Som una família. Fabio Bartolomei

30 12 2015

Al Santamaria i la seva família formen un  univers ben particular. L’Al és un nen superdotat en una família pobre en recursos, però immensament rica en imaginació i ganes de tirar endavant. Un pare conductor d’autobusos com a feina pont per saltar a ser un pilot de nau espacial. Una mare que fa la millor coca del món i és més bonica que la princesa de Mònaco, i una germana especialista en liquidar animals domèstics. Per l’Al tot és un joc, el toc de queda quan han de passar sense llum perquè no la poden pagar, la recerca de la casa ideal, que tampoc no poden pagar mai, els canvis constants de casa, cada vegada en llocs més sòrdids, però que ell li troba totes les gràcies . Tot el crida i no es pot estar de seguir el crit, encara que això el porti a calar foc a una paperera per veure què passa o a visitar cases alienes per veure si és la casa dels somnis de la seva família. Analitza i no pot  entendre, de cap manera, el món dels adults, dels vells, que diu ell.

L’Al viu en el seu món, i quan els seus companys ronden mosses, ell segueix jugant a soldadets recreant batalles històriques, però se sap un geni i ho explota venent exàmens i treballs, calculant exactament com s’ha de comportar per tal que els mestres el considerin bo, però no excessivament, mesurant somriures i clavant mirades de pena que li salven la pell mès d’una vegada.

Es passa tota la infantesa buscant el seu camí per salvar el món, escriu a mandataris proposant soluciones per arreglar el món, mentre a casa, ell i la seva germana lluiten per salvar el seu, creant el seu propi univers que els protegeix de les pors i els ajuda a sobreviure en la vida peculiar que es veuen obligats a viure. Sempre endavant, sempre amb un somriure. La personalitat de l’Al atrapa des dels seus 4 anys fins els 22. És una història tendra i divertida, amb te un toc humà i de solidaritat que fan que t’acabis estimant tots els personatges sense remei.

El que en diuen per la xarxa

Angle editorial http://www.angleeditorial.com/som-una-familia-605

L’Espolsada

a l’ara, una critica que no comparteixo

paranoia 68