Repeteixo, com posar-se a parlar d’un clàssic? Com parlar d’un llibre que fa 200 anys que es llegeix, s’analitza i es critica cadascuna de les seves 500 pàgines ? Com parlar d’Emma, la jove guapa, intel•igent i rica, amb una llar agradable i un temperament feliç? Què puc dir que no s’hagi dit ja? Ben poca cos, certamanet, i més desprès de fer-ne la lectura conjunta al quellegeixes, amb la moderació digne de matricula d’honor que ha fet la lilacwine, una autèntica fan i lectora de Jane Austen . Ens ha anat donant material complementari dels costums del moment, ens ha fet un resum de les critiques més conegudes i ha complementat la lectura amb fotos, música , pel•licules… vaja un bonus track de luxe.
De bon començament haig de confessar que la blederia de l’Emma em va crear una animadversió que quasi va provocar que deixés els llibre, però poc a poc els personatges secundaris em van anar atrapant . L’esgarriacries del senyor Woodhouse va ser el primer que em va captivar, personatge dèbil, patidor com pocs, principalment preocupat perquè res no alteri el seu ordre diari, incapaç de trobar res joiós o divertit. Els senyors Weston, tan adequats per a tota ocasió, la senyoreta Bates , una xerrameca sense pietat, el senyor i la senyora Elton, insofribles en tot moment, la Harriet Smith la jove de poques llums que s’ha de protegir de totes totes, en Frank Churchill, el guapo oficial, la Jane Fairfax la jove discreta i encantadora, el senyor Knightley, el cavaller més recte i assenyat de tot el món mundial, sense cap mena de dubte. I l’Emma, al mig, fent i desfent, sent la reina de la festa en tot moment, tan segura d’ella mateixa ( i de la seva fortuna) que es permet de dir que no es casarà, a menys que s’enamori, luxe que no es podien permetre totes les noies de l’època. Amb tots aquests personatges es basteix una crònica de societat d’un poblet a prop de Londres, on la principal distracció es jugar a cartes, passejar i fer bons matrimonis, no fos cas que algú es barregés amb algú d’una escala social que no toca. Però no te el toc cursi de la crònica rosa, té el toc de la crònica social, veus els personatges i et poses en situació de l’època, sembla que la Jane Austen els dibuixi perquè puguin ser vistos 200 anys desprès, amb tota la delicadesa, però també amb tota crítica a alguns personatges buits que devien omplir les sales de visita fent xerrameca insulsa.
Llegiu i disfruteu, que els clàssic són per això, el temps ha fet la seva criba i ens ha arribat lo milloret de cada època.
Què en diuen per la xaxa
la lectura conjunta al quellegeixes, quasi més entretinguda que la pròpia novel·la
L’entrada de l’amiga Viqui
Com se’n fot la Jane Austen de les dames tòtiles de la seva època!. “Amor i amistat ” és una sàtira descabellada i divertida de l’amor i l’amistat de l’època, de les hipocresies de l’alta societat i de l’afany, per davant de tot, de quedar bé.
Viu i llegeix 