Miracles perversos. Carme Torras

Un aspirant a escriptor, li passa allò que ens ha passat a tots alguna vegada: ensopega amb la novel•la que té escrita al seu cap. Serà que el món de la imaginació no és infinit i que tots anem traient les idees de la mateixa vida que ens porta amunt i avall? O potser els escriptors són una mica vampirs i es van alimentants de les experiències de la gent que els envolten ? Misteri, però sovint llegint et trobes que aquella història podria ser la teva o que la podries haver escrit tu tranquil•lament ( bé , per si no ho sabíeu, jo, en somnis, escric novel•les fabuloses, llàstima que quan em desperto s’han esvaït totalment…potser algun escriptor es dedica a passejar per els nostres somnis i per això quan llegim tenim aquesta sensació de dejà vu…) res, en fi, que torno als miracles perversos de la Carme Torras. …l’aspirant a escriptor , doncs, decideix que el famosíssim autor és el seu alter ego i es llença a buscar-lo…. Per altra banda la Paula la vídua del famós autor, un bon dia comença a rebre emails anònims explicant, precisament , aquesta històia. Queda enganxada en aquest serial diari de correus on hi troba alguns detalls de la seva intimitat que la fan posar una mica nerviosa, i on s’hi van desvelant records del seu passat que ella creia tancats a pany i clau en un racó del seu cervell.

La novel•la intercala els emails diaris amb el dia a dia de la Paula. L’anònim escriptor , cada vegada se m’ha fet més antipàtic , i la Paula , cada vegada una mica més serena i coherent, digna per sobre de tot…… No us revelaré res més per no aixafar la guitarra , però només afegiré que la intriga es manté fins al final, que l’acabes amb un gran somriure i que la novel•la podria portar un altre títol …. “la venjança és un plat que es serveix fred”.

Com en altres novel•les de la Carme Torras, enmig de la trama, hi vas trobant reflexions sobre coses de la vida. En aquest cas m’han cridat l’atenció les que tenen a veure amb el fet d’escriure , i d’on surt la inspiració dels autors ( dels seus passejos pels somnis de la resta de mortals, ja us ho dic jo). Una d’especialment lluïda, a la pàgina 92, sobre les diferències entre la ficció i l’assaig.

-és molt més dúctil ( la ficció), no ha d’obeir cap veritat.

– S’equivoca, ha d’obeir la veritat suprema del lector. L’ha d’entretenir, emocionar, subjugar. Una tesi té valor per ella mateixa, descriu una realitat, una convicció, una manera d’entendre el món, per més pesada que pugui ser …

( i si en són de pesades, algunes tesis…)

Òptica i literatura

Amb la primera m’hi guanyo les garrofes, amb la segona em guanyo les hores de cel terrenal quan m’evadeixo amb un llibre a les mans. Dos mons separats? No del tot, ja que l’òptica és molt present a la vida, i per tant és més o menys present a la literatura.

Al llarg dels anys he anat recopilant llibres on l’òptica hi juga un paper important, sigui de manera global o parcial: obres literàries en què elements òptics (telescopis, càmeres de fotos, lupes, ulleres….) hi són s protagonistes, o en que les dificultats visuals dels protagonistes són un factor clau en algun punt de la història.

El meu “prefe” és L’estel misteriós de Tintin, on hi ha unes vinyetes en que en Tintin mira per un telescopi i hi veu una aranya gegant. Espantat, pensa que és un monstre que l’ataca del cel, però resulta que no és més que una pobra aranyeta que es passeja per l’objectiu del telescopi…. Si l’Hergè hagués consultat un especialista en instruments òptics, l’hi hauria explicat que això és un error, ja que qualsevol cosa enganxada a sobre de l’objectiu no es veu a través de l’instrument, només fa que la imatge estigui lleugerament enfosquida.

Aquí teniu la llista d’altres llibres amb òptica, i no cal dir que agrairé qualsevol aportació que faci créixer la llista

Soldados de Salamina de Javier Cercas: Què li passa a un miop quan perd les ulleres en una situació crítica ? Això és el que li passa al protagonista , quan està amagat al bosc fugint de l’enemic en plena guerra civil espanyola

Atrapada al mirall de Gemma Lienas: Una història de maltractament en la que un mirall hi té un paper important.

