De nou, recomanacions per St Jordi

Obriu el calaix de la memòria i rebusqueu entre els vostres somriures ( els tristos, els sorneguers, els brillants, els amables, els sincers, els tímids, els descarats… ) fins a trobar-ne un que faci joc amb l’estat d’ànim en el que us ha deixat la vostra última lectura. Que no sigui balder, que no apreti per enlloc, ajusteu-lo bé, que no tibi de cap costura. Un somriure a mida que es reflexi en la cara dels que estimeu, com un calidoscopi, i us retorni la imatge de les paraules que l’han provocat. Amb el somriure posat, sortiu a remenar llibres, a buscar les paraules que els autors , generosos, ens regalen continúament. Si busqueu bé, trobareu les paraules que han fet  a mida per a vosaltres, sigui en un llibre, en un blog, en una carta, en un grafitti de carrer.

Paraules tristes són les que no s’escriuen.  Als d’Antonia Font els sobren paraules, paraules tan curtes, paraules tan llargues, paraules molt fàcils, paraules difícils, i jo que sé… o els falten paraules per explicar què signifiques per a ells. Les escriuen totes i , com un regal de St Jordi, les llegirem tot guardant el seu record en el raconet de la memòria on hi teníem el somriure.

Que tingueu un bon St Jordi ( si pot ser  feliç) entre llibres i les paraules que ens dibuixen un somriure.  I a reveure, drac lector, l’any vinent, potser, ens duràs noves lectures.

Ritmo lento. Carmen Martín Gaite

No és el llibre que més m’ha agradat d’aquesta autora, però una vegada més Carmen Martin Gaite treu el seu talent retratant personatges. Una gran observadora del món i de la gent i segurament una gran coneixedora de les depressions i de les angoixes.

La història de David, explicada per ell mateix a base de retalls i de la seva relació amb altre gent, és la historia d’una persona diferent, d’algú que camina per la vida  amb un ritme propi, fora de tota norma, amb una cadència que no s’ajusta als cànons establerts de la hipòcrita societat espanyola dels anys 50-60. Té  una lògica pròpia , neta, però incompatible amb la vida considerada normal en societat. Es veu diferent i això l’aparta encara més de la gent que l’estima, que per altra part, l’accepta tal com és.

La malaltia, que plana en tot moment per sobre del personatge acompanya la pregunta del milió:  la seva manera de fer el porta a la depressió o la depressió és la causa de la seva manera de fer?

Acaba com el rosari de l’Aurora, com moltes vides. Dur i difícil de pair tot plegat

Atres opinions a la xarxa:

Alena Collar

l’argument

Fragmentos de interior, Carmen Martin Gaite

Un retrat ben trobat d’una família peculiar, amb els tics típics de les acaballes del franquisme. Aquesta dona se sap posar en l’ànima i els sentiments de la gent, sobretot de les dones, si no, com s’entendrien aquests personatges tan ben dibuixats?

Caperucita en Manhattan, Carmen Martin Gaite

Una versió de la caputxeta amb final feliç, on el llop és un home estressat que necessita estimar, on l’àvia és una dona que estima la vida i la llibertat, on la caputxeta és una nena desperta, curiosa, amb ganes de viure, fascinada per l’àvia, però amb les pors i els temors de la mare. Quan coneix la Llibertat, marxen les pors i es llença a l’aventura.