Aquest llibre se m’ha ficat a dins. M’ha colpit i m’ha anorreat la seva tendresa , la seva duresa, la poesia d’algunes situacions i el cruixir del dia a dia de tota una vida. Dir que l’Ora i l’Avram m’han canviat la vida seria una mica cursi, però aquesta lectura m’ha fet mirar algunes coses amb una llum diferent, a vegades llum encegadora, d’altres amb un dèbil raig d’esperança. Aquests dos personatges han fet sonar, dins meu, una música diferent però que harmonitza amb totes els músiques que he sentit fins ara.
L’Ora i l’Avram són amics de tota la vida i quan ronden la cinquantena comencen un viatge empès per la por. Una fugida endavant per no afrontar la realitat. En aquesta fugida, per combatre la por, es destil·la el passat paraula a paraula. L’Ora parla amb un llenguatge senzill i dur a l’Avram, un home fràgil i trencat per la vida . L’Ora combat la seva angoixa a base de caminar i de retrobar de debò a l’Avram a través de les paraules . Avança en espiral, poc a poc, per no tocar les ferides dures i profundes del passat. Deambulen sense rumb. Ella parla, ell entoma la història que recomposa la seva fràgil persona que van trossejar i torturar a la guerra. Dosis petites de realitat, ínfimes , com quan algú ha dejunat durant molt de temps i només pot ingerir coses fàcils de pair i en petites quantitats. Així es troba l’Avram. I l’Ora, que ha estat cuinant per a ell durant anys i només espera el moment de servir els seus records, s’ha d’anar frenant.
L’angoixa inicial dels personatges es torna joia absoluta quan rememoren els anys joves de passió i enamorament . Es torna una bola d’angoixa quan tornen a l’Avram de les tortures i de la guerra i tomba cap a dolçor infinita quan les paraules tornen a fluir entre ells desprès de 21 anys d’incomunicació i dolor. Una de freda i una de calenta que no et pot deixar indiferent de cap manera
El que en diuen per la xarxa
