Un rodet de fil blau. Anne Tyler

20 12 2015

Un rodet de fil blau és suau, és història de família. Són secrets, són retrets, però és una família sòlida ,amb  una marassa i  una casa acollidora que pren protagonisme i forma part de la història de la família. Personatges ben trabats, versemblants, hi reconeixes germans i cunyats: el rebel, el bon minyó que fa ràbia, la mal casada, la que no dona maldecaps i organitza sense que ho sembli. I gos, de fet, gossos. I nets. És vida que podria ser de qualsevol família de classe mitjana de qualsevol lloc del món.

Una novel·la calidoscòpica, de les que m’agraden, on diferents veus van explicant la mateixa història des de diferents punts de vista, llums i ombres que fan créixer els personatges

El que en diuen per la xarxa

l’editorial

La critica de l’ara





Reparar els vius. Maylis de Kerangal

8 12 2015

Es marfa difícil recomanar aquest llibre. És terriblement dolorós i molt poètic. Toca la mort de cara, en la seva vesant més crua: un nano de dinou anys mor en un accident de cotxe, un cop al cap el deixa en estat de mort cerebral, que és una mort que costa d’entendre, però és tan real com l’aturada del cor. A l’hospital s’inicia el protocol d’informar la família i de proposar la donació d’òrgans acompanyat de  la cerca de receptors i la complexa organització per fer-ho possible. El plantejament és totalment bufff, fa mal  al cor de pensar-ho. i podria ser escabrós, però és poètic i dolç en molts moments.

El dolor és present constantment, el dolor dels pares, la ràbia, la impotència, la incomprensió, la frontera que travessen quan saben de la mort del fill que els porta a un món d’on no hi ha retorn.  Com ho afronta el personal de l’hospital,  que ha de conviure contínuament amb aquest dolor, fer d’amortidor en el primer moment, presenciant uns pares que passen els pitjors moments de la seva vida, acompanyant-los delicadament  tot mirant de protegir-se ells mateixos de l’ona expansiva del dolor.

La novel·la és calidoscòpica, capítols curts, com espiant els diferents personatges, el pare, la mare, en Simon poc abans de morir, la germana, la nóvia, però també el metge, l’enfermer, el coordinador de les donacions i els cirurgians que van a fer les extraccions. També la Claire, que espera un cor. Cadascun d’ells deixa anar la seva dosi de dolor, alguns amb explosions insuportables de presenciar, aquell dolor que no t’atreveixes ni a imaginar que pot existir, d’altres com a part de la seva vida, una rutina que els incomoda, però que assumeixen de manera valenta i serena com a part de la feina, amb els seus dubtes, però molt professionals i a la vegada càlids.

Acaba amb el primer batec del cor d’en Simon al cos de la Claire. Una transmissió de vida.

 

El que en diuen per la xarxa+

A ca l’Espolsada, on en van fer club i no hi vaig poder anar

a Núvol, ens en parla al Maria Victòria Herrero

A tot és una mentida

l’editorial ( Angle editorial)





Memoria por correspondencia. Emma Reyes

25 11 2015

memoria por correspondenciaDoncs el llibre és això, un desgranat de memòries d’infantesa en forma de cartes a un amic. Abarca aproximadament dels 4 als 18 anys, la major part del temps en un convent on va anar a parar amb la seva germana quan les van abandonar en una estació de tren. Sense sortir ni una sola vegada del convent, sense referències del món, només amb les paraules, els fets i les voluntats de les monges de clausura, treballant contínuament, brodant, netejant, resant, sense dret a res, intentant entendre l’infern, sense adonar-se que l’estaven vivint cada dia . Una infantesa nua, crua, pobra, cruel, violenta, però viscuda i narrada amb naturalitat. Amb un toc poètic, perquè malgrat la duresa de la seva infantesa, o potser precisament per això, conserva una mirada poètica sobre uns fets duríssims que van ser la seva realitat.

