Excusa teletubi

18 04 2013

Poc a poc vaig superant la sequera lectora que ha invait la meva vida aquests últims mesos, però per la total recuperació hauré d’eliminar del tot les restes de sequera escriptora. Em passejo lànguidament per la meva llibreta de notes mirant el que he llegit últimament, pensant a veure què en dic al blog, i tot el que aconsegueixo és ensumar un tou de lletres encadenades, escrites amb una lleugera desgana i que em desperten poca emoció. Podria pensar que és l’astènia primaveral ,amb els dies que està fent , potser colaria i tot. Però no, ja fa dies que la cosa dura. Ho podria atribuir a la manca de temps que pateixo últimament, que m’impedeix llegir intensa i relaxadament, però com diuen els psicoanalistes, donar al culpa dels teus mals a la manca de temps ( o de diners) , és excusa de mal pagador. Excusa Teletubi, en dic jo.

No hi ha excusa, simplement és que he fet lectures que m’han emocionat poc ( no que no m’hagin agradat) i sense emoció no sé escriure, així de fàcil. Però perquè no acabeu abandonant definitivament les visites al blog, us deixo quatre línies dels últims que he llegit

A la caza del amor. Nancy Mitford ***

Comèdia entretinguda i divertida on ens trobem amb la classe alta rural anglesa que es mostren anglesos, mooolt anglesos !. Una família extensa amb un patriarca que marca les normes i es mostra poc tolerant amb tot el que faci olor de nou o estranger

La novel•la es centra en els periples de la noia romàntica de la família a la caça de l’amor, corrent amunt i avall pel món perseguint la passió de la seva vida. Enmig de tal persecució, passa una temporada al sud de França, fent de voluntària per ajudar els refugiats espanyols que arribaven a carretades fugint del feixisme , la guerra i la gana. La seva reflexió de noia anglesa de casa bona és que no entén com els espanyols poderosos i rics no ajuden a tota aquella colla de desgraciats morts de fam i de por “ com es poden deixar abandonats els patriotes quan ho passen tan malament?” es pregunta. L’absurd d’una guerra civil.

Ves a saber on és el cel. Blanca Busquets ***

Una trama intrigant que fa de bon llegir i enganxa . Un pèl forçades les casualitats, però en cap moment els personatges perden al seva credibilitat, i això s’agraeix.

Un grapat de pols. Evelyn Waugh *

Jo m’esperava trobar alguna cosa deliciosa tipus “retorn a Brideshead” i la veritat és que he quedat decebuda amb la història d’una família del countryside anglès, que viu en una d’aquelles cases enormes , poc pràctiques i caríssimes de mantenir, que sovint van en decadència, com les famílies que hi viuen.

La història comença bé, però s’embolica sense sentit i tot plegat es dilueix sense cap mena d’emoció. No m’he cregut cap personatge

Aviat, alguna recomanació de cara a Sant Jordi….





La casa del silenci. Blanca Busquets

27 03 2013

21181 bachVaig anar a una escola on la música era molt important. Em van ensenyar a solfejar i a portar el compàs ( de 2, de 3 i de 4) i la srta Mercè, amb paciència infinita, va aconseguir fins i tot que afinés una mica. De tant en tant hi havia concert,que preparàvem amb gran cerimònia. Ens explicaven qui era l’autor, quins eren els instruments principals i ens posaven l’esperit a punt per que la música ens suggerís alguna cosa. El dia del concert, ens trèiem la bata i, nets i polits, baixàvem al menjador que feia també de sala d’actes. Allà ens hi esperava la directora que presentava el que tot seguit escoltaríem i, amb tota la cerimònia del món, engegava el tocadiscos. Immersos en un silenci sepulcral escoltàvem el concert com si fóssim al Palau i el vivíem com un aconteixement especial en el dia a dia de l’escola. Segueixo cantant fatal, ara em veuria en un compromís si hagués de llegir una partitura, però m’ha quedat el gust per sentir música clàssica, realment vaig aprendre a escoltar-la. Hi ha concerts que m’emocionen , com el concert per a dos violins de Bach, que és un dels protagonistes de “La casa del silenci”.

