Els més venuts, els més llegits, els més clicats.

24 04 2011

Els malalts de llibres vivim St Jordi com una festa nacional. Tothom trafica amb el material amb el que alguns ens alimentem tot l’any. Els diaris publiquen estadístiques dels costums lectors i els telenoticies van plens d’imatges de gent remenant i comprant llibres. Els autors declaren que, tot i la marató que suposa anar de parada en parada a signar llibres, agraeixen aquest contacte amb els lectors que s’hi acosten. Els llibreters es posen de gala per recomanar el millor llibre per a cada client. Tots plegats, per un, dia ens fem la il•lusió que la lectura és un fet quotidià, tot i saber que la majoria de libres que es compren no es llegiran.

Tornem a casa amb els peus baldats de ramblejar, una bossa plena de llibres que fa dies que dúiem al cap i un somriure que estarà dies a esfumar-se. I avui tots cuitem a mirar quina és la llista dels més venuts, en la que comprovo amb satisfacció estratosfèrica que hi ha un dels meus autors preferits, en Javier Marías. Felicitats als autors, editors, agents literaris, traductors i correctors que han fet possible aquests èxits individuals, felicitació que faig extensiva a tots els que no apareixen a la llista però que s’han fet visibles en el mapa immens de llibres publicats.

Però jo segueixo reclamant la llista dels més llegits. No podríem fer una enquesta d’aquí a 3 mesos preguntant qui s’ha llegit el que ha comprat o li han regalat per St Jordi?

De moment us deixo la llista dels més clicats ( amb diferència abismal) en aquest raconet de blog durant l’últim mes. No apareixen en la llista dels més venuts, però m’hi jugo un pèsol que serien, tots tres, en la reclamada llista dels més llegits:

(punts de llibre que ja fan cua per ser utilitzats)





L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez

6 02 2011

Reserveu-vos tres horetes. Desconnecteu telèfons, pengeu el cartell de no molesteu al vostre racó de llegir i agafeu aire, que el necessitareu. La primera frase és com caure al buit, et fa un nus a l’estomac, t’obre els ulls com unes taronges i ja no parpelleges fins que tanques la novel•la . I amb això no vull dir que sigui una novel•la d’acció en sentit clàssic, que no ho és gens ni mica. És d’acció interna, que sacseja sentiments i posa a prova el fràgil equilibri de la nostra vida. Som atzar, no hi ha dubte, i tota la vida anem fent sense estar mai preparats per aguantar el viatge on ens pot portar un cop d’atzar. Amb Eduard Márquez fem un viatge al passat ,amb un bitllet de tornada que més hagués valgut que ens portés a Terranova, un racó de món on la gent, malgrat les dificultats, té ganes de viure i de lluitar. Però el salt al present ens porta a una realitat que no ens atrevim ni a imaginar quan portem una vida endreçada.

El llenguatge: el just. Precís. Poètic. Pinzellades en castellà que ho diuen tot. Corrent amunt i avall en el temps. Records brillants i records dolorosos. Perquès sense resposta. Repeticions inquietants “ I allò que fórem entre mans infinitament ansioses deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom abandonar com una joguina que s’ha fet malbé” com la càmera fotogràfica de joguina d’un color taronja cridaner que penja de la cadena del carro d’un rodamón. Una cadena que no du enlloc. Una càmera que ha deixat d’enfocar la realitat.

He quedat trasbalsada per tota la càrrega emocional que va creixent a mida que avança la novel•la, i només em queda, una vegada més , donar les gràcies a l’Eduard Màrquez per compartir el seu talent.

el que en diuen per la xarxa

En Joan Josep Isern a les totxanes

El blog d’en david serrano

Al facebook hi ha tot de material de promoció. Jo encara no me l’he mirat, esperava a llegir primer el llibre

El que en diu Empúries, l’editorial





Una cosa xula

3 02 2011

Ahir em va passar una de les coses xules que em podien poden passar com a blogaire que tecleja sobre llibres: un autor que m’agrada molt va convocar una colla de blogaires, per agrair-nos la difusió espontània que hem fet dels seus llibres i per presentar-nos la darrera novel•la. Una cosa informal. Una cerveseta i quatre patates. L’home i la seva editora estaven preocupats per si el fet de convidar-nos i de regalar-nos el llibre ens incomodava o ens ho preníem com un intent de retallar la nostra llibertat . Jo no sé la vostra, però la meva llibertat d’expressió blogaire no es posa en joc per una cervesa i un llibre. Els agraeixo el gest perquè m’encanta prendre’m una cervesa en companyia i parlar de llibres. I m’agrada encara més que em regalin llibres. I regalar-los jo, sobretot si m’han emocionat. I les novel•les d’aquest home m’han emocionat totes.

