Solar. Ian Mc Ewan

Retrat i peripècies d’un físic anglès, que no és més que un pet presumit intel•ligent que ha tingut la sort que la seva feina, tan bona com la de molts altres científics, ha estat guardonada amb el premi dels premis : el Nòbel de física, passaport a conferències infinites i títols honoraris que li fan créixer tant l’ego com els zeros del seu compte corrent. I té l’ego tan enfilat que està convençut que el seu cervell privilegiat és capaç de disfressar el seu cos decrèpit i la seva ànima monòtona i cansada, amb una capa de glamour i de super-heroi . Viu de la fama del Nòbel, però fa anys que no té cap idea nova, ni per a la ciència ni per a la seva vida personal, que cada vegada se li escapa més de les mans, sense que això l’acabi de preocupar massa, tampoc. Viu en decadència pura, només vol beure i follar. I menjar, a vegades. El molesta que l’estimin les dones i que s’hi vulguin comprometre. El molesta que el molestin de la seva vida buida i absurda.

El llibre en general, és un excés d’excesos, amb el toc infalible de la ironia britànica que tan bé manega l’autor. La primera part  l’he trobat prou bona, desprès decau una mica, però no tant com decau el personatge, que de tant esperpèntic, perd la credibilitat inicial.

Hi he trobat…

…grans dosis de crítica al món científic, a la petulància d’alguns científics i al poc cervell i excés de burocràcia que acompanyen els grans projectes científics que donen rèdits polítics.

… picada d’ullet al mite de que les grans idees dels grans projectes les tenen els becaris anònims, i que les grans patums se n’apoderen i eliminen tot rastre que els pugui relacionar amb la ment brillant que ha tingut la idea, sobretot si aquesta, finalment, pot deixar entreveure algun duro.

..crítica també a les quotes femenines en el món de la ciència  i a la facilitat de la premsa per abocar galledes de demagògia a qualsevol dit o fet que s’aparta del que és politicament correcte.

No és la millor novel·a que ha escrit Ian Mc Ewan, però el llibre no pot estar altra cosa que ben escrit i ben construït

el que en diuen per la xarxa

els orfes del senyor boix

el pais 

papel en  blanco

…i el que he guanyat entre St Jordi i St Joan

… unes quantes lectures, algunes de molt especials, que ja tindran la seva ressenya

Oliver Kitteridge d’Elisabeth Strout: un seguit d’històries d’homes sensibles i dones robustes.

Donde estan tus zapatos? de Patricia Soler: un cant a l’amor i a la vida a travès del relat d’una mort dolorosa.

Els mars del sud de W. Sommerset: quan les passions s’enfronten a la moral i al progrès . Devia causar la seva sensació als anys 20 !

Tot el que tinc ho duc al damunt, de  Herta Muller: no el vaig acabar, no per que no m’agradès, que m’estava agradant molt i el trobava extremadament poètic, el vaig deixar per que em costava de païr tanta duresa.  El reprendré en algun moment més optimista de la meva vida.

La nevada del cucut  de  Blanca Busquets: la història de dues dones que viuen lligades a la por i l’escriptura és la clau de volta que les ajuda a superar-la

Solar de Ian Mc Ewan: un excès d’excesos amb un toc d’ironia molt britànic.

…. i una trobada amb quellegistes.

S’ha fet la lectura conjunta de No parlis de mi quan me’n vagi, de la Mercè Ibarz, moderada per Giralluna, i ens vam trobar amb l’autora al Café del Centre, al carrer Girona. Tot i que no l’havia llegit, m’hi vaig infiltrar. No cal dir que vaig sortir d’allà amb ganes de llegir-lo, i ja el tinc aqui al costat apunt a punt de ser atacat.  La Mercè ens va parlar de la portada, dels personatges del llibre, de l’època, de fotografia, de la seva Barcelona i de la vida en general. Una tarda, que com sempre, va passar d’una bufada i va acabar amb intercanvi de llibres.

Aqui us deixo la meva crònica fotogràfica, per tal que ens pogueu contemplar en el present de fa uns dies , que ja és passat. No sé si les ganes de llegir i de parlar sobre el que hem llegit han quedat reflectides a les fotos, però hi eren i hi seran , espero que intactes, en el futur.

Amsterdam. Ian McEwan

Novel·la centrada en dos personatges que  tenen en comú  haver tingut la mateixa nòvia en èpoques diferents. Es retroben durant l’enterrament de la dona i comença el retrat dels dos amics.  Com en totes les novel·les de Ian McEwan, el retrat psicologic dels personatges és més que acurat, i acabes coneixent els protagonistes i quasi predint les seves reaccions. Fins aqui el Ian McEwna que m’agrada i que mai no em cansa. Però en aquesta ocasió la reacció final dels dos personatges és més que impredictible, per a mi, una anada de l’olla de l’autor que fa que tanquis la novel·la amb un  “eing?”

On Chesil Beach, Ian McEwan

Una història d’amor marcada per la incapacitat de comunicació. La prosa senzilla i directa que utilitza l’autor el fa molt fàcil de llegir. Per a mi, és una altre obra mestra de Ian McEwan

Expiación, Ian McEwan

Una altra bona novel•la de Ian McEwan. També és dels escriptors que no cansa de llegir, tot i que gasta un estil que es reconeix, les temàtiques i històries són sempre diferents

En las nubes, Ian McEwan

Una sèrie d’episodis d’un nen de 10 anys amb una imaginació prodigiosa, evidentment els adults que conviuen amb ell li diuen que sempre viu ” en las nubes”. Escrit amb la prosa simple i fluida que podria tenir un nen, et fa entrar en l’univers dels nens on absolutament tot és possible, des de fer desaparèixer la família amb un líquid que els fa transparents, fins a posar-se a la pell d’un gat