I malgrat aquesta infantesa peculiar, quan l’Emma Reyes va sortir del convent, sense ajut, ni parents ni amics, se’n va sortir , va pintar, va viatjar, va anar a Paris on va conèixer la flor i nata de la cultura  i  no va mirar mai enrere, sembla que aquestes cartes són l’única vegada que va deixar rastre del seu passat. Be, també en els seus quadres i en la donació de la seva herència i drets del llibre a l’ Hogar de San Mauricio , un horfanat de Bogotà on acullen nens tan desemparats com ella i la seva germana i els donen alguna cosa més que el que van rebre elles.

M’ha recordat “Mi planta de naranja lima”. Un relat cru i dolça  al vegada.

el que en diuen per la xarxa

l’editorial, Libros del asteroides

a l’espolsada

lo que leo lo cuento





La filla estrangera. Najat el Hachmi

23 11 2015

Haig de confessar que no em venia gaire de gust llegir-lo, en el seu moment havia llegit L’últim patriarca, que em va semblar correcte però sense tirar coets, i  ara, aquest no em cridava, així de senzill. Però, però, però… la llibretera de capçalera només feia que dir-ne meravelles des que havia sortit, i pam, el va incloure al club de lectura. I així, doncs, que l’he llegit i  hi he descobert una història molt viva que no m’esperava.

Tenim les vivències d’una noia nascuda al Marroc i que de ben petita arriba a una ciutat que podria ser Vic i allà creix, lectora empedreïda  i estudiant brillant. A casa hi te una mare sola, pencaire, que fa el que sigui per pujar-la, però no hi veu gaire el què en les hores passades davant d’un llibre ni l’impressionen gaire les indicacions dels mestres perquè la nena estudi música i que segueixi estudiant, ans al contrari, més aviat està amoïnada perquè la filla no sap cuinar ni fer pa ni cap cosa útil que se suposa que ha de saber fer una dona jove que s’ha de casar i etcètera.

La història comença amb una fugida fallida per deixar enrere món de la mare  i tot el llibre és una lluita constant entre les ganes de fugir i  la por de canviar les coses de dalt a baix, les ganes de complaure la mare i la rebel·lió interna que això li suposa. Un interrogant constant, un peu a cada món que s’expressa molt bé a través de la llengua. La llengua de la mare, amazic,  és de transmissió oral i no li permet transmetre segons què, és la llengua del dia a dia que per ella queda estancada en el món reduït de la mare, les veïnes i les dones del poble, quan hi van . La nova llengua, apresa a l’escola, és la llengua que  li permet anar més lluny en el temps, li permet llegir vides antigues i farcir una identitat. Trobar, en els llibres,  paraules noves per ella però que sap antigues i que es poden referir a coses totalment allunyades del seu món, li suposa un estímul que l’estira i a la vegada fa més gran l’abisme que la separa de la mare.Com més llegeix, més filla estrangera és per a la seva mare.

Dijous passat en vam fer club i ens va acompanyar la Najat. Sempre és un privilegi poder preguntar, comentar, escoltar i xerrar amb els autors, i amb aquest club tan actiu ens van passar prop de dues hores d’una bufada. I com sempre, vam sortir d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa més que llegir , vam sortir amb un llibre viscut, llegit, compartit … i finalment dedicat per l’autora, que això sempre fa gràcia quan l’has viscut, llegit i compartit.

I l’autora va sortir amb deures : li vam reclamar la història sota el punt de vista de la mare. Esperem retrobar-la amb la veu de la mare , amb el mateix encert que amb la veu de la filla.

najat club lectura

el que en diuen per la xarxa

l’editorial

l’espolsada

nosaltres llegim

 

 





