Escriure per pensar.

23 06 2016

Feia temps que em rondava la idea de fer un curs d’escriptura, però ai las, tots són llargs, cars i demanen moltes hores de dedicació si els vols fer ben fets. Ara vaig millor de temps, però siguem realistes, no cal anar ofegat que de coses a la vida que apreten ja n’hi ha prou. Però mira per on que els tallers del Catorze em van picar l’ullet: temps acotat, preu assequible, mes de juny tan bo ( o dolent) com qualsevol altre, i a tocar d’una parada de tren dels catalans. Bingo.  Així que ja em veieu el primer dimarts de juny agafant el tren, disposada estrenar-me com a alumne de taller d’escriptura i plena de curiositat per conèixer la Pati, la Mar, la Toni, la Sandra, l’Oriol, la Isa, la Judit, la Neus, la Glòria, l’Elisabet  i l’Ariadna. L’Eva no la coneixia personalment, però fa anys que la llegeixo-segueixo i això ja és com conèixer-la una miqueta.

El primer dia ja veníem presentats de casa, que els pre-deures eren fer un text tot explicant l’anècdota de la nostra vida. Una excusa com una altra per escalfar motors. Un dia colem una mentida, un altre una pedra blava, després un  vers d’un poema, un altre dia juguem a endevinar qui ha escrit què, tan és, són petits jocs que ens fan rumiar i ens obliguen a escriure seguint les indicacions, lleugeres però fermes, de l’Eva. Té molt d’ofici, els ulls avesats a corregir, ( estic convençuda que du unes ulleres màgiques que filtren els textos, sortides, segur, segur, de la butxaca d’en Doraemon**)  i és única fent crítica constructiva. Passa un ribot suau per aquí, envernissa per allà,  i amb la sugerència de quatre retocs i alguna retalladeta, acaba aconseguint que els nostres textos facin un cert goig. Això si que és màgic.

He pres nota de petits trucs per escriure millor, però el que m’he endut a casa és un bocí de vida de cadascú: la vitalitat de la Pati que amb la mirada ho abraça tot, la poesia que tanca les ferides de la Mar, el pragmatisme que ha fet tirar endavant la Toni malgrat tots els malgrats,  la capacitat d’escoltar i dir la paraula justa de la Sandra, la tendresa de l’Oriol amagada sota una capa d’anem per feina, les contradiccions de la Isa, la timidesa i ganes d’aprendre de la Judit, l’esperança que il·lumina la cara de la Neus, el somriure intel·ligent i la veu captivadora de la Glòria, l’humor que rebaixa tensions a la vida de l’Elisabet, les emocions controlades de l’Ariadna i la immensa ( immensa, de debò) generositat de l’Eva. Gràcies de cor.

** Eva, en Doraemon és un gat còsmic amb una butxaca màgica i un casquet volador. Segur que els teus fills et poden explicar detalls dels seus poders.

Anuncis




La feina o la vida. Eva Piquer

8 01 2011

“la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana, se’n parla molt però no l’ha vista mai ningú”

En aquest llibre, l’autora, que és periodista i mare de quatre formoses criatures, reflexiona amb clau d’humor, sobre el fet de ser mare i compaginar-ho amb una carrera professional i una vida més o menys normal.

Criar fills i educar-los és , probablement, una de les feines més importants de la nostra vida, però és una feina que ocupa molt de temps i molta energia , no és remunerada i és difícil de compaginar de manera sensata amb feines remunerades….. però sigui com sigui ens en sortim, i el llibre de l’Eva Piquer ens ho fa veure de manera desacomplexada i amb bon humor.

Si teniu canalla ( encara que no en tingueu 4 ) i treballeu, us hi veureu reflectides ( i reflectits) cada tres línies i anireu somrient cada dos per tres reconeixent escenes de la vida quotidiana o pensaments que teníeu amagats.

El blog de l’escriptora La feina o la vida