negre de la meva adolescència i veig que farà falta tota la força per tornar a reivindicar, ni que sigui per respecte a tots els que han lluitat abans que nosaltres i per estima a tots els que venen al darrera. No ens podem quedar de braços plegats davant d’aquesta merda de lleis que ens van encolomant.

I encara que no ho sembli, això és una felicitació de Nadal, un desig de que tornem tots al nostre born particular a passar les festes i a carregar els somriures per afrontar les lluites ( i alegries) que estan a tocar. Voldria que tinguessiu la vostra parcel•la de benestar, el vostre espai íntim per estimar, per somriure i per pixar-vos de riure quan convingui. Que tingueu tots la vostra pròpia tribu, on realment sigueu lliures i us sentiu relaxats per poder ser vosaltres mateixos, on cap llei no enfosqueixi ni un bri els vostres sentiments, on només hi regnin les mirades transparents i les paraules sinceres.

BON NADAL!

 





Els més clicats de Sant Jordi a Sant Jordi

24 04 2013

1-11_04 St Jordi (17)Ensumo a l’aire que aquest Sant Jordi serà un punt d’inflexió en el meu cicle lector, que ha estat una mica deprimit aquests últims temps. Potser és que em puja la moral per Sant Jordi, quan veig tanta gent amb llibres a les mans , quan llegeixo l’Ara que encapçala el diari amb un “llegir, estimar” i inclou 47 pensaments savis referents a la lectura i als llibres.  Em puja la moral anar a treballar i que la gent em desitgi un bon Sant Jordi, com qui desitja un bon nadal i em trobo la bustia del correu amb felicitacions, roses virtuals dels companys de fatigues de cada dia. Em puja la moral veure que la gent esgarrapa estones de la feina o de l’hora de dinar per sortir a passejar, a comprar una rosa o un llibre per regalar a gent que estimen, o a ells mateixos, si és que s’estimen prou. Em puja la moral obrir el diari d’avui i veure que a la llista dels més venuts, els autors catalans guanyen per amplissima majoria ( 22 de 25) i des d’aqui els felicito a tots, els que són a la llista dels més venuts i els que seran a la llista dels més llegits, que no es publicarà mai.  Potser tot plegat és un miratge i demà passat haurà passat l’eufòria de tants llibres , però ara que tinc la moral ben amunt, aprofitarè per refer les bases i que li costi més de caure.

I com ja és cotum a la casa, la llista que publico és la dels més clicats a “viu i llegeix” de Sant Jordi a Sant Jordi. Potser no són els més llegits de l’univers, però desperten interès.  Aquest any em fa una il·lusió especial que aquesta llista l’encapçali l’autobiografia d’una dona valenta

Amor sense clixés. Maria Clara Forteza

Dins el darrer blau. Carme Riera

Incerta glòria. Joan Sales

Olor de colònia. Silvia Alcàntara

Jo confesso. Jaume Cabré

Camí de sirga. Jesús Moncada

El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry

Mort de dama. Llorenç de Villalonga

L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez

Viatge d’hivern. Jaume Cabré

I aqui la llista dels més clicats del 2011 i dels més clicats 2012