Arthur and Georges . Julian Barnes: El creador de Herlock Holmes, Arthur Conan Doyle ( que era oftalmòleg) , ajuda a resoldre un cas real. Una de les proves que presenta és que en George, l’acusat de matar cavalls , és miop de 8 D i sense ulleres li era molt difícil d’orientar-se a al nit, en camp obert.

Pedres de toc. Carme Torras: Una jove periodista escriu la biografia d’una famosa ballarina i coreògrafa. Hi ha algun misteri en al seva biografia i un mirall ajuda a desvetllar-lo

La noia de la perla de Tracy Chevalier: A l’obra explica com el pintor Vermeer ( SXVII) crea un quadre amb l’ajuda d’una cambra fosca i com la noia mira a través d’ella.

Senyoria de Jaume Cabré: Barcelona , 1799 . Rafael Massó és un noble barcelonès molt poderós i cruel. Una de els seves aficions és mirar les estrelles a traves de telescopi, i no només el fa servir per mirar les estrelles……

Manual de la oscuridad de Enrique de Hèriz: El mag més famós del món, de cop i volta, es queda cec. Un relat de com es reinventa la seva vida a partir del sentit de l’humor i la imaginació

El inventor de espejos de Philipp Vandenberg: A mitjans del s XV, un fabricant de miralls viatja a Constatinobla per casar a la seva filla. En els primers capítols hi ha unes quantes referènies al mètode de fabricació de miralls

Azteca . Gary Jennings: El protagonista pateix una deformacio de la còrnia, queratoconus i és molt miop, en aquella època , a la selva, moltes òptiques no hi havia. En un dels seus viatges, aconsegueix unes lenst de quartz que li milloren la vista

La noia de les taronges. Jostein Gardeer: Georg és un noi de quinze anys aficionat a l’astronomia. Al voltant de l’observació del cometa Haley i de la carta del seu pare mort fa anys, es forja tota una història

Pedres de toc. Carme Torras

Em va encantar La mutació sentimental i aquest el vaig comprar en la primera ocasió en que se’m va plantar al davant.  Desprès de la lectura reitero que Carme Torras és una autora que té moltes coses per dir i a fe que sap com fer-ho.

L’argument: la Carla és una jove periodista que treballa fent biografies per encàrrec. Una feina monòtona que pren interès quan li encarreguen la biografia de la Nydia, una coreògrafa de fama que té un passat amagat. No diria que la història i el desenllaç és el de menys en la història, però el plat fort, per a mi, és la construcció dels personatges i la seva relació. I també un munt d’idees que m’han sacsejat l’atenció.

Les dues protagonistes tenen una força que arrossega, tot i que al principi les dues per separat em semblaven poc consistents . En el moment en que es troben i comença el seu combat particular , les seves vides s’entrellacen sense remei, les dones es defineixen i agafen tota la seva força .

Hi he trobat algunes idees que m’han fet pensar en La mutació, per exemple la d’injectar-se emocions perdudes, tant en la reconstrucció virtual d’un partit de la NBA, o en un moment en que la Nydia pensant en la Carla, enyora un trasbals pur d’emoció “trasbalssar-se així, d’arrel, estimul directa en vena… ” com el que assajava en Leo a la mutació.  També hi surt en alguna ocasió la reflexió de que algú t’esperoni per treure el millor de tu, que no era altra cosa que el que pretenia el Dr Craft amb la seva pròtesi de creativitat per el seu ROB.

I aqui us deixo algunes idees que m’han encantat i que me les sento totalment meves

Pg 113 Plaers que li són vedats perquè no ha sabut parar teranyines per enxampar-los.

Parar teranyines… M’encanta aquesta idea de preparar-nos per gaudir de les coses. Estar en forma físicament per poder gaudir de plaer d’una caminada per la muntanya. Llegir activament per poder copsar més coses dels llibres que tens a l’abast. Fixar-se en la reacció de la gent, mirar-la als ulls per poder-los captar l’ànima.

Pg 134 La realitat és massa literal per capturar la veritat

Si, a vegades la realitat enlluerna i cal matisar-la per poder veure la veritat que amaga al darrera

Pg 172 És clar que cal inventar, avançar, però no tots en la mateixa direcció ni esclafant el que hi havia abans. La diversitat és engrescadora, en canvi el progrés monolític acabarà ensopint-nos a tots.

