Els germans Burgess. Elisabeth Strout

M’he trobat amb una novel•la de personatges. Si, d’aquelles en que els protagonistes, que són diversos i variats, van evolucionant i van prenent força. Els perdedors i guanyadors de l’inici de la novel•la no són els mateixos que els del final, res ni ningú no és el que sembla a primer cop d’ull.

En Zach és un adolescent que està autènticament perdut a la vida , i en un acte desmenjat i sense motiu aparent, fa un gest que és interpretat com una provocació per la comunitat musulmana del seu poble. Però ell no volia provocar, de fet, no volia res. La única cosa que li passa és que està espantat de la vida. Espantat de fer-se gran i no trobar el seu lloc, espantat per una mare que no troba mai res ben fet i nomes fot crits … La mare, la Susan, i els oncles, en Bob i en Jim, també han passat per una vida de por i de desconcert, i la seva vida ha girat al voltant de la mort per accident del seu pare quan eren petits. Un accident estúpid del que no parlen mai però que guia les seves vides i les tenyeix de por i d’incertesa.

Cap als dos terços de la novel•la hi ha un moviment de peces inesperat, el que la Marina Espasa en va dir, a l’ARA llibres “un gir argumental que ens va fer saltar de la cadira amb irritació”. Jo més aviat diria que surt a la llum alguna cosa que canvia la perspectiva de les relacions entre germans. Es punxa la bombolla artificial que els havia embolcallat sempre i tots es recol•loquen i acaben ocupant el lloc que els corresponia dins l’equilibri familiar. Aquest gir argumental és un exemple d’una de les meves teories vitals de pa sucat amb oli: la teoria dels mobles d’ikea. Quan, muntant un ikea, poses una peça en un lloc que no toca o de la manera que no toca, costa més acabar el moble. Potser, fins i tot , que l’acabis muntant , però sempre hi haurà alguna cosa que no encaixarà. Però… quan col•loques la maleïda peça tal com toca,tot quadra harmònicament: els calaixos tanquen,el sofà no balla, tot funciona. Traduït a les relacions humanes: quan un es manté al seu lloc, (o s’hi posa una vegada l’ha trobat, que no sempre és fàcil) les coses i la gent del voltant es recol•loquen i tot és més natural. Quan hi ha friccions, és que hi ha algú que està confós, que no està al seu lloc, i el que hi ha al voltant no encaixa…, si un no està al seu lloc, sempre hi haurà un calaix que no tancarà del tot.

 

Una curiositat de la novel•la. Crec que mai havia llegit una novel•la on algun dels protagonistes fos optometrista, en aquest cas la Susan. Mestres, advocats, arquitectes, policies, detectius, escriptors, actors, mestresses de casa, farmacèutics…. tot el que volgueu, però d’optometrista, mai ni un. I com que soc del ram, doncs me n’alegro! Per cert, sabeu que demà, 9 d’octubre és el dia mundial de la visió? Fa dies que no us feu una revisió? Si fa més de dos anys, ja podeu anar passant, que si se s’espatlla la vista, adéu lectura!

El que en diuen per la xarxa

A l’ara llegim

A l’espolsada hi trobareu l’argument una mica més detallat

 

 

 

Olive Kitteridge. Elisabeth Strout

Un seguit d’històries d’homes i dones robustes, totes al voltant de l’Olive Kitteridge, una mestra jubilada d’un poblet americà. En algunes l’Olive és protagonista, en d’altres hi treu el nas d’esquitllentes. Història a història s’entreveu la personalitat directa i sense embuts de l’Olive. Apartant algunes capes d’aparent duresa s’hi acaba trobant la seva sensibilitat i els autèntics sentiments, fràgils moltes vegades. M’ha agradat el personatge i el paisatge humà per el que es mou: autèntic i ple de dubtes, com el teu i com el meu.

 Alguns bocinets i expressions que m’han agradat

“ a cal sabater, sabates de paper” aquesta m’encanta!!

Pg 284 “ Va recordar el que era l’esperança i era allò mateix: aquell bregar interior que t’empeny sempre endavant, que et fa obrir camí en la vida de la mateixa manera que aquelles barques obrien solcs en l’aigua resplendent, igual com l’avió tallava l’aire cap a un lloc nou, nou i on la necessitava”

Pg 294 “Ja podien anar dient missa sobre això de jutjar un llibre per la coberta, que tot i això l’Olive sempre trobava que els cares oferien molta informació”

 

el que en diuen per la xarxa

una magnífica ressenya a ca l’espolsada

la pàgina de l’autora
premi llibreter 2010

a el tronc i les cendres

 

…i el que he guanyat entre St Jordi i St Joan

… unes quantes lectures, algunes de molt especials, que ja tindran la seva ressenya

Oliver Kitteridge d’Elisabeth Strout: un seguit d’històries d’homes sensibles i dones robustes.

Donde estan tus zapatos? de Patricia Soler: un cant a l’amor i a la vida a travès del relat d’una mort dolorosa.

Els mars del sud de W. Sommerset: quan les passions s’enfronten a la moral i al progrès . Devia causar la seva sensació als anys 20 !

Tot el que tinc ho duc al damunt, de  Herta Muller: no el vaig acabar, no per que no m’agradès, que m’estava agradant molt i el trobava extremadament poètic, el vaig deixar per que em costava de païr tanta duresa.  El reprendré en algun moment més optimista de la meva vida.

La nevada del cucut  de  Blanca Busquets: la història de dues dones que viuen lligades a la por i l’escriptura és la clau de volta que les ajuda a superar-la

Solar de Ian Mc Ewan: un excès d’excesos amb un toc d’ironia molt britànic.

…. i una trobada amb quellegistes.

S’ha fet la lectura conjunta de No parlis de mi quan me’n vagi, de la Mercè Ibarz, moderada per Giralluna, i ens vam trobar amb l’autora al Café del Centre, al carrer Girona. Tot i que no l’havia llegit, m’hi vaig infiltrar. No cal dir que vaig sortir d’allà amb ganes de llegir-lo, i ja el tinc aqui al costat apunt a punt de ser atacat.  La Mercè ens va parlar de la portada, dels personatges del llibre, de l’època, de fotografia, de la seva Barcelona i de la vida en general. Una tarda, que com sempre, va passar d’una bufada i va acabar amb intercanvi de llibres.

Aqui us deixo la meva crònica fotogràfica, per tal que ens pogueu contemplar en el present de fa uns dies , que ja és passat. No sé si les ganes de llegir i de parlar sobre el que hem llegit han quedat reflectides a les fotos, però hi eren i hi seran , espero que intactes, en el futur.