Sembla ser que Blanca Busquets va créixer en un ambient musical i en aquesta novel•la ha fet la música protagonista. Si mireu el vídeo promocional ella mateixa diu que hi ha quatre veus que construeixen la història al voltant d’un director d’orquestra. Jo m’atreviria a dir ( i ja se sap, com d’atrevida és la ignorància!!!) que la passió per la música és l’autèntica veu de la novel•la. La passió del director, que hi consagra la vida solitària amb divertimentos esporàdics amb amants més o menys duradores.  La passió de Teresa per el seu violi, que la salva d’una vida de fregar escales i de fer de minyona. La passió de la Maria, que si que fa de minyona tota la vida, però sent la música des de la boca de l’estomac i no dubta en distingir un intèrpret amb ànima d’un que no en té, i això que ella no en sap ni un borrall de partitures ni de solfeig!!! . I per últim, la poca passió musical de l’Anna que , sent una virtuosa del violí, toca notes i notes sense ànima , incapaç d’omplir amb la música el buit afectiu que l’acompanyarà tota la vida.

Plena d’ironia, de petits detalls càlids, de tendresa , d’algun contrapunt d’amargor molt ben col•locat , és una novel•la que t’arrossega. Els personatges i la música t’embolcallen i et converteixes en observador silenciós dels moviments acompassats d’una casa on hi bull la passió per la música d’una manera aparentment discreta i silenciosa.

L’exemplar: dedicat per l’autora en el 6e aniversari de l’Espolsada. Sempre és un plaer sentir els autors parlar amb passió dels seus llibres.

El que en diuen per la xarxa

A l’espolsada

La pròpia autora a la seva pàgina web

al blog Us recomano, que tot just descobreixo

en portada

a llibres per llegir

 

 





La nevada del cucut. Blanca Busquets.

15 07 2011

Vaig estar molts dies llegint-lo perquè em va atrapar en un mal moment vital i de poca energia, però és una historia que arrossega, de fet el gruix de la novel•la me’l vaig polir dos dies.

És la historia de dues dones que viuen lligades a la por i sobreviuen superant-se a si mateixes a través de l’escriptura. El relat de les seves vides, tan diferents però amb tants punts en comú, fa posar els pels de punta . Una historia tràgica i tendra d’unes vides que podien ser molt desgraciades, però la mateixa força que les duia a escriure, les duia també a viure, a superar-se i a superar prejudicis propis i aliens. I les duia a créixer, sobretot a créixer. Dues heroïnes anònimes de les seves pròpies vides .

La novel•la ha guanyat el premi llibreter d’enguany, i l’autora s’ha guanyat la meva admiració, la seguirem llegint

 El que en diuen per la xarxa

premi llibreter 2011

magnífica ressenya, amb argument complert inclòs, a ca l’espolsada, que ha tingut  l’autora presentant el llibre. M’ho vaig perdre





…i el que he guanyat entre St Jordi i St Joan

27 06 2011

unes quantes lectures, algunes de molt especials, que ja tindran la seva ressenya

Oliver Kitteridge d’Elisabeth Strout: un seguit d’històries d’homes sensibles i dones robustes.

Donde estan tus zapatos? de Patricia Soler: un cant a l’amor i a la vida a travès del relat d’una mort dolorosa.

Els mars del sud de W. Sommerset: quan les passions s’enfronten a la moral i al progrès . Devia causar la seva sensació als anys 20 !

Tot el que tinc ho duc al damunt, de  Herta Muller: no el vaig acabar, no per que no m’agradès, que m’estava agradant molt i el trobava extremadament poètic, el vaig deixar per que em costava de païr tanta duresa.  El reprendré en algun moment més optimista de la meva vida.

La nevada del cucut  de  Blanca Busquets: la història de dues dones que viuen lligades a la por i l’escriptura és la clau de volta que les ajuda a superar-la

Solar de Ian Mc Ewan: un excès d’excesos amb un toc d’ironia molt britànic.

…. i una trobada amb quellegistes.

S’ha fet la lectura conjunta de No parlis de mi quan me’n vagi, de la Mercè Ibarz, moderada per Giralluna, i ens vam trobar amb l’autora al Café del Centre, al carrer Girona. Tot i que no l’havia llegit, m’hi vaig infiltrar. No cal dir que vaig sortir d’allà amb ganes de llegir-lo, i ja el tinc aqui al costat apunt a punt de ser atacat.  La Mercè ens va parlar de la portada, dels personatges del llibre, de l’època, de fotografia, de la seva Barcelona i de la vida en general. Una tarda, que com sempre, va passar d’una bufada i va acabar amb intercanvi de llibres.

Aqui us deixo la meva crònica fotogràfica, per tal que ens pogueu contemplar en el present de fa uns dies , que ja és passat. No sé si les ganes de llegir i de parlar sobre el que hem llegit han quedat reflectides a les fotos, però hi eren i hi seran , espero que intactes, en el futur.