No em vaig poder resistir, vaig començar-lo al tren,  de tornada a casa, amb el somriure posat després de la vetllada fantàstica. I aquest matí he estat temptada de trucar a la feina dient que estava malalta per quedar-me a casa a acabar-lo. Maleïda responsabilitat adulta, a quarts de sempre ja era al despatx , i ara que torno a ser a casa i acabo de tancar la jornada materno laboral, no m’hi posaré perquè cauria en voler-lo acabar i el trasbals que hi endevino em trauria la son, cosa que no em convé gens ni mica. El tinc aquí al costat, a la portada dues mans en una esquena, una abraçada muda que m’esperarà fins diumenge. Em reservo la tarda sencera i recomençaré per la primera frase, de les més colpidores que he llegit mai.

L’últim dia abans de demà, quan l’acabi us ho explico, com sempre.





El silenci dels arbres. Eduard Marquez

11 07 2010

Setmana convulsa de molta calor, feina agobiant i poca energia per llegir. Vaig començar a espigolar els primers capitols sense convicció. Divendres, però, havia d’anar a Barcelona, a fer un encàrrec. Me n’hi vaig amb tren, amb la cartera plena de feina per fer al tren, és una estona que fa de bon aprofitar. Però a última hora , xas, el silenci dels arbres es cola a la cartera, és prou menut com per colar-se on sigui. Arribo a l’estació amb temps. M’assec a l’andana. Obro la cartera i la ma distreta se’n va cap al llibre. Cau el punt i decideixo començar-lo de cap i de nou. Passa el primer tren i no me n’adono. Comparteixo hores de solitud amb l’Amela Jensen intentant esbrinar on és el tel que separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma. Pujo a segon tren quan la Norah anuncia la mort de la seva filla Elma. Malgrat la musica estrident que surt d’un mòbil impertinent, m’absorveixen le històries del luthier que es passeja per el museu de música teixint coratge al voltant del terror.

L’Ernest i la Sophie es besen per primera vegada i jo m’haig d’aixecar d’una revolada si no vull passar-me de parada. Arribo a lloc encara amb l’emoció del primer so del violí i tinc la sort que em fan esperar una bona estona. Em criden just quan l’Aldina confesa que no enten això de “sense mi, la foscor”, però està escrit a l’amulet i necessita que li dugi sort.

Torno al tren i em colpeix tota la història, la miseria, la por, la covardia, la incertesa, i sobretot la fortalesa quan no queda res, només la vida i els records que són com un far que iluminen endavant. I enmig de la xerrameca del tren, se’m fa un nus a la gola i ploro. Em fan mal totes les guerres que no he conegut, em fa mal el que no he dit i i em dolen tots els petits detalls que he deixat escapar.

No amaguis el so. Que la música arribi on acaben els arbres. Avui més que mai.

I divendres va tenir tot ell un so més net , arrelat per sempre al fons de la memòria.

Gràcies Eduard Márquez.





Cinc nits de febrer. Eduard Márquez

14 02 2010

Les cinc nits de febrer que en Larson passa clandestinament a casa de la Sela expliquen una història que posa els pels de punta. L’autor ens va deixant pistes amb comptagotes, i quan aquestes prenen forma i t’adones de què va tot plegat, gairebé et cau el món a sobre i et preguntes si l’autor que ha montat la trama és un geni o un sonat *. En alguns moments, de tant angoixant, m’han vingut ganes de llençar el llibre, cosa impossible de fer perquè la prosa simple t’estira amb la poesia de cada línia.

La Sela és una dona malalta,  plena de pors i d’experiències vitals doloroses. Té el costum o mania, digueu-ho com vulgueu, d’enregistrar tots els records per escrit, en veu o en fotografia, d’una manera malaltissa , com una defensa per apaivagar el seu dolor i la seva por a un futur en blanc. Ho enregistra tot, sense deixar que es perdi cap fil a l’aire. Jo no podria suportar aquesta esclavitud de tenir un retrat exacte de tots els moments de la meva vida, la mala memòria els tamisa i això permet tirar endavant, com quan fa molt de sol i ens posem ulleres fosques: filtren la llum insuportable i ens permeten mantenir els ulls oberts i veure el món una mica matisat, però més relaxats.

