“El 6 de maig de 1950 mor el meu pare”. Així comença la novel·la de trets autobiogràfics de l’autora, que va perdre el pare als cinc anys.
La història m’ha inquietat. M’ha inquietat, sobretot, la solitud de la nena, malgrat estar acompanyada i agombolada a tothora per la família. Hi ha la sensació constant de que tot és fals i que es fa tot el possible per evitar mostrar el dolor i la solitud de cadascun dels personatges . Tothom fa veure que no passa res, que no està trist, que no se sent sol. Però passa, hi ha coses que no van be, mare i filla estan tristes, se senten soles. I la mare protectora aixeca una barrera invisible que vol protegir, però que aïlla. No comparteixen el dolor i no aconsegueixen extirpar la solitud.
L’últim capítol, la visita a una exposició de Van Gogh amb la seva amiga Lou ( com que som dues, és més fàcil ) , quan tenen 15 anys ,és el trampolí que li dona força per seguir endavant. L’art arriba i emociona. I canvia vides. La Denis reviu quan veu la seva por i el seu dolor reflectit en un altre rostre, en un autoretrat de Van Gogh, quan la pot compartir amb la Lou obertament, quan reconeix que té necessitat que la por sigui habitable.
La novel·la m’ha fet aflorar emocions i m’he vist amb aquella por que no saps què fer-ne, que fas passar d’una ma a l’altra, la masegues i la impregnes de tu, la voldries llençar, però l’has fet tant teva que no te’n pots desprendre. I només la pots deixar si la comparteixes, si la veus en el rostre d’algú i no ets sents tan sol ( com que som dos, és més fàcil).
Haig de confessar que si no hagués estat un llibre del club de lectura no l’hauria acabat, per l’angoixa i el desconcert que em produïa, malgrat el llenguatge poètic. Però hauria estat un error, es clar. Un error imperdonable perdre’m l’últim capítol. I un error imperdonable perdre’m la vetllada a ca l’Espolsada, amb l’editora, el traductor i la pròpia autora.
Quan em pregunten perquè faig 42 km per anar al club de lectura, la resposta és molt clara: a vegades tens el privilegi de sentir una autora quebequesa llegint el seu text amb una energia desbordant, pots explicar-li de primera ma el que t’ha fet senti el llibre, tens la sort de sentir a parlar amb passió al traductor que fa més que traduir, i sempre (sempre) tens l’alegria de compartir una estona de màgia amb les companyes del club de lectura ,que ja formen part de la teva vida.
Amics, així com el moviment es demostra caminant, la lectura es fomenta llegint, compartint lectures, encomanant passió.
Que en diuen per la xarxa
Els de la breu, l’editorial