Una tesi

31 07 2015

llibres estiu 2015L’àvia Dolors cosia. Ella i la seva germana Carme es feien els patrons, els cosien i acabaven amb uns vestits, bruses o faldilles la mar d’elegants. Jo les havia vist moltes vegades a la galeria del seu pis de l’Eixample fent els patrons amb papers de diari que s’emprovaven l’una a l’altra enganxant-los amb agulles de cap. Tenien una idea i anaven tallant, enganxant, afegint trossets de diari fins que el patró tenia la seva primera forma. Quan se’l treien, jo no hi veia més que una pila de papers de diari enganxats per fràgils agulles. Elles hi veien un vestit. Sobre aquells retalls, feien un altre patró, ja més ajustat, que tornaven a emprovar-se i que després desmuntaven completament per poder tallar la roba. A mi em desesperava veure que els papers de diari ja tenien forma de vestit i que el tornaven a desfer. Però era necessari per fer el vestit de debò. Talla, enganxa, fes, refés, afegeix, desmunta, torna a muntar, sempre amb una idea al cap del vestit que volien, que anava canviant lleugerament a mida que avançava la confecció. I quan ja tenien una pila de peces de roba tallades, per a mi sense sentit, sentia l’àvia que deia “ Apa, Carme, això ja està, només falta cosir” I muntava les peces que encaixaven (o feia encaixar) a cop de fil d’embastar i engegava la màquina de cosir, que anava a cop de pedal. I tornava a reajustar les peces, polia detalls, retallava fils sobrers, afegia alguna floritura… et voilà, ja tenia el vestit.

Una idea, flexibilitat per millorar-la, peces que van encaixant i agafant forma, fil i agulla, hores de feina i tenacitat… com una tesi, però els seus vestits eren, sense cap mena de dubte, molt més elegants.

______________

Així que , havent posat el punt final a les meves obligacions acadèmiques, em disposo a sotmetre el meu cervell a un canvi d’aires  que fa dies que espera. No se si trobaré maleta prou gran per encabir-hi la pila de llibres que s’ha acumulat a la tauleta de nit mentre perseguia aquest anhelat punt i final.

Descanseu i sigueu feliços. Jo penso fer-ho.





Un llarg viatge

23 05 2015

Aquest any m’he dedicat a fer viatges organitzats a diferents parts del món. Un al mes. Amb uns companys de viatge discrets, amables, participatius, punyents, romàntics, gent que no tinc ni idea a que es dediquen, ni quina mena de vida fan, però amb qui he compartit confidències, llàgrimes  i riures. Tots tenim fe en la nostra guia que es  prepara els viatges amb molta cura fent visites prèvies als llocs on ens ha de dur i planejant trobades amb els personatges més significatius i bons coneixedors de cada lloc que visitem, siguin editors, traductors, autors….Els viatges comencen cada  tercer dijous de mes: obrim un llibre i ens deixem anar.

6-club de lectura la quarta paret 5-club de lectura querido diego  3-club lectura febrer MujercitasVaig començar al juny anat de Paris a Mexic de la ma de l’Elena Poniatowskaya que feia escriure unes cartes d’amor a la Quiela per el seu estimat Diego, que s’ha de dir que no li feia ni punyetero cas. Un amor d’aquells unilaterals i cecs que no et deixen veure que t’estàs fotent de lloros.

Al juliol, la s1-club lectura silenci del faregona persona del singular ens va portar a Israel de la ma de Sayed Kashua i vam conèixer un palestí que escriu en hebreu i ens va mostrar quina és la realitat dels àrabs que viuen entre jueus. Un maremàgnum de crisis d’identitats personals i col·lectives. Poc desprès de la lectura, en Sayed, fart de que veia i vivia a Israel va marxar amb la família a viure a estats units. Fart de murs, sobretot dels mentals.

Al setembre , Wadja Mouawed ens va despullar l’ànima, i a través de la veu dels animals, ens va passejar per tot  Amèrica en la persecució d’un assassí i també dels record2-club lectura la vida al devants d’una infantesa . El perill de buscar és que a vegades trobes, per gran que sigui el país, per llunyans que semblin els records.

A l’octubre, ja amb la tardor a punt, l’Albert Juvany va deixar per unes hores la seva consulta i ens va acompanyar a escoltar el silenci del far d’un petit poble d’Islàndia on una biblioteca és el testimoni d’una història en la que s’han de guarir ferides profundes del passat. Res no és el que sembla i hi ha enganys que poden fer mal durant molts anys

Al novembre, el viatge va ser entre Ghana, Nova York i Londres. La Taiye Salasi fa un recull de de records i dolors familiars i els va pastant , tot palpant la força dels pares i la debilitat de cadascun dels germans. Fins que tots plegats no es retroben en l’enterrament del pare i respiren les arrels, a Ghana, no aconsegueixen verbalitzar el dolor acumulat (lejos de Ghana).