Malgrat els noms dels protagonistes, que sonen més aviat a nòrdics, no hi ha dubte de que la història es situa a Barcelona: per els plàtans i, sobretot, per les descripcions que fa dels sorolls dels veïns. De fet m’he imaginat un pis de l’eixample, hi he viscut i l’estic veient.

Una novel•la breu per treure’s el barret amb tota la cerimònia.

(*La trobada amb l’autor no em va deixar rastre de dubte ja que demostra tenir un cap ben moblat. )

El que en diuen per la xarxa

lectura conjunta al QL

a can Llibròfags

ariadna al laberint grotesc

la fitxa de l’autor a Lletra





Ser lector és un luxe

31 01 2010

Ser lector és un luxe, com és un luxe tenir a algú que cuini per a tu. Algú que ha pensat el plat, ha anat a plaça, ha triat, ha encès fogons, ha vigilat el temps per aconseguir textures, gustos i sensacions. I tu t’assseus i t’ho cruspeixes. Tranquil•lament . Ho disfrutes. Ho critiques. Ho alabes. Ho comparteixes. En parles. Ho recordes. Ho oblides. Ho vius de debò si el cuiner ha mimat el procés. Vibres si l’autor ha pensat en tu mentre escrivia, que l’acolliràs tranquil•lament amb el llibre entre les mans.

És un luxe triar cuiners, triar menús i poder-los disfrutar per pocs diners i un pessic de temps. Si puc, em quedo amb la cuina de mercat que demana temps i ofici però falla poc, emociona sempre i et deixa amb les ganes d’abraçar l’autor i donar-li les gràcies.





Trobada de quellegistes amb Eduard Márquez

25 01 2010


Dissabte a la tarda, com a cloenda de les lectures conjuntes dels llibres de l’Eduard Márquez al quellegeixes?, ens vem trobar una colla de quellegistes amb l’autor.

Entre la colla venia camuflada de quellegista, una altre autora, la Carme Torras. També hi van venir la hinaire, la carla, l’admina, la vemalfe, l’helenabonals, la lilacwine, la iaia, l’escaleta, labruixaqueballa, la  rateta i la  giralluna, que va ser la que va montar el sarau.

Lloc de trobada: el bar del MNAC. Quan hi vaig arribar ja eren una bona colla. La giralluna i l’Eduard feien conxorxa amb els del bar perqué ens deixessin un espai una mica més reservat, i evidentment, ho van aconseguir.  Vem passar a la sala-menjador i ens vem anar col·locant a lvoltant d’una taula llarga. Labruixaqueballa i la giralluna, diligents i ràpides, es van atrevir a fer-nos de cambreres, amb la promesa per part nostra, de no demanar coses gaire complicades  tipus “cafeamblletdescafeinatdesobre, amblletdescremadaisucreroig,  gotllargsobretotilalletquenocremi”. Unavegada repartits els cafes i les aigües, l’Eduard va començar la seva lliçó magistral, explicant-nos, fil per randa, tot el procés de creació de La decisió de Brandes, des del moment en que va llegir una noticia al diari que li va encendre la llumeta, fins el dia que l’editora li va suplicar que hi poses puntsiaparts. Tres anys llargs de  madurar la idea, documentar-se, trobar una estructura , un to i  escriure , escriure i escriure. Ens va tenir prop de dues hores embadalides (quasi tot dones, s’ha de dir, l’únic representant del gènere masculí: l’escaleta) i ens va fer riure molt. És  teatrero  i divertit, l’home, i ja se sap, això a les dones ens encanta. I als lectors i lectores també ens encanta trobar-nos davant d’un escriptor amb ofici, crític amb la seva feina, creatiu i preocupat per escriure llibres dignes i de qualitat  per als seus lectors. Vaig sortir convençuda de que almenys hi ha un escriptor al món que es preocupa per els seus lectors, i des d’aquí li vull donar les gràcies.

A les set ens van fer fora del bar. Cap problema, una hora a peu dret al carrer mentre la fèiem petar, l’Eduard Márquez i la Carme Torras signaven algun llibre i  fèiem la foto de grup ( LLUIIIISSSS). La festa va acabar amb el ja tradicional intercanvi de llibres-sorpresa embolicats amb paper de diari i la sensació d’haver passat una tarda molt agradable amb una colla d’amics.

Et voilà, aquí unes quantes fotos

ja fa dies que ho dic, el ql? no fa més que donar satisfaccions !!