Set cases a França. Bernardo Atxaga

13 05 2009
2-punts5Tot i que no m’agrada llegir novetats, ja se sap, per St Jordi sempre en cau alguna . Em deixo encandilar  fàcilment  per els autos carismàtics que van de gira promocional, i més si van de la ma de l’Emili Manzano i la seva troupe de l’hora  (mal comptada) del lector

La novetat de l’Atxaga va de traicions i ambicions desmesurades, amb moralina final: la corrupció no porta enlloc, els nets de cor se salven de tot mal, “la avaricia rompe el saco”.

1904. Congo Belga, un assentament de l’exercit belga en mig de la selva controlant recolectors de cautxú. Els recolectors són reclutats a punta de pistola, i si s’escapen els hi engeguen un tret. Cada bala que gasta l’exercit s’ha de justificar i una ma de nadiu serveix com a justificant, així de bèstia anava el joc!! .

I no només això, el capità desvia recursos de l’exercit expoliador per expoliar els recursos naturals també a nivell personal. De tant en tant organitza batudes per matar elefants i recollir marfil, que juntament amb la tala incontrolada de caoba li proporcionen uns ingressos astronómics, que mai són suficients per apagar la set de fortuna de la seva dona.

Els soldats s’hi passen anys en aquell cul de món, lluny de la família i de la dona, però per suposat que no abracen el celibat, més aviat s’abracen a la primera nadiua que troben, li agradi a ella o no.  El capità del regiment, un refinat artista que escriu poesia i pinta quadres, es fa anar a buscar una verge a la selva  cada setmana, no fos cas que enganxés la sífilis.  La vida i la dignitat dels nadius, i més si són dones, no tenen cap valor, són pura mercaderia. Però la venjança és un plat que es serveix fred, i alguns congolesos tenen massa orgull per passar la seva vida servint als blancs acotant el cap …

Tot i que la història està bé, no és, ni molt menys,lo millor de Bernardo Atxaga. La traducció feta a quatre mans, no ajuda gaire, sobretot la primera part.  Tot i així, trobo que té coses bones i es mereix un 2.