Pa negre. Emili Teixidor

22 08 2011

El vaig agafar una mica com a ” llibre que s’ha de llegir” desprès del rebombori mediàtic de la peli ( que no he vist) i sobretot picada per la curiositat d’un comentari on deia que Olor de colònia de la Silvia Alcàntara era una calca de l’argument de pa negre. La única cosa en comú que hi he trobat és que les dues estan situades en la postguerra, i això és misèria i por per a tots els que la van perdre.

És una novel•la plena de mitges paraules i s’entreveuen una pila d’històries que podrien donar per a molt: el contraban a través de les muntanyes, la vida de l’àvia i l’avi mosso, la relació de l’àvia amb els fills, la dels pares de l ‘Andreu, la del Quirze i la Ció, les històries de la tieta Enriqueta, el misteri dels frares veïns … En veiem un bocinet de cadascuna a través dels ulls de l’Andreu, el nen dòcil i estudiós que només mira i es pregunta què passa en aquest món d’adults que està més enllà de la frontera de la innocència. Aprèn a callar, a guardar sentiments , que veu que són l’arrel de totes les desgràcies, i poc a poc es va endurint a base de capes de decepció que van recollint les seves vivències.

M’ha emocionat el tracte de l’àvia amb els nens: l’Andreu, la ploramiques i en Quirze jove. De com es cuida de donar-los una esfera protectora i feliç poblada de fantasia enmig de la duresa que suposa la vida al camp, en el bàndol dels perdedors i amb poques esperances en el futur. L’àvia els protegeix dels adults , dels seus secrets incomprensibles a base d’històries i fantasies que els ajuden a entendre millor els seu propi món de nens . L’àvia els tracta com a nens, no com a adults en espera , com fan els altres grans de la casa, que els ignoren , els fan treballar i la única cosa que n’esperen és que creixin i s’incorporin en el seu món de feina d’escarràs i de secrets fets de mitges paraules.

M’ha agradat molt la relació que fa entre les paraules i la gent: paraules dolces que només deia l’àvia, o d’altres només deien el mestre o el capellà. Les que només deia la mare. Cadascuna d’elles li desperten un seguit de sensacions i sentiments: connexió directa al cor.

Potser no és literatura en majúscules, però és un llibre que es llegeix d’una volada, que emociona i que se’t fica a dins , que més es pot demanar ?.

El que en diuen per la xarxa

L’argument que ofereix l’editorial

Al QL?

L’Oriol Izquierdo