Els que remenen les cireres en aquest món s’haurien de tatuar aquesta frase al cervell. Potser una pròtesi de creativitat ens permetria abandonar aquest progrés que ens fa a tots avorridament idèntics

Pg 213- paradís d’infantesa ( )un port segur on arrecerar-se quan fa fred i d’on partir cap a nous horitzons en temps de bonança, un pòsit ferm, sòlid una pedra tendra i alhora inamovible on agafar impuls.

Aquest fragment m’ha emocionat: la infantesa és la única pàtria, un referent de la vida.

En fi, un altre llibre de la Carme Torras que ens ajuda a parar teranyines en molts camps.

El que en dieun per la xarxa ho té resumit la Carme Torras en el seu racó literari

Trobada de quellegistes amb Carme Torras

Si és l’ultim dissabte de mes senar, toca trobada de quellegistes. En aquesta ocasió, la vem fer coincidir amb la cloenda de la lectura conjunta de la mutació sentimental de Carme Torras, moderada per una sevidora.

Com ja va sent habitual, la trobada va ser molt agradable i sen’s van passar 3 hores i mitja volant.

La Carme Torras ens va fer una xerrada informal dels robots que estan desenvolupant a l’ Institut de Robótica Industrial i també una pinzellada de la seva visió personal de cap on haurien d’anar els  robots del futur.  Xerrada interrompuda per el boicot del projector que va començar a fer sorolls desagradabes fins que va petar definitivament, però això no va ser obstacle per seguir la conversa, per anar llençant les nostres preguntes i punts de vista.  Punts de vista diversos i variats. Van sortir temes com l’us de la tecnologia en l’educació ( el QL està ple de mestres amb opinió més que formada, basta experiència i coneixement de causa ) , l’evolució de les relacions interpersonals, fins on avançarà la tecnologia i si serem capaços d’adaptar-nos-hi.

No hi va faltar l’intercanvi de llibres ni el tràfic de punts de llibre. L’Admina (una de les simpatíquíssimes “jefas” del QL) també va venir i ens va portar una bona colecció de punts del QL amb les caricatures que tant ens intriguen i que alguns cracks ja han etiquetat amb total diligència.

L’Admina també va aprofitar l’ocasió per engatussar-nos a gravar un video per a la nova secció de l’hora del lector. Així que ja ens veieu a tota la colla devant de la càmera, amb La mutació sentimental a primer terme i fent una compresió de les mil coses que ens ha suggerit la lectura en 30 segons.

Finalment la Carme no es va escapar de signar-nos i dedicar-nos els llibres que vem portar. S’ho va agafar molt seriosament, cosa que s’agraeix,  ja que enlloc de limitar-se a signar i posar la data, ens va fer unes dedicatòries molt llargues i treballades. Es veu que quan es posa a escriure, s’hi posa de debó!!  I sembla  que no para, ja que ens va explicar que té un llibre bastant acabat i ja està treballant en el proper. Ja els esperem.

Per acabar no puc fer més que tornar a donar les gràcies a la Carme per la seva companyia i per participar en la lectura conjunta del seu llibre, que l’ha fet encara més rica i interessant.

Aquesta vegada, tot dones, totes somrients, això si: hiniare, carla, moarsu, estrellada, màgia, vareta, helenabonals, Lilacwine i Carme Torras

Més fotos, aqui

La mutació sentimental. Carme Torras

No serà curta aquesta ressenya, perquè aquesta novel•la m’ha tocat, tant els sentiments com l’enteniment. M’ha fet plorar i m’ha fet pensar.

L’argument el copio de la pàgina web de l’autora.

La Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és tornada a la vida al segle XXII per a ser adoptada. A més dels seus records, s’ha portat una altra cosa del passat: sentiments i emocions inexistents ara. Aquest és un tresor que li interessa molt a la Silvana, una dona madura, massatgista emocional de professió, a qui atrauen les sensacions perdudes pels humans, i a en Leo, un enginyer que està projectant un aparell per potenciar la creativitat de les persones i treballa per a l’empresa líder del mercat, CraftER, dirigida per l’enigmàtic Doctor Craft.