Al desembre vam passar una temporada deliciosa en un poblet de Wisconsin cantant les Canciones de amor a quemarropa de’n Nicholas Butler. Hi vam conèixer una colla d’amics de tota la vida: en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny, i sabeu? ja els enyoro i tinc ganes d’anar a fer una cervesa amb ells  un dia d’aquests.

Al gener, la quarta paret ens va dur de Paris a Beirut a presenciar com es prepara Antígona enmig d’una guerra. La baixada de teló és trista i cruel i el dolor que s’acumula en una guerra invalida el bitllet de tornada a qualsevol vida normal. Sorj Chalandon estava convidat a compartir un tros de viatge amb nosaltres, però no va poder, la metralla de Charlie Hebdo va arribar  fins el Vallès.

Al febrer, les Mujercitas de Lousie May Alcott ens van portar als Estats Units de la guerra civil i a la infantesa de la majoria de companyes de viatge.  Vam contemplar al vida de les  mujercitas il·lustrades per la Riika Sornumen com si prenguéssim un sorbet de llimona, una etapa de descans en aquest anar amunt i avall del món i de nosaltres mateixos a través de les lletres . La sessió me la vaig perdre, aquell dia tenia pendent unes abraçades amb una família que acabava de perdre a algú molt especial.

Al mes de març la la Linda D Cirino ens porta de viatge a l’Alemanya dels anys 30: amb els nazis prenent força,  infiltrant-se en tots els racons de la vida , atemorint la societat civil i els jueus. Vam tenir el privilegi  de conèixer l’Eva, la venedora d’ous, avesada a la dura vida de la granja i que posa el seu granet de sorra per rebutjar la barbàrie, venent ous i protegint a qui ho necessita, sense fer preguntes. Una  dona humil amb la valentia escrita als gens.

A l’abril el que per a mi va ser una re-re-relectura ens va fer anar cap el Nord d’Anglaterra: zona obrera dels anys 70. La Jeanette Winterson hi va passar la seva infantesa freda i desangelada amb una mare peculiar que li va deixar caure  allò de “ Porque ser feliz cuando puedes ser normal?” quan la Jeanette de 16 anys li explica que és feliç estimant una noia. Per sort, a la vida de la jeanette  hi   va haver un viatge de Manchester a Oxford a través de les lletres. Per el camí, molt de patiment i un gran instint de supervivència.

I tanquem la primera ronda de viatges a Paris, on aquest anys ja hi he estat de la ma de’n Sorj  i de la Poniatowskaya, però en èpoques diferents. Amb en Romain Gary anem a un  barri popular durant els anys 70 i convivim amb en Momo , un nen desemparat que s’aferra amb força a les coses bones que el rodegen, a la tribu que te al voltant, que no te res i ho dona tot. Una vida al davant... què en farem de tanta vida?

El mes vinent… a Paris de nou a acomiadar l’Eddy Bellegueule, ja ens podríem anar treient la T-10 Les Franqueses-Paris, que sembla que és una destinació molt literària.

4-club lectura abril jeanette winterson(i resulta que aquest és el post número 300 !!!!!!!!)





Per Sant Jordi llibres i roses: what else?

23 04 2015

09_07 llibres casa-12Quan és que surt la llista dels mes llegits? La dels més rellegits? La dels més abandonats?  I la dels més regalats i mai llegits?

I el ranking dels lectors més entusiastes? I la dels llibreters més entregats ? i la dels mestres que han fet més lectors?

On dius que hi ha l’aparador dels llibres mai no escrits? Sortiran a signar els autors de les històries mai no explicades?

Al carrer hi trobarem les roses de les històries viscudes:  roses brillants d’enamorats de nou, roses de vellut d’enamorats amb solera però encara amb il·lusió, roses marcides de rutines  vitals , roses rialleres d’amistats eternes, roses acolorides d’amors diversos,….

I per acabar .. les meves recomanacions per Sant Jordi: compreu un llibre i llegiu-lo amb il·lusió. Compreu una rosa i regaleu-la amb un somriure sincer.

Feliç Sant Jordi