Llegir, escriure….

13 07 2012

Només dues entrades en els dos últims mesos. La vida em té una mica entretinguda i les meves neurones lectores i escriptores han demanat, molt amablement això si, si podien agafar-se una mena de jornada reduïda. I és clar que amb la de satisfaccions que m’han donat al llarg de la vida, sempre tan diligents i aplicades, no m’he pogut negar a la petició. I així estic, amb alguns llibres a mig llegir, alguns de llegits de fa dies i amb el comentari perdut, picotejant d’aquí i d’allà.

Ara que la neurona escriptora encara no ha acabat la seva jornada d’avui ( divendres tarda i treballant, aquesta neurona no sap gaire on penja el llum) aprofitaré per fer un repasset a les últimes lectures

El lugar del aire. Dinaw Mengestu. Recomanació quasi obligatoria de la meva llibretera de capçalera, que no m’ha decebut gens ni mica. El Jonàs és una mica com la protagonista de Brooklyn, una ànima solitària que no sap ben bé què busca. Un personatge desemparat, dels que t’acullen. La Fe en va parlar molt bé en el blog de l’espolsada

El sol dels Scorta. Laurent Gaudé. L’inici et fa suar i quasi que sents els grills de l’estiu mediterrani. Els Scorta són una família italiana molt arrelada a la seva terra àrida. Tenen uns lligams molt forts entre ells, fruit de les penes i dificultats. Hi ha una escena d’un dinar familiar que m’ha robat el cor. Recomanable de totes totes.

Relectures de classics de la meva vida, La plaça del diamant i el Ronda naval sota la boira . Un plaer compartir-los a les lectures conjuntes amb els amics quellegistes. En acabar el Ronda Naval vam fer una trobada a Vilassar ( veieu la foto?), en un txiringuito fantàstic, on vam llegir contes relacionats amb el mar. El 28 de juliol farem una ruta Rodoreda per Barcelona amb la colla quellegista. Si algú s’hi vol apuntra, que xiuli i li explicaré com fer-ho. Com més siguem, més barateta serà la ruta.

Vaig llegint poesia diversa ( Joan Margarit, Rosa Leveroni, Montserrat Abellò, Maria Mercè Marçal, Martí Pol…) cada dia un poema només llevar-me, una manera de començar el dia amb energia i un bon somriure.

Per útlim, però no per això menys important, us explicaré que diumenge passat vaig assisitir a la presentació del llibre Històries veïnals, obra col·lectiva coordinada per el benvolgut i molt estimat veidedalt, liante de primera que té la virtud d’engatussar el personal de blogville per anar organitzant saraus diversos. Refotets, companys, la selecció d’històries és de nivell i estimula la meva neurona lectora que ara està en hores baixes. Van caient històries, un dia una, un dia l’altre, sense ordre ni concert. Una bona lectura per endur-vos a la platja i llegir entre remullada i daiquiri.

La neurona escriptora fa estona que m’avisa que ha esgotat la jornada laboral, i que si encara no li ha caigut el llapis és per el respecte que em té i nosequè diu de tants anys de coneixença. Doncs apa, anem plegant que no cal forçar una bona entesa, i menys amb una neurona.