Haig de dir que de bon començament em va costar de situar-me. Em van costar d’entendre els personatges, les diferents comunitats i maneres de viure d’aquest segle XXII. Potser perquè no sóc gens lectora de ciència ficció( gens ni mica) i em costa imaginar un món tan desconegut i tan diferent de la meva realitat. Podria ser que em sentis una mica com la Cèlia, que de bon començament no entén res i poc a poc es va situant, entén el paper dels robots i finalment s’hi acostuma. No sé si l’autora pretenia que el lector es sentís així, però és el que m’ha passat a mi.

M’ha emocionat la Cèlia, per el seu desconcert d’adolescent en un món tan nou i fred. Potser per que m’ha recordat el desconcert dels meus 13 anys i el de la meva filla que me’l planta al davant cada dia. Els adolescents, siguin del temps que siguin, sempre venen d’un altre temps: del temps de la infantesa on el llenguatge i els sentiments són diferents als dels adults. I només hi ha una manera de rescatar-los en els moments de dolor i incomprensió, la de la Silvana, abraçar-los, encara que no entenguem res.

He deixat tot el llibre subratllat i he anotat una pila de coses que m’han interessat, agradat o emocionat.

Per exemple, la proposta d’inventar la celestina electrònica

estaria bé disposar d’un panell amb un led per a cada persona coneguda. si està encès, està en estat compatible amb tu; si no, ni acostar-t’hi

de fet aquest invent ja existeix, es diu mirar els ulls de la gent i saber escoltar i llegir el que diuen. I sobretot, saber interpretar el que no diuen

Un altre exemple, el nou enginy que desenvolupa en Leo per potenciar la creativitat

un programa que interpel•larà constantment el PROP per esperonar-li l’enginy i evitar que caigui en la rutina. Una mena de consciència crítica

això també està inventat: és un bon mestre. La llàstima és que no els podem tenir tot el dia al costat, però si alguna vagada hem tingut la sort de tenir-ne un d’aquests, es fa díficil d’oblidar, i sempre el portem incorporat , com un xip al cervell que s’activa en moments difícils.

M’ha encantat la manera de raonar del robot més desenvolupat

Sovint s’imposen restriccions superflues, cal destriar quines són esencials i quines es poden relaxar……

Quantes vegades no ens imposem restriccions supreflues a la vida i som incapaços de destriar el que és realment esencial!!!!

El llibre està ple d’enigmes que els savis de la comunitat es posen entre ells per mantenir en forma la única capacitat humana que conserven una mica, la capacitat de pensar. La història acaba amb un enigma, i com que no us aixafo la guitarra si us escric les ultimes línies de la novel•la, aquí van, ja que son motiu de reflexió

aconseguiran el monjo cec i els dos supervivents d’altres comunitats….salvar el destí de l’orde sencer?

Gran pregunta. El destí de la comunitat en mans de suposats discapacitats i/o gent que no encaixa amb l’ordre “normal” o habitual de les coses? ho aconseguiran? Jo aposto per el SI rotund. Perquè aquest SI tan convençut? Quan un té una discapacitat, com pot ser la ceguesa, i deixa de banda la “dis” per potenciar la resta de les seves capacitats, capta moltes coses que l’altre gent no capta. Les capta de manera diferent, té un nou punt de vista ( no és un acudit) i segur que té idees diferents i originals. De la mateixa manera , quan un està immers en una societat en la que no encaixa , també desenvolupa capacitats diferents i dona la volta a les coses. D’aquí neixen les idees creatives: de mirar les coses des d’un nou punt de vista, amb uns ulls diferents. I per salvar el destí de l’orde sencer, si no és amb idees noves i punts de vista nous, la cosa és impossible; repetint els errors i fins i tots els encerts, no s’avança.

Un món de robots on no hi ha dificultats per superar ( no hi ha dolor, no hi ha emoció, tot és facil i no cal pensar) és un món mort. I això lliga amb la pregunta que sovint es fa l’autora: quina mena de robots volem? Per a mi, tant és com siguin, però no poden estovar la nostra capacitat de superació.

El que en diuen per la xarxa, ho té resumit la Carme Torras a la seva pàgina literària

en té una altre de científica, ja que a més d’escriure novel•les és investigadora de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial UPC-CSIC